Ciutadania polèmica

No deixa de ser curiosa la polèmica sobre l’Educació per a la Ciutadania, una matèria que va néixer en sintonia amb altres assignatures que s’imparteixen a Europa i que ha generat una picabaralla dialèctica atiada pels bisbes espanyols, temerosos de perdre l’exclusiva de l’adoctrinament. Tot i així, quant als continguts l’assignatura no conté cap maldat intrínseca, ja que no és pervers ensenyar els drets humans ni denunciar la seva violació sistemàtica (això ja ho hem fet sempre, des de l’Ètica fins als crèdits variables de Drets humans i ciutadania i Els valors de la convivència) i cal que els alumnes coneguin les institucions polítiques perquè puguin formar l’opinió i jutjar amb coherència. El coneixement del món polític dels adolescents comença i acaba amb Polònia. Els bisbes carreguen contra l’assignatura pensant que serà una reivindicació dels gais i les lesbianes o un reducte pansexualista i ignoren que cada docent pot impartir-la segons el seu criteri, més conservador o més esquerranós segons convingui. Església i Estat han d’estar separats i ningú no pot recomanar l’objecció de consciència davant els continguts curriculars. Us imagineu que poguéssim objectar davant les maldats de les matemàtiques o de la insensatesa de l’educació física? O que els antifilòsofs s’entestessin a crear un lobby contra Kant i Nietzsche? L’Estat ha de legislar en virtut del mandat popular expressat en les cambres legislatives (encara que les lleis d’educació socialistes han estat el més penós que han engendrat, i amb la LOE continua el despropòsit) i no ha de permetre que cap entitat de la societat civil obstaculitzi el seu compliment. Des de la mateixa FERE, en una conferència a la qual vaig tenir el plaer d’assistir, la professora Carmen Pellicer (en la imatge), autora de diferents llibres d’Educació per a la Ciutadania, va reconèixer sentir-se afectada per les declaracions episcopals sobre la maldat humana en els professors que impartissin la matèria. La manipulació té un límit i és lícit denunciar-la.