Límits

L’ànima de la Il·lustració. L’accés a la majoria d’edat després de segles de minoria d’edat autoculpable. L’ús públic de la raó. Drets i llibertats i l’imperatiu categòric. Les formes a priori de la sensibilitat i de l’enteniment com a condicions de la possibilitat del coneixement en les seves facultats primordials. La raó com a facultat de les idees que defugen tota experiència. Món, ànima i Déu com a residus wolffians de les formes de fer sil·logismes. Deducció transcendental de les categories segons la primera i la segona edició. Esquematisme dels conceptes purs de l’enteniment: adveniment de la imaginació com a mitjancera. Les tres grans preguntes: el saber, el fer i l’esperar i la conclusió lògica en la qüestió sobre l’ésser humà com a raó finita. L’important no és l’origen del coneixement, sinó el seu fonament i validesa. Només podem atènyer fenòmens: el noümen s’amaga murri però no es deixa entreveure. Berkeley exagerava negant la coseïtat. Bellesa com a quelcom que plau universalment sense interès. Judici estètic i judici teleològic. La pau perpètua i l’ideal d’una societat de nacions. Tota la saviesa europea s’acumulava en la ment prodigiosa d’aquell home que reflexionava des de Königsberg. El final de la seva vida en fou una caricatura i la constatació que som finits, efímers i vans. La seva subjectivitat s’afeblia i el cervell es revertia inexorablement. El segle XIX acabava de començar i el filòsof es consumia.

Kant se acostaba temprano, solo para pasar la noche despierto y atormentado por pesadillas. (…) Tenía que permanecer despierto toda la noche y se veía obligado a recabar la ayuda de sus familiares. A partir de diciembre no pudo volver a escribir su nombre, ni encontrar su cuchara. Tenía dificultades para expresarse verbalmente. Durante las últimas semanas de su vida no reconocía ya a nadie. Sentado en una butaca, pasaba los días adormilado. Kant “vegetaba” mas no vivía, pensaba Wasianski. Un visitante procedente de Berlín que pudo visitarlo escribió más tarde que había visto la corteza de Kant, pero no a Kant.

Manfred Kuehn: Kant. Madrid: Acento, p. 579.