El darrer

llach_ne10c1.jpg Avui és el darrer. Concert a Verges. Comiat dels escenaris. Avui tens un clavell per a tots nosaltres en forma de poesia. Però no deixes el compromís polític. Mai no te n’has amagat. Fas referència als peperos i la prohibició de TV3 al País Valencià i realitzes una crítica a l’esquerra del país. En el públic els polítics s’ho miren astorats, com si per un dia reconeguessin llur manifesta mediocritat. Abans, alguns havien escridassat Montilla, el president d’alguns catalans (i potser ni tan sols de catalans). Ho comento perquè un president ha de ser un referent i aquest illetrat no ho és. Molta gent pensa el mateix. Legítim, cert, però no pas convenient. Mentrestant, les lletres i els sons traspuen sensibilitat. Un exemple per a molts. Tot i que no he estat mai un amant de cantautors, reconec que t’has guanyat un descans merescut després de tants anys de lluita. D’esquerres i nacionalista, has dit. Una definició molt bonica en el sentit polític, però sense gaires adeptes, entre regionalistes de pa sucat amb oli i pseudoindependentistes amants del montillisme i esclaus dels sociates. Segueixes convocant la gent amb els teus versos i el teu alè reivindicatiu. I no hauries de deixar mai aquesta tasca tan noble. I no hauries de deixar mai de ser tan coherent. Un revolucionari permanent que no abandona mai els seus principis ni els bescanvia per un plat de llenties. Alguns bloguers no t’estimen, però hi ha molts que senten per tu un amor particular.

Lentes vides silents

Lentes vides silents en el tràfec del tumult sorollós. Guaiten per un conhort que les expulsi del tedi. Rosegadors de jocs violents exploren la virtualitat de la darrera andròmina. Viuen en un món més enllà de la concreció i foragiten l’esperit en l’atabalament subversiu. Velocitat de vertigen en vehicles propulsats per bits -no àtoms- i lletges faccions de monstres de malson amb armes que esbudellen estúpids. Videojocs que substitueixen el llibre i el diàleg sincer. És millor assassinar un imbècil que delectar-se amb els versos de Hölderlin. Els colors hipnotitzen el psiquisme dels addictes. Soledat enmig de fredes cavernes il·luminades per torxes telemàtiques. Esclaus de la podritud mostren el senyoriu del negre monòlit integrat en les neurones de les bestioles humanes.

– Doncs els veritables filòsofs, qui dius que són? -em preguntà.
– Els delerosos de contemplar la veritat. Perquè els delerosos d’escoltar i d’espectacles acullen amb goig les veus melodioses, els colors i les figures boniques i tot el que produeixen les coses així, però el seu pensament és incapaç de veure i acollir la naturalesa de la bellesa en si.

Plató: República, V, 475 e.

Cansat

Cansat, molt cansat. Massa tasques i poc temps. Docència presencial i virtual, política, webs, blogs i vida quotidiana. I encara tinc una tesi doctoral absolutament aturada. De debò, necessito un descans urgent. Sort que el divendres és a punt de començar. A una setmana de les vacances, l’únic argument que em resta.

Exposició al BCIN

epsn0021.JPGAvui els millors treballs de recerca de 2n de Batxillerat han exposat al BCIN (Badalona Centre Internacional de Negocis), en el marc de les Jornades Científiques que organitza cada any el Centre de Recursos Pedagògics de Badalona i l’Escola de Natura Angeleta Ferrer. Des del dimarts i fins al dijous van passant els centres de la ciutat (públics i privats) i avui ens ha tocat a nosaltres. La primera en exposar ha estat Noelia Conrado, amb una interessant visió sobre la manipulació en els mitjans informatius; després li ha tocat a la Maria Vidal, amb un treball sobre els sentits en els equins que incorporava un vídeo que ha deixat bocabadat l’auditori. Ja en la segona sessió, Natàlia Rodríguez ens ha fet gaudir amb la utopia i els blogs, un treball que ja hem esmentat en aquest espai i que ha vingut acompanyat de material web. Dos alumnes nostres han exposat al vestíbul, amb treballs sobre Bombyx mori i la metamorfosi (Carlos Garrigós) i sobre la integració dels nens sords (Sara Jordán). Una sessió en què els altres centres també han dit la seva: des del camp d’extermini de Mathausen fins a La Celestina, des de Platero y yo fins a l’estudi sobre els ratpenats, des de l’oniomania fins als transgènics. Un munt de continguts que ens han reunit en l’auditori des de les 10 fins a les 13:30. En acabar, l’autocar ens ha tornat al centre de la ciutat.

