Aquí teniu les imatges del pas del Tour de França pel meu poble, majoritàriament a la zona de Mas Llombart, un barri que avui ha començat les seves festes.

1 de juliol de 2009, fa exactament una setmana. Poble Espanyol. Mentre uns es recuperaven de l’espectacle i la complexitat de la posada en escena de Bono i els seus amics i es preparaven per al segon concert, Roger Hodgson, vell colíder de Supertramp i veu distintiva, actuava a Barcelona sense fer soroll, amb la simplicitat com a valor, lluny de la majestuositat dels estadis dels anys setanta i d’aquell París memorable. Segueixo creient que algun dia tornaran a tocar junts: el mateix Roger va afirmar en una entrevista que era una possibilitat (coneixent les diferències amb Rick Davies, dir que és possible és que potser ja hi han parlat). Es tracta d’un músic excepcional i d’un cantant amb veu prodigiosa: difícil tasca tenia, però, Aaron McDonald per emular l’elegant pianista Davies i el saxofonista Helliwell, el showman en els antics concerts. Com que Hodgson ja sabia que la gent volia escoltar els èxits de Supertramp, gairebé totes les peces van ser de la mítica banda, amb alguna excepció, coincident amb els moments més fluixos de la nit. Sens dubte, una actuació més completa que la de l’any passat, al Festival de Porta Ferrada, ja que s’hi afegiren temes com A soapbox opera, Even in the quietest moments, l’emotiva Lord is it mine i les progressives Child of vision (el vídeo encapçala el post) i Fool’s overture, una de les meves cançons preferides de sempre.

Us deixo el set list (compareu amb el de l’any passat):

Take the long way home (Breakfast in America, 1979)

Give a little bit (Even in the quietest moments, 1977)

Lovers in the wind (In the eye of the storm, 1984)  (*)

Hide in your shell (Crime of the century, 1974)

Teach me to love again (inèdita)

Easy does it (Crisis, what crisis?, 1975)

Sister moonshine (Crisis, what crisis?, 1975)

Rosie had everything planned (Indelibly stamped, 1971)

A soapbox opera (Crisis, what crisis?, 1975)

Along came Mary (Open the door, 2000) (*)

The logical song (Breakfast in America, 1979)

SEGONA PART:

The meaning (Crisis, what crisis?, 1975)

Breakfast in America (Breakfast in America, 1979)

Child of vision  (Breakfast in America, 1979)

Lord is it mine (Breakfast in America, 1979)

Even in the quietest moments (Even in the quietest moments, 1977)

Don’t leave me now (Famous last words, 1982)

Dreamer (Crime of the century, 1974)

Fool’s overture (Even in the quietest moments, 1977)

School (Crime of the century, 1974)

It’s raining again (Famous last words, 1982)

(*) Temes que va editar Hodgson en solitari.

Els darrers tres dies he participat a la trobada de Coordinadors TIC que se celebrava a la meva escola (Col·legi Sant Andreu), unes sessions molt interessants sobre la implementació de les noves tecnologies a les escoles Natzaret (han vingut companys dels diferents centres de Catalunya, Madrid i les Canàries). El dimecres el coordinador TIC Josep Torrents (gran company i amic i, com jo, defensor de la xarxa internet davant dels incrèduls pretecnològics) iniciava la sessió amb la presentació de la M. Àngels Melero i l’exposició del propi Torrents sobre Nazaret en red, un compromís per unir en xarxa els centres a nivell estatal i compartir experiències i inquietuds. El plat fort de dimecres va ser la presència de Narcís Vives, un dels pares de la telemàtica a Catalunya, que dissertà sobre l’aprenentatge en xarxa i l’ús de les tecnologies de localització (QR, Mediascapes), de gran valor per les seves múltiples aplicacions pedagògiques. El QR és un codi que es converteix en un autèntic hipervincle en el territori: només amb un telèfon mòbil amb càmera i un programa senzill es pot interpretar el codi, que ens porta a una informació, que pot ser cultural, turística o de qualsevol mena. Esmentà el canvi de paradigma que s’està produint en educació, d’un model basat en el dipòsit de coneixements a un altre centrat en les xarxes: les distàncies han desaparegut i els projectes telemàtics ens obren al món, sense quedar reclosos en l’espai limitat de l’aula. En la darrera part de la seva ponència, Vives va reflexionar sobre els continguts digitals: la desaparició dels llibres de text no ha de portar als llibres de text en PDF (que no aporten res de nou) sinó a continguts treballats des de l’òptica de Web social, amb estàndards oberts d’e-learning. Els llibres del futur seran finestres obertes al món, no superfícies opaques: l’alumnat podrà  interactuar i tenir al seu abast enllaços, àudio, vídeo, marcadors socials, etc. Parlà del Common Cartridge com a possible estàndard i del LAMS (Learning Activity Management System), que permet crear seqüències didàctiques digitals de forma molt ràpida i es pot integrar en el Moodle. Sens dubte, la presència de Narcís Vives ens va il·luminar per assajar en un model d’ensenyament-aprenentatge que ja és aquí. El final de la sessió es va dedicar a la presentació de les escoles i de les activitats TIC que es duen a terme. Van continuar el dijous, una jornada més tècnica, amb la presentació dels nous serveis Natzaret TI per part de Joan Ramon Rams i de les extensions Joomla! amb Marc Estruch. Per la tarda, Montse Rodon, de les Escoles Minguella, va parlar de les funcions del coordinador TIC, aquella persona que ha de dinamitzar un grup humà que a vegades és reticent a les innovacions. El final de la seva ponència consistia a indicar metàfores per aquesta mena de coordinador: des del corredor de maratons fins a l’explorador de territoris desconeguts, n’hi va haver per triar i remenar. Finalment, ahir divendres em va tocar a mi, amb la ponència titulada Los blogs en un centro educativo (teniu la presentació Slideshare encapçalant aquest post), una presentació sobre la fecunditat pedagògica dels blogs i la seva aplicació en el nostre centre (tenim una autèntica blogosfera, que hem presentat als Premis Blocs Catalunya 2009 -per cert, ens podeu votar aquí-). Les jornades van acabar amb temes més interns com la planificació de la integració de les TIC en les escoles o la reflexió sobre els projectes telemàtics i les possibles millores.

