Retorn a les beceroles

Ahir, a banda dels tallers sobre blogs (gràcies, Toni, pel post!) i de les reunions diverses, vaig assistir a un sopar amb els antics companys de COU del col·legi, concretament el sopar dels 40 anys (ens fem grans!). Al sopar anterior, que commemorava els 33, no hi vaig poder anar, per la qual cosa ja us podeu pensar l’impacte que em va provocar tornar a veure aquells nois i noies que vaig deixar l’any 1984 per iniciar els estudis universitaris de Filosofia. Alguns em van acompanyar en la travessia vital des dels 6 anys (l’any 1972), quan començàvem l’EGB, i vam tenir l’ocasió de treure la pols als records i rememorar l’únic que ens uneix. Hem canviat molt. Al principi molts no sabien qui era jo. Sense cabells i més prim que abans i sense acne juvenil, apareixia com el desconegut que ens recorda algú que ja no existeix. Sort que vaig anar amb una companya de feina que, curiosament, també ho fou de l’època escolar. Era el meu únic ancoratge al present, mentre els altres em duien a un vertiginós viatge per les remembrances d’una època periclitada. Vam tornar a les velles imatges del que fórem, nens i nenes amb il·lusions i una energia inacabable, reflexos pàl·lids del nostre estat actual, en transició des de la joventut a la vellesa. Avui no he deixat de pensar en aquell bocí d’existència i m’ha envaït la nostàlgia. Sempre els duré al meu interior, perquè, com jo, travessen el món pel mateix camí i des del mateix origen. Des de les beceroles van aparèixer per ensenyar-me la finitud de què estem fets.