Educació i utopia

200482550-002.jpgLa tasca de docent té, en l’actualitat, diversos problemes, que es poden qualificar de socials, morals i més concretament axiològics. Els problemes de la filosofia són problemes de valors, afirmava Nietzsche, i en l’educació anem pel mateix camí. Venem utopies i a l’exterior la gent trepitja el realisme més descarnat. Però no podem deixar de vendre-les: el professor és el que ha de conduir i guiar l’alumne perquè visqui en un entorn on la democràcia (no tan sols la formal) pugui regir la convivència i on sigui possible debatre sobre les llibertats. Ha d’intentar que l’estudiant senti un interès per la cultura i que la seva vida no sigui tan sols un videojoc sense argument. Ha de maldar per fer entendre que la pau i l’ecologia no són termes buits, sinó aspiracions reals de la humanitat. Però el docent no pot estar sol. La família (sigui quina sigui la seva estructura, però família al capdavall) ha de dur a terme, però, la feina més constant: els models de l’escola els han de veure també a casa. Si venem una cultura de la pau i alguns pares maltracten els seus fills, el missatge que els arriba és que la violència és un mitjà per resoldre conflictes i no el conflicte en si mateix. Vendre utopies esdevé inculcar valors possibilistes si família i escola es comprometen en un pacte a dues bandes que tingui un compliment recíproc. L’escola compleix, però la família no sempre ho fa. Educar en la ciutadania serà possible quan les famílies comprenguin el fet de ser ciutadà i la gran responsabilitat que implica educar una filla o un fill. No és obligatori tenir fills: un cop hi són, es converteixen en la màxima prioritat. Educació, educació i educació: aquesta és la paraula màgica. I els valors el fonament sobre el qual construirem l’esdevenidor.