Els ens no han de ser multiplicats sense necessitat. Davant dues teories en competència, hem d’escollir sempre la més simple. El món no es deixa tallar amb facilitat, atès que l’humà contribueix per mitjà de la barbàrie a multiplicar les parts innecessàriament. Un home lluita per un ideal i veu com la dura realitat desmenteix tota temptativa de dur a terme transformacions. Seria més senzill viure tranquils en el camp i dialogar com pastors bucòlics, però construïm ciutats de vici i perversió des de les quals ens oposem a tota restauració de l’ordre. Gaudim amb les imatges artificials que les pantalles projecten i convertim els nostres dobles virtuals en criatures reals disposades a conquerir l’orbe telemàtic. Desconeixem ja l’accés a la simplicitat: les nostres vides han estat segrestades pels pirates de l’aridesa, que malden per distribuir les nostres múltiples identitats en finestres polimorfes cada vegada més inescrutables. Virtualitzem la parla i perdem el concepte per culpa dels delinqüents eidètics, éssers amb cos d’insecte que miren d’anorrear tota empremta d’autenticitat. Miro per l’estança i busco en els armaris la navalla que l’amic Guillem em va regalar pel meu aniversari: no hi ha rastre de la peça. Haurem de continuar gestionant la complexitat del nostre univers líquid.

La causa s’ho val:

Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, blocaires, usuaris, professionals i creadors d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que…

1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privadesa, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de seguir sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert en l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial -un organisme depenent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint traves a la lliure competència i ralentint la seva projecció internacional.
4. La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avanços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentemente de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar altre model.
6. Considerem que les indústries culturals necessiten per a sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la fi que diuen perseguir.
7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.
8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant qualsevol pressió que pugui produir-se, com marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9. Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva fi: retornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10. En democràcia les lleis i les seves modificacions han d’aprovar-se després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es realitzin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Aquest manifest, elaborat de forma conjunta per diversos autors, és obert i necessari. Suma’t a ell i difon-lo per Internet.

Ens van enganyar quan ens van dir que gaudíem d’un règim de llibertats, que seríem feliços en el si d’un sistema benèvol que ens acotxaria i ens oferiria suport davant els patiments de la vida social. Sobirania del poble, sarcasme dels autors obsolets que encara tenen el cap a la vella tirania dels drets de propietat intel·lectual, com si fos possible la propietat sobre els bits, petites criatures informacionals que no aprendran mai l’esclavatge. No ens és permès de posseir l’intangible, estols de paradigmes que volen en el cel intel·ligible dels nodes telemàtics. Ni tan sols les ministres de mentalitat estreta poden posar tanques al camp obert dels arxius d’extensions múltiples que naveguen sense por per les interioritats de l’impuls elèctric. Però volen desconnectar els dobles virtuals que s’entesten a intercanviar fitxers de so i de vídeo, metàfora de l’amistat universal, i desitgen anorrear la xarxa amb eufemismes com “economia sostenible”. Vostès sí que són insostenibles, governants de pa sucat amb oli que es deixen endur per una colla de sapastres, vostès, ignorants del nou model de societat que estem construint malgrat la seva presència ignominiosa en un poder que no controlen. Volen desconnectar els esperits lliures que malden per fer avançar aquest organisme viu i fins i tot volen fiscalitzar els continguts que consulten. Sí, vostès que s’omplen la boca amb els drets i després censuren els que volen exercir-los. Sí, vostès, apòstols del nou totalitarisme digital, podran fer fora de la xarxa aquell que gosi atemptar contra la sagrada propietat intel·lectual. On quedarà la llibertat d’expressió? On aniran a parar les veus discordants? Perdonin però no tenen ni idea. Per cert, els filòsofs ja estem acostumats a la seva aversió al pensament.

Involucionismo digital, la vergüenza de la democracia o el gobierno de Los Otros (gran post d’Enrique Dans)

Benvolgut amic:

