Sobre la política

Us recomano l’article del politòleg Jordi Sànchez que apareixia avui en el suplement de Catalunya del diari El País. Molt oportú, ja que la política ha entrat en una fase de descrèdit que feia necessària la reflexió, i millor si és per obra d’un politòleg reputat. Algú podria pensar: un politòleg ha de parlar bé de la política, ja que forma part de la seva feina diària. La dosi de crítica és imprescindible i també ho és de part d’aquells que estan sempre parlant malament de la política, que és el més fàcil, ressalta Sànchez: lo que realmente pone al personal es, como popularmente se dice, poner a caldo a todos los políticos por igual. I afegeix que aquesta actitud podria formar part d’una tradició àcrata d’arrel ibèrica que discuteix el poder mateix, fet que contrasta amb el respecte que molts professen pel centre de les decisions. La clau de la segona part del text és el contrast entre els polítics que anteposen el privat davant el públic i aquells que s’hi dediquen amb honestedat: com no se senten, ningú no diu res: de la misma manera que hay personajillos que han llegado a ostentar responsabilidades elevadas (alcaldes, directores generales, miembros del ejecutivo o del legislativo) que eran fácilmente prescindibles e incluso otros que eran, sin más, miserables (recuerden a Roldán o a uno de esos alcaldes del territorio español que utilizan su municipio como si fuera su finca particular), hay muchos más que asumen su labor de servicio público de manera honesta y con mucha más entrega que la mayoría del resto de sus conciudadanos en su ámbito profesional. Reconec, i és un fet que visc personalment, que cal renunciar a certs aspectes de la vida personal per dur a terme una tasca ferma en l’àmbit públic. I que això té costos i que de vegades no són agraïts tants sacrificis. També és cert que ens trobem en democràcia, on és possible criticar el mateix sistema que ens regeix, i que calen voluntaris per gestionar els conflictes i prendre decisions. La política ben entesa és l’art de decidir des de la legitimitat, amb les eines que les lleis atorguen als polítics, en un govern en què la llei ha d’estar per damunt de les persones. El desprestigi de la política, penso, i la seva accentuació en els darrers temps, no és un desprestigi de la política, sinó de les actituds d’alguns polítics que no actuen pel bé de la col·lectivitat sinó dels seus propis partits. Hauríem d’entendre que els partits polítics constitueixen una eina de què se serveix el sistema per organitzar l’alternança en el poder i no un fi en si mateix. La lamentable actitud del PP en els darrers temps n’és una mostra i l’embrió de futurs totalitarismes. La democràcia mai no està salvada. Cal lluitar diàriament per preservar els seus valors i per enfortir-la. Sànchez veu una solució: política más atrevida, desacomplejada y pedagógica. Hay que reivindicar la política como algo imprescindible, como algo consustancial a todo hecho social y, por lo que se refiere a la política en democracia, como el mejor escenario para el desarrollo de la política. La pedagogia és la solució a tots els mals: el problema és que hi ha pocs especialistes. I massa gent pensa només en la seva tribu i poc en la vida col·lectiva. Massa populistes ferotges, illetrats i hipòcrites.