Aprofito per presentar-vos en exclusiva el treball de la Natàlia Rodríguez (a la imatge), que he tingut el plaer de tutoritzar:

L’esperança de la utopia (format PDF)

Ignomínia, any 4

pro_photo1174409253.jpgQuatre llargs anys des de l’inici d’un conflicte il·legal i immoral. Quatre anys des de la declaració de la ignomínia humana, per part dels tirans beneïts per la democràcia (exaltació de l’Estat de dret hipòcrita que només defensen aquells que no hi creuen). Ser triat no implica ser bo. De l’estupidesa i la perversitat unides s’infereix la mort per sistema, la manipulació de les dades pels mitjans oficials d’informació, la tortura, el menyspreu a la llei i la jactància de saber-se invulnerable. La democràcia és un govern de lleis més que de persones, per la qual cosa, en un sistema realment democràtic, tothom s’ha de sotmetre a la llei, àdhuc l’emperador. Quatre anys de patiment per a la gent senzilla, per als qui no es passen la vida movent peces en un tauler geopolític. Quatre anys de la vergonya a escala global.

No vull

No vull ser peça d’engranatge. No vull perdre el temps buscant excuses. No vull ser esclau del treball. No vull que m’utilitzin com una eina qualsevol. No vull que em destorbin amb estupideses. No vull que malmetin la meva capacitat reflexiva. No vull que creguin que sóc manipulable. No vull que em facin combregar amb rodes de molí. No vull que esborrin la bellesa amb fusells. No vull que te’n vagis sense abraçar-me. No vull que s’esvaeixin els valors amb què vaig créixer. No vull que els meus amics de la infantesa es perdin en l’oblit. No vull que les ocupacions destrueixin els pensaments. No vull que el meu blog sigui un paisatge erm. No vull que te’n vagis sense abraçar-me. No vull que els conservadors governin el món. No vull que les bèsties feréstegues encalcin el feble. No vull que la divinitat em converteixi en un titella. No vull que el dogma mati el diàleg. No vull que la filosofia mori davant els ingrats. No vull que cridis quan t’escolto. No vull que els adolescents es facin grans en el conformisme. No vull que els polítics siguin tan pobres d’esperit. No vull que les malalties triomfin davant la ciència. No vull que em neguis la teva pell perfumada. No vull que el voler sigui tan escadusser.

Retorn a les beceroles

Ahir, a banda dels tallers sobre blogs (gràcies, Toni, pel post!) i de les reunions diverses, vaig assistir a un sopar amb els antics companys de COU del col·legi, concretament el sopar dels 40 anys (ens fem grans!). Al sopar anterior, que commemorava els 33, no hi vaig poder anar, per la qual cosa ja us podeu pensar l’impacte que em va provocar tornar a veure aquells nois i noies que vaig deixar l’any 1984 per iniciar els estudis universitaris de Filosofia. Alguns em van acompanyar en la travessia vital des dels 6 anys (l’any 1972), quan començàvem l’EGB, i vam tenir l’ocasió de treure la pols als records i rememorar l’únic que ens uneix. Hem canviat molt. Al principi molts no sabien qui era jo. Sense cabells i més prim que abans i sense acne juvenil, apareixia com el desconegut que ens recorda algú que ja no existeix. Sort que vaig anar amb una companya de feina que, curiosament, també ho fou de l’època escolar. Era el meu únic ancoratge al present, mentre els altres em duien a un vertiginós viatge per les remembrances d’una època periclitada. Vam tornar a les velles imatges del que fórem, nens i nenes amb il·lusions i una energia inacabable, reflexos pàl·lids del nostre estat actual, en transició des de la joventut a la vellesa. Avui no he deixat de pensar en aquell bocí d’existència i m’ha envaït la nostàlgia. Sempre els duré al meu interior, perquè, com jo, travessen el món pel mateix camí i des del mateix origen. Des de les beceroles van aparèixer per ensenyar-me la finitud de què estem fets.