Vas desaparèixer sense deixar rastre, víctima dels teus exabruptes. Et creies moralment invencible, dient el que pensaves en tot moment i deixant en evidència els altres amb les teves acusacions sense fonament. Estaves ben integrat a l’organització, amb un càrrec que t’agradava i del qual feies ostentació. Col·laboràvem virtualment dia i nit i ens dedicàvem a avançar en uns escrits que després signava un altre. Com t’agradava lloar la meva dèria ortogràfica! Ens intercanviàvem missives electròniques amb una freqüència envejable, fins i tot havíem obert un grup al Google per centralitzar-ho tot. Vam crear una comissió que s’encarregava de la comunicació i de les relacions amb la premsa: al final la vam haver de tancar perquè només hi apareixien els nostres noms. Millor correus electrònics i fora grups de snobisme extrem. Et feia respecte la meva hiperactivitat en l’ús de les eines 2.0: em veies com un vulgar geek transvestit d’humanista telemàtic. L’estil de les comunicacions era sempre molt correcte i les tancàvem amb una abraçada cordial, d’aquelles que no es poden fer perquè la distància les anorrea sense pietat. Recordo un dia que et vas empipar perquè no vaig compartir un document i el vaig enviar sense la teva aprovació. En aquell moment vaig poder veure un cert recel en la teva conducta. Era un tema urgent i compartir-lo hagués fet impossible la seva publicació, però no, havies de dir la darrera paraula. Em vas comentar que et replantejaries les tasques de suport a l’àrea de comunicació política. Des de la meva ingenuïtat, vaig pensar que potser m’havia excedit en les meves funcions i vaig intentar convèncer-te perquè continuessis duent a terme les mateixes tasques. Es va obrir un període força brillant de col·laboració, del qual va néixer fins i tot un llibre commemoratiu: érem part d’un mateix procés i ens complementàvem perfectament en els encàrrecs que calia realitzar. Però es va acabar, ja que mai no vas entendre el que significa formar part d’un grup: implicaves terceres persones en les discussions i et senties agredit quan les coses no sortien com havies previst. Finalment, vas haver de plegar, ja que el grup no s’ajustava a la teva “elevada” concepció moral. Ignoraves que la immoralitat potser provenia del qui no sabia reconèixer les seves errades i actuava com un covard quan havia de donar explicacions. No, amic, la convivència no consisteix en això, sinó en capir que els altres també formen part del joc i que mereixen un respecte. Et vas acomiadar per correu electrònic. Que trist. Amagat sota les pedres i sense respondre. He de dir que trobo a faltar la teva col·laboració i el teu ajut, ja que eres força pencaire, però me’n sortiré, t’ho ben asseguro. Sé que no vas valorar l’abast de la teva decisió, però ja és tard, massa tard. Algun dia te’n penediràs.

Rep una cordial salutació,

E.G.

Ja era hora que es produís una resposta unitària davant l’agressió que pot patir Catalunya amb la sentència del Tribunal Constitucional. Per això considero lloable aquesta decisió comuna de dotze diaris del meu país i m’hi adhereixo. Encara que penso que l’Estatut és limitat i molt millorable, és el que van votar els ciutadans en el referèndum de 2006, la seva legitimitat no pot ser discutida per un grapat de magistrats ancorats en el passat de l’Espanya dels cacics i els tirans. L’única solució és l’alliberament definitiu de les cadenes d’un Estat que oprimeix i no comprèn les diferències.

LA DIGNITAT DE CATALUNYA (extret del diari AVUI)

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Avui s’ha celebrat el Dia Mundial de la Filosofia, a fi de recordar que existeix una disciplina que pretén discutir l’ésser humà des dels fonaments, un saber que interroga i s’atipa de fer preguntes amb la consciència certa de la dificultat (serà impossibilitat?) de trobar-ne les respostes. Avui s’ha celebrat i només els filòsofs (tots?) se n’han assabentat. Els dies mundials serveixen per portar a l’actualitat qüestions que, en cas contrari, serien oblidades sense miraments. Ara bé, què diantre és això del qual avui s’ha celebrat el Dia Mundial? La seva condició eterna és qüestionar-se, etzibar la pregunta “què és?” amb la intenció de fer sentit una veu que gosi respondre. Els grans pensadors han respost que es tracta d’una ciència suprema de les primeres causes i els primers principis,un sistema de la naturalesa humana, un intent de raonar els dogmes teològics, una praxi per justificar la revolta davant les desigualtats, una epistemologia de la ciència, una anàlisi formal del llenguatge, una afirmació de la vida per part dels esperits lliures… El que resta és un buit sonor, una veu que de lluny proclama l’amor a la saviesa però que només escolten els més vells, els que van assistir a la cremació dels principis més autèntics (“algun cop han existit?” -pregunta el postmodern maliciós). La filosofia és ara la líquida presència de discursos incommensurables, de fragments blogocèntrics que atien el foc de l’esperit humà amb lleus bufades de veu que no poden pronunciar l’universal perquè aquest s’ha esclerotitzat davant la tirania del singular. Mirem de ressuscitar el sentit primigeni de la filosofia! Mirem de desitjar com no ho hem fet mai, d’estimar el saber com bojos enamorats de l’etern!  Denn ich liebe dich, o Ewigkeit! (1)

(1) Amb el permís, des de les alçades hiperbòries, del gran Nietzsche.

Salvem la Filosofia, ara!

Bloguejar o morir enmig de les tribulacions diàries que no s’aturen i que impedeixen la serenor d’un moment de reflexió vulgars tanques de vidre col·locades per frenar la inèrcia de la dèria filosòfica jo sóc un destí fet de ferralla amorfa suma de correccions i esmenes fetes a corre-cuita sobre papers massa opacs que ignoren el futur de bits  i la mort que a la cantonada juga i juga i no espera els atòmics que es descompondran per l’acció dels cucs dos punt zero humans massa humans idòlatres que antany jugaven amb les consciències i suara han estat anorreats per la nova intel·ligència col·lectiva dels transparents que comparteixen documents i frueixen per l’acció dels furtius marcadors socials que s’arrengleren amb les etiquetes benpensants de la folcsonomia guaita que elegants que van els nous apòstols de la virtualitat pensen que amb la seva omnipresència a les xarxes socials es guanyaran el cel quan tot està perdut perquè els vicis han devorat la closca i es disposen a xuclar el moll de l’os corruptes que no bloguegen i que només pensen a enriquir-se sense aturador polítics membres d’aparell de partit que ignoren la profunda estultícia de llurs mots el partidisme estèril aneuronal ha esdevingut el dogma dels nous sectaris.

