Ontologies

Avui em permeto fer el post en diferit, tot reproduint una entrada de l’any passat del Bloc de Filosofia. Aprofitant que es tracta d’un espai tancat momentàniament (tot esperant la versió 2.0), us l’ofereixo en aquest diumenge de tardor:

“Que no s’imposi mai això: que hi hagi coses que no siguin”.
Plató: Sofista, 258d

El text del famós Poema de Parmènides es pot considerar un dels moments fundacionals d’allò que anomenem filosofia (amb el permís del fragment d’Anaximandre), ja que el pensador d’Elea introdueix algunes de les qüestions que seran recurrents al llarg de la història. Només hi ha dues vies possibles: “l’una, que és i que no és no-ésser, és una ruta fiable, perquè la veritat l’acompanya; l’altra, que no és i que és necessàriament no-ésser, t’asseguro que és una sendera del tot impracticable, car ni pots conèixer el que no és (perquè no és factible), ni ho pots pensar” (frag. 2 Diels-Kranz). El no-ésser esdevé el terreny de l’indicible, d’allò que no es pot expressar perquè rau fora del pensament. Parmènides demostra l’eternitat de l’ésser exposant que del no-ésser no pot sortir res per la mateixa impossibilitat ontològica de brollar d’allò impensable. El Déu cristià, que crea ex nihilo, queda fora del pensament dels orígens. El que és és i no pot provenir del no-ésser, ja que aleshores aquest també seria. Les cadenes es mantenen ben fortes: no hi ha emergència de l’ésser perquè és una pura presència que jeu en la seva estança incorruptible. Ni gènesi ni destrucció. Un paisatge d’essències permanents i de quietud absoluta. Això no obstant, és cert que el no-ésser no és? Per més que forcem el cervell en aquesta operació negadora, no apareix enlloc el que no és, perquè el que no és no pot fer-se present. Discutim, però, sobre el no-ésser, el convertim en objecte de la nostra discussió, el cosifiquem lingüísticament. Diem: “el no-ésser no és”. Tematitzem allò que no pot ser tema. Objectivem el no-objecte. Posem al davant el simple no-posar-se-al-davant. Gòrgias, esmentat per Sext Empíric, en parla: “És clar que el que no és no existeix, ja que si el que no és existís, existiria i alhora no existiria. Si és pensat com a no existent, no existirà, però si existeix com a no existent, llavors existirà”. Jo puc pensar “el que no és” i llavors no existeix fàcticament, sinó només el seu esment com a simple flatus vocis. Si afirmo que existeix com a no existent, estic dient que alguna cosa no existent existeix (el que no és sense cometes, l’ús lògic). Aquesta darrera asseveració és falsa, atès que el que no existeix realment no pot existir. Sí que pot advenir a l’ésser l’esment del que no és, com a constructe formal, puix que el mateix Parmènides en parla (el “no-ésser” no és). Els atomistes introduiran esmenes a la negació del no-ésser amb la presència del buit (espai en què es mouen els àtoms, mancat de substancialitat) i Aristòtil farà aparèixer el no-ésser com a privació com un ésser en potència, un no-ésser no “nihilitzat” sinó en embrió, una llavor de futur.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s