Acabo agraint a Josep Torrents l’oportunitat de participar-hi i a la resta de companys de Catalunya i altres territoris de l’Estat per mantenir en tot moment un caliu que em va fer sentir molt còmode. I no oblido els meus companys Joan Calvo i Albert Correa, amb els quals vam reflexionar sobre el diví i l’humà (en termes TIC, és clar).

Des de petit un ídol amb una veu inconfusible. Pell negra, inicis amb la Motown, destinat a marcar una època. L’èxit prematur, la precocitat com a senyal distintiu. Off the wall, un àlbum extraordinari i un ritme únic. La consagració amb Thriller, el disc dels rècords, el naixement dels videoclips amb durada de curtmetratge: morts vivents que ballen desmanegats i un somriure final satànic. La veu de Vincent Price. Un artista que esdevé el rei del pop per obra i gràcia del capitalisme global, anhelós de col·locar productes digeribles en el mercat. Beneficis inefables. La pell pateix un procés d’emblanquiment d’acord amb el desig de l’artista negre de ser com els blancs. Però no dimiteix de la negror de la música. Episodis obscurs amb infants, coincidents amb el seu declivi. La veu ja no és com abans, les cançons massa repetitives i de ritme fàcil. Progressiva pèrdua de la salut mental. L’artista és vulnerable. No tothom paeix l’èxit i l’admiració de milions de persones. Fàrmacs i drogues diverses. L’addicció fatal. Un atac de cor d’origen misteriós i l’accés al món dels finats. Neix la llegenda. La gent plora l’ídol i els seus temes de l’era del vinil i dels inicis del CD sonen com mai. Fins i tot alguns celebren que un nou Elvis ha nascut, un mite immutable que ha occit la persona, feta miques per culpa del determinisme de l’èxit. El rei del pop, monarca absolut d’un reialme que l’ésser humà concret ja no gaudirà. Jackson ha mort. De què serveix ser immortal si el no-res ha diluït tota presència?

Dit sigui de passada, reconec el talent de l’artista, però sempre recordaré les paraules de James Brown, que li va dir a Michael Jackson davant una actuació de Prince: “Mira i aprèn-ne”.

El lleu fil de consciència es va desdibuixant com una línia esfilagarsada que davalla sense bruíxola pels camins de l’incert. Cada minut una regressió, un salt enrere en el temps que va esborrant les empremtes del que fou. Una veu esmicolada pel dany neuronal, unes forces que minven i unes extremitats que han perdut l’energia d’antany, quan colpejaven una esfèrica pels camps de futbol de Segona Divisió. Ja no ets tu, l’ésser meravellós que em convidà a entrar al món al costat de la mare. Ja no ets tu, el treballador incansable que decidia més que ningú en una multinacional, al costat de joves titulats que no sabien de pragmatismes. Ja no ets tu, la mirada perduda en l’horitzó de les vaguetats, ja sense expressivitat ni alegria. Quan somrius -moments excepcionals-, gairebé és Festa Major. És quan entenem que potser encara es remou la consciència al bell mig de la crisi cortical. Però, tot d’una, abandones el sentit i afegeixes una altra pèrdua al teu declivi. Cada dia és una subtracció, una regressió de l’aprenentatge, una fugida de l’existència hedònica i racional. Ja no ets tu, però continues sent el meu referent: el record del que m’has ofert no serà mai vençut per aquest mal terrible, aquesta agressió abjecta a la identitat. Cada dia te’n vas una mica més, pare. No perdré mai la teva lliçó vital, que m’ha ensenyat a ser en l’esdevenir de la dura realitat.

