Com ja us vaig prometre, aquí teniu el vídeo que il·lustrava la pràctica que vaig compartir amb docents d’arreu de l’Estat el passat dissabte en el Col·legi Montserrat. El vídeo ha estat fet per alumnes de 2n de Batxillerat de la meva escola.

Como os prometí, aquí tenéis el vídeo que ilustraba la práctica que compartí con docentes de toda España el pasado sábado en el Col·legi Montserrat. Estoy a vuestra entera disposición ante cualquier duda o consulta sobre el uso de los blogs en educación. Los autores del vídeo son alumnos y alumnas de 2º de Bachillerato de mi colegio.

Avui em toca presentar la ponència “Filosofía a partir de blogs” a les Jornades de Bones Pràctiques Educatives que organitza el Col·legi Montserrat i en les quals participen totes les escoles Natzaret a nivell estatal.  Us deixo el PowerPoint. Molt aviat, el vídeo.

Avui hem assistit a les Jornades de Periodisme Digital a l’Escola, amb una primera part de ponències i una segona, a la tarda, dedicada a compartir experiències en l’àmbit dels blogs, la ràdio i la televisió. Ha tingut lloc a l’IES Menéndez Pelayo de Barcelona i tindrà continuació demà a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. El matí ha estat especialment fecund pels intercanvis de punts de vista dels ponents sobre el periodisme en l’actualitat i el rerefons del món escolar. Ha estat interessant, tot i que potser en alguns moments s’ha prioritzat la reflexió elevada sobre el periodisme en si i poc la influència en els centres educatius. Vicent Partal, com a lligam entre el món periodístic digital i les escoles en xarxa, ha moderat les diferents intervencions. Després de la presentació, amb el mateix Partal, Vicent Sanchis i Jaume Graells, s’ha encetat el col·loqui inaugural de la mà d’Imma Tubella, rectora de la UOC, i el sociòleg Salvador Cardús. Tubella ha emfasitzat que escola i mitjans ja no són dues coses diferents, sinó que s’interrelacionen a partir de l’ús de les TIC i sobretot de l’esclat d’internet. És destacable el canvi cultural que s’ha donat en els joves, fins al punt que ens trobem en una revolució imparable, amb un ús intensiu de les noves eines i la constatació que l’educació pot nodrir-se d’aquests avenços: el creixement dels estudis online de primària i secundària als Estats Units en pot ser una mostra. Les TIC estan molt bé, ha afirmat Cardús, però cal veure si ens permeten sumar en relació amb les velles habilitats. Les destreses clàssiques no s’han de perdre pel fet que ara tot estigui governat per les anomenades noves tecnologies. Parafrasejant Rabelais, per al qual “ciència sense consciència és la ruïna de l’ànima”, ha volgut destacar que no millorarem si l’ús de les tecnologies és tan sols un pretext per amagar la buidor intel·lectual. Jo diria que cal una reivindicació de l’humanisme en aquest marc d’internet i el seu ús a les aules. Internet, ha seguit el sociòleg -brillant com sempre-, proposa l’horitzontalitat i fragmenta l’experiència (em recorda al discurs postmodern del blog com a conjunt de fragments), però l’educació necessita construir-se a través de la verticalitat (la presència de l’autoritat, que permet discernir entre opcions diverses a fi de trobar la millor). L’igualitarisme empobridor no ens serveix, la dictadura de l’opinió esdevé la desaparició del criteri. Cardús ha reivindicat la figura del mestre, que s’ofereix com a model als estudiants, i no la de l’entrenador, simple acompanyant sense substància. M’ha semblat llegir entre línies una crítica als corrents que parlen del docent com a facilitador i guia de l’aprenentatge: la tasca del consultor de la UOC no permet la classe magistral, però sí la tutorització contínua i l’assessorament en continguts i destreses perquè l’estudiant no se senti sol i pugui progressar en el seu aprenentatge, que al capdavall és el que volem. En un entorn presencial, però, sí hem de lloar la classe magistral, sovint menystinguda però necessària per posar ordre en un món de discursos efímers (el punt de vista és meu). El mestre i el professor han de tornar a ser els referents, les figures que han de dur a l’excel·lència.

