Polítics i moral

El gran Maquiavel ja es va encarregar, a la seva obra Il Principe, de deixar clar que ètica i política són conceptes que no acaben d’acordar-se. El governant ha de ser un gran simulador i fer-se veure com a bo quan en realitat el que domina en la seva conducta és la perversitat. És capaç de qualsevol cosa a fi de conservar el poder, fent escoltar al poble allò que vol escoltar. El polític es mou per l’ànsia d’assolir el govern i per la por de deixar-lo un cop hi és instal·lat. Davant les eleccions municipals del maig, els candidats s’apressen a realitzar les tòpiques promeses que ningú amb seny hauria d’acceptar. En el meu poble, l’oposició, assedegada i anhelosa de conquerir el govern (baldament sigui en format quadripartit), està intentant d’acusar l’alcalde de corrupte, mentre ell va aconseguint reconeixements per la seva gestió dia sí i dia també, i fins i tot censura les polítiques exitoses que ha dut a terme des de la independència dels partits i només pensant en el seu poble (la candidata socialista troba inconvenients en l’hort solar: potser és que prefereix una central nuclear). A nivell català, ERC vol recuperar votants tot fent una oferta a Artur Mas per oferir-li el seu suport a canvi de convocar un referèndum d’autodeterminació. Seria fantàstic poder decidir què volem per al nostre país, però la millor manera de fer-ho no sembla ser pactar primer amb un espanyolista i després dir que no i anar al llit amb un regionalista. L’ombra de Carretero és allargada i el PSC no deu estar massa content del menyspreu. Cal que el partit independentista doni format al disc dur i comenci de zero, deixant de balbucejar enmig de les seves contradiccions. I cal que els polítics s’adonin que no es troben més enllà del bé i del mal i que el poble no ha de ser sempre el receptacle imbècil de les seves ximpleries.

El que distingeix a un gran polític d’un de mediocre és que el primer pensa en el seu país (i en el futur de la ciutadania) i el segon només en les properes eleccions (i en el futur del seu compte corrent). Deixem que parli Maquiavel i ens ofereixi una lliçó de realisme:

A uno principe, adunque, non è necessario avere in fatto tutte le soprascritte qualità, ma è bene necessario parere di averle. Anzi ardirò di dire questo, che, avendole et osservandole sempre, sono dannose, e parendo di averle, sono utile: come parere pietoso, fedele, umano, intero, relligioso, et essere; ma stare in modo edificato con l’animo, che, bisognando non essere, tu possa e sappi mutare el contrario. Et hassi ad intendere questo, che uno principe, e massime uno principe nuovo, non può osservare tutte quelle cose per le quali li uomini sono tenuti buoni, sendo spesso necessitato, per mantenere lo stato, operare contro alla fede, contro alla carità, contro alla umanità, contro alla religione. E però bisogna che elli abbi uno animo disposto a volgersi secondo ch’e’ venti e le variazioni della fortuna li comandono, e, come di sopra dissi, non partirsi dal bene, potendo, ma sapere intrare nel male, necessitato.

NICCOLÒ MACHIAVELLI: Il Principe, cap. XVIII.