Ciberaristocràcia

“És cert que sense la interacció el blog perdria el seu vessant dialògic, però no és menys cert que el blogger, com un aristòcrata virtual dins una cort, és l’artífex de la tria del programa, el disseny, el permís per accedir a comentaris i trackbacks, la llista dels enllaços recomanats, la divisió en continguts, etc. En un article divulgatiu, John C. Dvorak (2002b) fa esment de les raons per les quals hi ha gent que es dedica a administrar i escriure en un weblog, i parla, respectivament, de la gratificació de l’ego (la gent necessita ser centre d’atenció), l’antidespersonalització (sentir que hom és una persona amb criteri propi, no un més de la massa), l’eliminació de la frustració (habitual en les zones urbanes), la necessitat de compartir i el desig d’escriure (de publicar com els escriptors), aspectes que majoritàriament se centren en la necessitat de sentir-se autors, de presentar-se davant l’audiència amb un estil propi que generi visites. Cada autor, que alhora pot participar en altres blogs partint de la seva condició de lector, gaudeix en el seu propi feu –la bitàcola- de drets superiors als dels altres usuaris, puix que té la llicència per alterar el contingut i l’estructura de la seva obra a voluntat, en una jerarquia en què ell ocupa el vèrtex. Ser blogger és un cert acte d’autocomplaença.”

Extret de Blogosfera: les bitàcoles i l’audiència (UOC, 2004)