Tràgedia

Pensar des de l’abisme. Airejar la condició tràgica de l’ésser humà per reivindicar el goig de viure. Mantenir distàncies amb els altres fins a un límit acceptable. Soledat sense isolament. Trobada de si mateix sense oblidar que l’altre espera a l’altra banda però és lliure, com jo. Si estimes algú, has de permetre que continuï en llibertat. Torna The Police, caminant sobre la lluna i enviant un missatge d’esperança en una ampolla humida. Rosset a “La Contra” de La Vanguardia. El diàleg amb Cioran, el filòsof de la podritud, o sia, de l’esguard lúcid del món. No hi ha més veritat que el fet que hem de morir. La resta és deixalla retòrica, fins i tot els mots dels polítics, centinelles de la buidor. Tot és atzar i rialla sorollosa, breu parèntesi en el dolor que corca les il·lusions. Plaer temporal arrossegat pel vent vers un horitzó de nihilitat. La joie de vivre: res no és valuós si no va acompanyat pel desig entusiàstic de riure. Cada ésser és un himne destruït i només és subversiu l’esperit que posa en dubte l’obligació d’existir; tots els altres, àdhuc l’anarquista, pacten amb l’ordre establert. Existir és una objecció i el somrís un motiu per retardar l’inevitable. Perquè, com deia el poeta,

Apurar, cielos, pretendo,
ya que me tratáis así,
qué delito cometí
contra vosotros naciendo;
aunque si nací, ya entiendo
qué delito he cometido:
bastante causa ha tenido
vuestra justicia y rigor,
pues el delito mayor
del hombre es haber nacido.

Fonts: 

Cioran, E. (1995): Adiós a la filosofía. Barcelona: Altaya.
Calderón de la Barca, P. (1997): La vida es sueño. Barcelona: Vicens-Vives.