Sobre Catalunya (I)

Ben propera la Diada Nacional, es fa necessària una reflexió sobre Catalunya, a fi d’escatir quina és la seva essència (si és que en té) i de mirar enrere i endavant per trobar les bases sobre les quals es pot construir una identitat sense complexos. A la blogosfera hi ha un interessant moviment independentista que, amb l’eina valuosa de la llengua i el compromís virtual dels blogs, vol sacsejar les consciències dels habitants del ciberespai en català. Missió lloable, baldament el món offline funciona d’una altra manera, amb la presència d’un usurpador d’identitats com a màxima autoritat del país i l’aquiescència d’aquells que un dia es van considerar independentistes i que podrien tornar a ser-ho si escoltessin algunes veus interiors. En el món offline existeix un negador del catalanisme que fa el joc al PP i malda per ser ministre del “Gobierno de España”. Seria magnífic que les idees que compartim en la nostra esfera electrònica es bolquessin a la realitat, on viuen els illetrats, i es fessin via en les ments dels catalans. Catalunya és una nació que sovint s’agenolla davant l’invasor, que pren partit pels pactes i acords de mínims per anar passant la vida i en la qual els càrrecs van a parar als qui no la comprenen ni posseeixen la cultura imprescindible per escriure un full de ruta coherent. Necessitem referents, no exministres enviats per adormir l’esperit del poble. Sort que des del govern estatal es van creant independentistes per la deixadesa crònica davant del “cas català”. Catalunya és un país petit ferit històricament per un estat que l’ha necessitat per quadrar els comptes, un país que ha sobreviscut per l’empenta de la gent que no ha cedit, d’aquells herois anònims que han mantingut la parla davant les prohibicions. Ara la invasió és més subtil però igualment catastròfica: la globalització afavoreix la uniformització cultural i les llengües fortes tenen més possibilitats de reeixir que les minoritàries, ancorades en un bocí de territori i esmorteïdes per l’ús social de les altres. Ningú no parla català en el pati. Calen governants i lleis contundents per evitar el retrocés, ja que la llengua és un senyal d’identitat indefugible, per més que alguns ho neguin parlant de multiculturalisme i de la necessitat de ser diversos, amb el risc de perdre el que ens fa diferents, que no significa pas ser millors, sinó igualment respectables.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s