Alguns obsolets encara pensen que Internet és un joc de quatre arreplegats que es troben per minúcies. Pensen que les xarxes socials són un atac a la privacitat i que hauríem de prohibir el flux lliure de la informació. Creuen que la cultura no és lliure i que caldria prohibir les connexions als usuaris més arrauxats, que no paren de baixar continguts sotmesos als sagrats drets d’autor. Els que defensem la xarxa tenim clar que la interconnexió global d’ordinadors és l’invent del segle (o potser del mil·lenni?), malgrat que es poden detectar disfuncions o errades que són fruits de la fal·libilitat humana (en el món offline no errem mai?). I les xarxes d’interacció virtual han esdevingut un instrument per oferir una veu a aquells que l’han perdut, per culpa de governs amb ànsies totalitàries i de control omnipresent de les consciències. Els missatges dels manifestants iranians han travessat les fronteres gràcies al Twitter i dels internautes estrangers que han compartit els seus servidors. El ciberactivisme d’aquests intrèpids topa amb el tancament mental dels que encara creuen que els ciutadans poden ser vulnerats impunement sense que ningú no se n’assabenti. Amb Internet tots ho sabem i tenim l’oportunitat de denunciar-lo. La revolta 2.0 ja és aquí! Els manipuladors tradicionals es troben perplexos davant la revolució dels bits. Com ja sentenciava Albert Camus en el seu famós L’homme revolté, el cogito de la nova època ha de ser el “Je me révolte donc nous sommes”, jo em revolto des del meu enclavament virtual, per consegüent, som una sola veu que s’alça contra la tirania a la recerca d’una nova llar social i política.

L’educació es troba davant d’un nou paradigma. Les propostes del govern espanyol sobre la imminent digitalització de les aules han servit per encetar un debat fecund en relació amb la integració definitiva de les TIC (i no pas testimonial, com fins ara) en els centres educatius. Com assenyala el sociòleg Manuel Castells en el vídeo (entrevista que aparegué ahir a TV3), els centres hauran de ser redissenyats perquè la transformació sigui efectiva, sense oblidar el canvi de mentalitat dels docents (cal reconèixer que un important percentatge tindria seriosos problemes per adaptar-s’hi). Ens trobem actualment amb una societat que utilitza amb freqüència les eines digitals i, paradoxalment, amb unes escoles ancorades en la cultura del guix, amb mestres dipositaris del saber i alumnes que han d’assimilar fil per randa allò que el mestre explica. El docent haurà d’entendre que no pot seguir en un reducte decimonònic sinó participar en els nous temps tot guiant els que han d’aprendre i aprenent amb ells. En una societat de xarxes el coneixement és col·lectiu, no existeix l’autoritat única, Aristòtil ja no és el Filòsof sinó que tots ho som d’alguna manera. No haurem de perdre, però, el contacte amb el món analògic, convertint el portàtil en un fi en si mateix: la idea clau és endinsar els actors de l’educació en la cultura digital conservant el llegat històric de la interacció concreta i material.

Temps per romandre amb tu i acaronar el cel de les teves carícies. Temps per saber que hi ha un bocí de tendresa enmig del combat. Temps per posseir la teva mirada i retre homenatge als ulls que contemplen el paradís. Temps per discutir sobre el ver i el fals amb la mare Filosofia. Temps per escriure i deixar les empremtes blògiques en la foscor de silici. Temps per ser en el marc de l’esdevenir ferotge que usurpa les hores al caminant. Temps per saber que el treball no és l’única ocupació de l’humà, sinó l’excusa per no ser autèntics. Temps per aturar-me un instant i recapitular sobre els episodis ardus de la vida. Temps per recordar aquells que ja no recorden, herois del món que un cop foren invencibles. Temps per als visitants circumstancials que s’adrecen al cosmos noètic de les xarxes socials. Temps per redactar un paràgraf qualsevol que ningú no llegirà.

Què queda de la humanitat en un món que ha perdut la confiança i que es dilueix de mica en mica en el líquid de la contingència? Què ens pot oferir l’humà que s’amaga rere els discursos buits? Què resta del llenguatge amarat de suor retòrica que destil·len els incompetents? Què és l’ésser enmig dels ens transversals que dominen l’exterioritat? Què podem dir els filòsofs quan el dicible ja ha estat proferit? Què ens és permès esperar en l’abisme dels dissortats? Què bloguejarem quan la nostra veu hagi emmudit per culpa dels censors postmoderns? Ens estan silenciant, ens volen rendits, fracassats, occits per l’espasa dels analògics.

Col·legi Sant Andreu de Badalona

Després de la presentació multimèdia de l’altre dia, aquí teniu el vídeo amb les meves explicacions sobre el procés de Bolonya. L’incorporo des del seu enclavament a la ràdio de la meva escola.