La mort i la pau

Enviar soldats per aconseguir la pau és autocontradictori. Els soldats van néixer per fer la guerra, per lluitar contra l’enemic i anihilar-lo. Els soldats no existeixen per llevar la violència del món. L’essencial de ser soldat és l’ús de la violència. Però aquesta força es pot disposar per evitar que dues faccions en conflicte s’enfrontin i aleshores esdevé una força mediadora. El somni de Kant d’una societat de nacions es va plasmar en la creació de l’ONU, que a vegades sí fa el possible perquè la sang no vessi, tot i que l’organització cosmopolita en els darrers temps ha depès massa de les decisions dels països amb més pes estratègic de la nostra esfera. La mort dels soldats és, al capdavall, una altra ruptura traumàtica dels somnis de joventut, de la vida que s’ofereix per un concepte abstracte que acaba destruint les il·lusions concretes. La cançó del paracaigudista afirma que “la muerte es el mayor premio para el valiente”: la mort no és cap premi per a ningú, sigui covard o atrevit. La mort és el final, allò que no té marxa enrere, la coacció suprema i indefugible, l’antiutopia, l’objecció a la llibertat. Els soldats no hi són perquè han mort com soldats que treballen en un conflicte des de la globalitat. Res no es troba separat de res. Les coses mantenen una unitat que lliga amb l’adhesiu del compromís.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s