No I don’t wanna battle from beginning to end;
I don’t wanna cycle, recycle revenge;
I don’t wanna follow death and all his friends.
No I don’t wanna battle from beginning to end;
I don’t wanna cycle, recycle revenge;
I don’t wanna follow death and all of his friends.
Coldplay (2008): Death and all his friends
Trobada de blogaires al FNAC-Triangle per presentar La Catosfera Literària. Ha estat més d’una hora de xerrada distesa i de diàleg entre els assistents. El representant de Cossetània ha obert l’acte, conduït per Toni Ibàñez. A la taula, a més d’en Toni, el Veí de Dalt, la Judit Ortiz, en Sani Girona, en David Figueres en Vicent, d’Ilercavònia i un servidor. En el públic, altres bloguistes coautors del llibre que ens ocupa, inclosa la Natàlia, la més jove del recull i filòsofa en potència. Hem explicat els nostres orígens en el món dels blogs. Jo m’he sentit una mica avi quan he parlat de l’any 2004, tot i que he comprovat que alguns arriben ja a la categoria de besavis de la catosfera. Com passa el temps en el cieberespai! Quatre anys, un període breu en la trajectòria vital, esdevenen solcs profunds en el temps telemàtic (hi eren alguns informants de la meva època de doctorand: el mateix Toni, en Rubèn i en Jordi). Qui sap si algun dia les energies permetran l’elaboració definitiva de la tesi! He explicat, a banda de les aigües primordials de la meva vida blògica, el meu exemplar actual, una sèrie miscel·lània on no hi falta la política, la literatura, l’educació i la filosofia. Alhora he assenyalat que La Catosfera Literària és una oportunitat per donar a conèixer el que fem els blogaires en català a la gent que no està connectada. El paper és un suport més, malgrat les crítiques que hem rebut per fer un llibre en paper. És totalment legítim, tot i que el nostre laboratori, allà on experimentem amb els mots és davant d’una pantalla. Fer que el 2.0 esdevingui 1.0 és una forma d’apropar a tothom la nostra activitat. M’ha agradat molt la intervenció d’en Sani Girona, un brollador de projectes i de bones intencions, amb el futur de LCL i de les jornades de la Catosfera com a temes immediats a considerar. L’Ester Andorrà ha encetat la polèmica mostrant preocupació per aquells que, com nosaltres, estem enganxats als blogs de manera perpètua (ei, que també patim crisis periòdiques!) i no vivim la vida. No és vida escriure? No és vida participar del sentit literari de l’existència? Hem dissentit, tot reivindicant que també ens agraden les cerveses (el Veí de Dalt) o que la virtualitat és tan real com l’anomenada realitat física (o no són reals els posts que posteriorment s’han convertit en paper?). En Vicent ha reivindicat la c de bloc apel·lant a l’autoritat i jo he contestat que és legítim contradir l’autoritat (va ser Locke qui va incloure la desobediència civil davant la injustícia) quan aquesta no té en compte tots els elements (en Toni va dir a les jornades de la Catosfera que nosaltres no bloquegem, sinó que bloguegem: el primer no seria una mostra de llibertat).
Ha estat un autèntic plaer compartir la tertúlia amb gent tan engrescadora, inclòs el blogaire Marc Belzunces, amb un contenciós obert contra ell per fer objecció electoral. La demostració que amb Espanya no tenim res a fer.
Tres dies magnífics a una de les ciutats més belles del món. Recórrer els seus carrers i els amplis boulevards sense haver de pensar quina ocupació em correspon en aquell moment. Viure sense tasques, alliberat dels imperatius de l’entorn rutinari, gaudir dels més estimats i d’un mateix. Cada dia necessito més fugir del soroll informacional offline i online, desconnectar uns dies per tornar al món real (o virtual) amb forces renovades i energies reviscolades. Els cafès de Saint-Germain-des-Prés, la majestuositat del Panteó i la Sorbona, les riqueses medievals del museu de Cluny (en la imatge, La dame à la licorne), una missa multitudinària a Notre Dame i el final de festa, una estona contemplant el símbol de París, envoltat de militars i amb la sorpresa d’un strip-tease en directe.
