Memòria

No recordar els instants presents, allò que suara esdevingué. Romandre astorat per la pèrdua del si-mateix. Mirar les fotografies del passat remot i no saber què és l’immediat que ressona en les oïdes quan un boig pregunta què hem menjat avui. Donar les gràcies per un favor realitzat en la dècada dels quaranta del segle passat i rememorar la distància sense esma de saber la raó de les coses d’ara. Mort cerebral progressiva i alentiment dels reflexos. Una indicació senzilla i l’estupefacció com a resposta. El que era ha desaparegut per sempre. Un intel·lecte exemplar que es confon i no sap per què es confon. Penso, ergo no sé si sóc de debò. Sovint pel carrer un noi recorda que tinc records, que puc fer servir la memòria, que he de córrer per no perdre el tren, que la meva mare m’acarona i el meu pare encara no ha servit a la guerra fratricida. Un nen que jugava a futbol al carrer i uns ídols que em mostraven el camí. I no recordo els instants presents, allò que suara esdevingué. El pare em diu adéu i els botxins franquistes se l’emporten per sempre més. I ara desconec els límits de la meva consciència que s’adorm, empetitida per la malaltia de la vellesa. Tot flueix, deia un vell que té un blog i que escriu pensant en les empremtes que deixa el camí. Escriure és recordar. I ara, un divendres qualsevol, una velleta que diu que és la meva dona em recorda que és la meva dona i no l’entenc i no entenc què és entendre i què hi faig, en aquest món, nu i sense records.

Oh lordy, trouble so hard
oh lordy, trouble so hard,
don’t nobody know my troubles but God
don’t nobody know my troubles but God

He begut en el Leteu que em durà vers la llibertat de l’absència de formes, un riu llord on suren les restes del meu naufragi. No vull perdre’m en la ignorància, deixeu-me aprendre una vegada més, eduqueu-me i feu-me una persona digna i moral. Sóc un infant joganer a les portes d’un nou començar, un sol enlluernador que anuncia la il·latència, la meva alfa en el punt en què l’omega ha entonat el seu rèquiem.

Anuncis

5 pensaments sobre “Memòria

  1. ÉS bastant trist quan al final de la vida, que hauríem de tenir tota l’experiència que al llarg dels anys hem acumulada, ens puguem trobar que no tenim res de res.
    El pitjor, però, no és perder-ho tot sinó adonar-te’n que ho vas perdent tot.

  2. Doncs com diu la Margalida, el pitjor és saber que ho vas perdent, per sort, arriba un moment en que no s’en adonen, però en el principi sí ho noten i és el pitjor.
    Per sort, o com a mínim en el meu cas, sempre els recordaré com eren abans de perdre tota capacitat.
    Salutacions company! Has aconseguit que recordi bons moments!

  3. El pitjor és que, de mica en mica, es van perdent les facultats intel·lectuals i no pots fer res per impedir-ho. El dolor de veure’l quan estava en el seu millor moment, amb una gran intel·ligència, i ara observar el lent declivi. Com tu dius, Uribetty, el record més intens serà sempre el d’abans d’emmalaltir. Gràcies a tots dos pels comentaris.

  4. Retroenllaç: Límits « Meditacions des de l’esfera

  5. Retroenllaç: Duplicitats « Meditacions des de l’esfera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s