NOTA: He tornat perquè la distància temporal del darrer post posava en perill la continuïtat d’aquest petit projecte. He tornat perquè no vull renunciar a les escadusseres satisfaccions de l’escriptura lliure, sense cotilla.

Com ja us vaig prometre, aquí teniu el vídeo que il·lustrava la pràctica que vaig compartir amb docents d’arreu de l’Estat el passat dissabte en el Col·legi Montserrat. El vídeo ha estat fet per alumnes de 2n de Batxillerat de la meva escola.

Como os prometí, aquí tenéis el vídeo que ilustraba la práctica que compartí con docentes de toda España el pasado sábado en el Col·legi Montserrat. Estoy a vuestra entera disposición ante cualquier duda o consulta sobre el uso de los blogs en educación. Los autores del vídeo son alumnos y alumnas de 2º de Bachillerato de mi colegio.

Avui em toca presentar la ponència “Filosofía a partir de blogs” a les Jornades de Bones Pràctiques Educatives que organitza el Col·legi Montserrat i en les quals participen totes les escoles Natzaret a nivell estatal.  Us deixo el PowerPoint. Molt aviat, el vídeo.

Avui hem assistit a les Jornades de Periodisme Digital a l’Escola, amb una primera part de ponències i una segona, a la tarda, dedicada a compartir experiències en l’àmbit dels blogs, la ràdio i la televisió. Ha tingut lloc a l’IES Menéndez Pelayo de Barcelona i tindrà continuació demà a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. El matí ha estat especialment fecund pels intercanvis de punts de vista dels ponents sobre el periodisme en l’actualitat i el rerefons del món escolar. Ha estat interessant, tot i que potser en alguns moments s’ha prioritzat la reflexió elevada sobre el periodisme en si i poc la influència en els centres educatius. Vicent Partal, com a lligam entre el món periodístic digital i les escoles en xarxa, ha moderat les diferents intervencions. Després de la presentació, amb el mateix Partal, Vicent Sanchis i Jaume Graells, s’ha encetat el col·loqui inaugural de la mà d’Imma Tubella, rectora de la UOC, i el sociòleg Salvador Cardús. Tubella ha emfasitzat que escola i mitjans ja no són dues coses diferents, sinó que s’interrelacionen a partir de l’ús de les TIC i sobretot de l’esclat d’internet. És destacable el canvi cultural que s’ha donat en els joves, fins al punt que ens trobem en una revolució imparable, amb un ús intensiu de les noves eines i la constatació que l’educació pot nodrir-se d’aquests avenços: el creixement dels estudis online de primària i secundària als Estats Units en pot ser una mostra. Les TIC estan molt bé, ha afirmat Cardús, però cal veure si ens permeten sumar en relació amb les velles habilitats. Les destreses clàssiques no s’han de perdre pel fet que ara tot estigui governat per les anomenades noves tecnologies. Parafrasejant Rabelais, per al qual “ciència sense consciència és la ruïna de l’ànima”, ha volgut destacar que no millorarem si l’ús de les tecnologies és tan sols un pretext per amagar la buidor intel·lectual. Jo diria que cal una reivindicació de l’humanisme en aquest marc d’internet i el seu ús a les aules. Internet, ha seguit el sociòleg -brillant com sempre-, proposa l’horitzontalitat i fragmenta l’experiència (em recorda al discurs postmodern del blog com a conjunt de fragments), però l’educació necessita construir-se a través de la verticalitat (la presència de l’autoritat, que permet discernir entre opcions diverses a fi de trobar la millor). L’igualitarisme empobridor no ens serveix, la dictadura de l’opinió esdevé la desaparició del criteri. Cardús ha reivindicat la figura del mestre, que s’ofereix com a model als estudiants, i no la de l’entrenador, simple acompanyant sense substància. M’ha semblat llegir entre línies una crítica als corrents que parlen del docent com a facilitador i guia de l’aprenentatge: la tasca del consultor de la UOC no permet la classe magistral, però sí la tutorització contínua i l’assessorament en continguts i destreses perquè l’estudiant no se senti sol i pugui progressar en el seu aprenentatge, que al capdavall és el que volem. En un entorn presencial, però, sí hem de lloar la classe magistral, sovint menystinguda però necessària per posar ordre en un món de discursos efímers (el punt de vista és meu). El mestre i el professor han de tornar a ser els referents, les figures que han de dur a l’excel·lència.