La meva relació amb els blogs -he d’admetre-ho- conté un component destacable d’amor-odi. M’apassionen, no cal dir-ho, i ja fa molt de temps d’aquesta obsessió (quatre anys, per ser exactes), però alhora els veig com un obstacle entre el meu jo i la realitat. Un aspecte rellevant d’aquest fenomen de la virtualitat és la necessitat d’actualització. Un blog que no actualitza és un paisatge erm, inhòspit, un desert de mots inarticulats. Sovint tinc la necessitat d’alliberar-me per uns dies de l’obligació (gairebé categòricament imperativa) de postejar, de deixar silents gargots en la plana de l’espai d’administració, i penso que el millor seria desaparèixer lentament, fer mutis quan ningú no em vegi, passar a formar part de la carn real que s’abandona als espectacles fútils i passius. Sovint crec que fugir és la teràpia contra la solitud, ja que en aquest univers catosfèric estem molt acompanyats però divaguem sols davant del teclat reclamant una mica d’atenció per part d’altres ànimes solitàries que divaguen soles davant del teclat. Creem xarxes per compartir les nostres dèries, ens unim a causes absurdes (o no tant) i ens delim perquè els altres vegin que hi som. Volem que sàpiguen el que estem fent en aquest just instant, si som a casa, a la feina o plantant tubercles. I riem i plorem en la virtualitat a la recerca de reconeixement. Tantes finestres obertes provoquen angoixa, fins al punt de fer esclatar la il·lusió en mil bocins de bits, com llàgrimes intempestives que esdevenen impulsos elèctrics. Però hi tornem, immigrants virtuals enyorats del post primigeni.
Hem tornat ja, del nostre viatge de convivència (una mena de colònies per a adults) a l’Expo 2008 de Saragossa. Una interessant conjunció de propostes sobre l’aigua, tema recurrent (es tracta d’una exposició internacional, no universal) com a fil conductor. El viatge començà el dissabte 28 de juny i es va cloure ahir dilluns, amb una vintena de companyes i un company. Realment he de dir que el passat divendres no vaig tenir un bon dia (no argumentaré les meves raons, ja que podria entrar en conflicte amb algun estament responsable de les PAU), però la sessió intensiva de risoteràpia del cap de setmana em va fer oblidar el mal humor. Feia temps que no reia tant. Els pavellons van ser el pretext per compartir una eclosió d’alegria com si es tractés d’una regressió a l’adolescència. Els nou que finalment vam constituir l’equip búlgar (*) de professors del Sant Andreu no vam tenir cap dificultat en els tres dies d’estada a la capital aragonesa. Ni tan sols les diferents concepcions nacionals que van entrar en conflicte davant la victòria de la Roja (a mi això de la Roja em recorda l’imperatiu arroja, relacionat semànticament amb la vomitera) van poder trencar la unitat de l’equip, que democràticament decidia quan hi havia diferents opinions sobre el camí que calia prendre. El partit entre l’entelèquia i Alemanya s’oferia a l’Expo a l’amfiteatre amb pantalla gegant inclosa: ningú no va gosar barrejar-se amb un exèrcit de banderas rojigualdas. Millor mil cops la cervesa del pavelló belga.
L’Expo em va recordar el Fòrum, aquell invent dels polítics que encara no sabem per què va servir. Gots d’un euro que te’ls podies quedar, quilòmetres d’asfalt sense solta ni volta, propostes d’escassa volada intel·lectual, etc. Tot i així, alguns pavellons van ser exemplars: el rigor i l’aposta pel lleure dels alemanys, la genialitat de les animacions japoneses i coreanes, l’elegància de la cultura grega, la minuciositat de l’artesania jordana, la propaganda turística polonesa (sempre ens quedarà Polònia!) o el joc de miralls i miratges algerià. Sense comentaris el pavelló espanyol: hores i hores de cua per recollir el fast pass amb l’hora de visita i ens trobem amb un vídeo interessant però impossible de veure (no es pot mirar una volta des d’un seient enfocat cap endavant si no es vol acabar amb un collar ortopèdic) i una imitació del CosmoCaixa sense cap gràcia. Res de la literatura ni de l’art espanyols en relació amb l’aigua. Ja sabem que el govern espanyol és de ciències. I de Catalunya, millor no dir res, o tan sols això: un reflex de la crisi illetrada en què ens hem instal·lat en els darrers temps.
(*) Persona que quan diu sí diu no i a l’inrevés.
Demà sortiré cap a Saragossa amb companyes i companys del col·legi. Tornarem dilluns. Podrem fer un blog?
Ahir dilluns em va tocar treballar (en els propers dies us explicaré per què), amb claustre inclòs. Un dels apartats, conduït pel responsable TIC de la meva escola (en Josep Torrents), va ser l’explicació als companys dels blogs de l’escola, una autèntica xarxa del Sant Andreu de la qual ens sentim molt orgullosos. En el blog principal accedim a un llistat dels exemplars que treballem (n’hi ha algun més, però). Veiem Ràdio Sant Andreu, que és un seguit d’arxius d’àudio amb el fil conductor del blog i amb quatre programes que han estat en actiu durant el curs (els periodistes són alumnes de 1r de Batxillerat), al costat d’entrevistes a personatges representatius. També accedim a un blog ja veterà, però transmutat: ara es diu Blog de Filosofia 2.0. La versió nova va veure la llum a principis d’any i és un espai que s’ha convertit en un entorn de discussió sobre les grans qüestions filosòfiques (hem debatut sobre el plaer, la felicitat, la llibertat, hem compartit presentacions sobre els grans filòsofs, etc.). Per raons de temps no m’he obsessionat en actualitzar-lo, però crec que els alumnes han fet una bona feina amb les seves intervencions, sovint brillants. Un altre és El rincón de las letras, blog col·lectiu de les alumnes de Literatura castellana de 1r de Batxillerat: l’han elaborat de forma autònoma amb comentaris sobre escriptors i les seves obres. Hi ha English Corner, una forma d’aprendre anglès a través del podcast, i els blogs dels viatges de Batxillerat (el de 2n vam tenir ocasió de comentar-lo aquí mateix). L’aula d’acollida, el musical, les lectures de 2n d’ESO, l’Educació Visual i Plàstica, els periodistes de Primària, la informació sobre la biblioteca, el club de lectura, la Mostra 2008 (per cert, aquest any no hem guanyat), etc. Segur que el curs vinent sorgiran noves iniciatives en la nostra blogosfera peculiar: jo ja n’he pensat algunes…
Per cert, si visiteu el Biblioinformatiu, veureu un petit lletraferit.
Els periodistes senten un odi visceral contra les vacances dels docents. Només així s’explica el to amb el qual comentaven el final del curs escolar posant èmfasi, no en els resultats i en l’assoliment de les competències, sinó en els dies que tindran de festa els alumnes. Ahir el tema més important no era la crisi econòmica (no, que no estem en crisi sinó en un període de reajustament conjuntural i de lleu desacceleració), les guerres que segueixen malmetent les vides de tantes persones o els crims del terrorisme: la gran qüestió era què havien de fer els pares i mares amb els fills i filles un divendres de juny en què l’aparcament diari no estava disponible. El que teniu són criatures que mereixen una mica d’atenció, no éssers-preparats-per-ser-col·locats a fi de no distorsionar l’agenda dels megaocupats progenitors. Cert que la societat s’ha organitzat en treballs que demanen una disponibilitat horària excessiva (i encara parlen de seixanta-cinc hores!), però no es tracta d’adaptar l’escola al despietat món del capitalisme avançat (avançat o esgarriat?), sinó de conciliar la vida laboral amb la familiar. Els fills són el tresor que ens hem atorgat i en el moment de néixer sabem que hi hem de conviure. Sovint molta gent oblida aquesta riquesa. Molts viuen atrafegats en una salvatge jungla de feres competitives i és això el que cal abolir, no l’horari dels docents i el nombre de dies que fan vacances. A més, si no us agrada la vostra feina passeu al col·lectiu de mestres, que tindreu més temps lliure! Quan dic això a algú que treballa en l’empresa convencional, sempre guarda silenci. No vol trobar-se amb un nodrit grup d’humans per formar i s’estima més la seguretat de les quaranta hores al costat d’altres treballadors que exerceixen simplement una funció. Tenim les vacances que tenim i no tants dies com la gent pensa: treballem fins a finals de juny, ens formem al juliol (o, en el meu cas, em dedico a formar) i a l’agost gaudim dels viatges més cars de la temporada. I el primer dia hàbil de setembre comencem a preparar el curs. Ja comença a esgotar el mateix discurs any rere any.