El militant honora el Partit, sap que la seva és una veritat profunda, arrelada des de l’inici en uns estatuts incontrovertibles. El militant obeeix les ordres del Partit, baldament siguin absurdes i prometin el contrari d’allò que antany promulgaren. Escolta la veu del Líder i tremola d’emoció davant les seves proclames, articles de fe que foraden les consciències i s’imprimeixen en els enteniments febles. “El Partit és més important que les persones”, ressona en l’inconscient col·lectiu. “El Partit ha decidit Y, encara que ahir volia X. Hem d’estar preparats per no-A, encara que ahir defensàvem A”. Les barbes d’Aristòtil no poden resisitir els atemptats al principi de no-contradicció que els partidaris-sectaris perpetren sense vergonya. Se senten lliures i pensen que tots els valors de la bonhomia es reflecteixen en el discurs oficial, reguitzell de mots inarticulats que busquen prosèlits disposats a seguir acríticament la buidor en si. Opinen que la tolerància és un gran valor i castiguen les dissensions, el pecat de trencar la disciplina de Partit. Com pot equivocar-se el Partit si és l’encarnació de la Veritat Absoluta? Dir no als que tenen cura dels militants és l’assassinat del pare primordial. El pensament lliure és el motiu de la militància i paradoxalment la seva és la manifestació d’un nou esclavatge, la dependència pura de l’aparell, els que neden en l’abundància aprofitant-se dels pobres que militen per una il·lusió sincera, alienats en la podritud dels hipòcrites. El futur serà dels esperits lliures, individus que construiran un nou ordre polític i que seran triats sense la cotilla de les organitzacions sectàries. La democràcia serà la pàtria dels millors i no el paradís dels mediocres.

Inspirat per un gran article

El meu Netvibes

He deixat el blog abandonat en les darreres setmanes, que han coincidit amb l’inici del curs a l’escola i del semestre a la UOC. La manca de temps no és excusa. Sí ho és la manca d’energia, com si la feina xuclés les forces que resten en els instants de pausa. Segueixo estimant el meu blog, el meu petit país virtual que governo amb independència i lliure opinió. Ha quedat com fossilitzat el meu darrer apunt, que glossava la perversió de la llibertat dels que empren el mot violant el seu sentit íntim i cobrint-lo de tirania. Reconec que va ser un últim alè llibertari abans del període de desídia, una concessió que m’he atorgat i que voldria no tornar a emprar. Em sap greu deixar d’escriure, fugir de les paraules com a excusa per penetrar en la vida i gaudir de les seves delícies. És que escriure no és viure apassionadament? És que les frases concatenades lliurades sense interessos crematístics no posseeixen un valor intrínsec? Potser l’edat i el pas inexorable del temps pertorben el desig de publicar com antany o potser és una crisi per la manca de reconeixement després de tant esforç. Bloguejar és parlar en silenci amb el món virtual mentre els ulls de silici contemplen la pila de bits amuntegats en un full transparent, interfície de sentiments que es cobreix de llàgrimes vessades per la líquida modernitat dels estúpids amants de l’efímer. He tornat, no sé per quant de temps. En la meva absència he reflexionat offline sobre el diví i l’humà. Tinc moltes coses per explicar. Deixaré que continuï el relat interromput d’una existència ofegada en la perplexitat.

Utilitzen la paraula llibertat i emplenen textos constitucionals apel·lant a la seva grandesa i recorden que durant la Revolució Francesa se’n parlava, i fins i tot de la igualtat i la fraternitat. I es passen la vida lloant l’Estat de Dret i la sobirania popular i arriben a l’èxtasi quan pronuncien el mot poble o ciutadania. Alguns dels que ara prohibeixen una simple consulta van col·laborar en la concepció d’una matèria de gran abast social i moral que al·ludia als valors de les societats lliures i blasmava els totalitarismes. Altres, que també prohibeixen la consulta en un poblet del Maresme, frueixen quan uns locutors de ràdio fanatitzats santifiquen la Constitució que abans odiaven, signe inequívoc que el text de 1978 ha envellit i s’apropa a la decrepitud. Els que neguen el dret a l’autodeterminació tenen por, molta por, que els altres s’autodeterminin, que prenguin consciència de les cadenes que els han lligat des de fa segles i facin sentir la seva veu. Els que neguen el dret a l’autodeterminació es justifiquen per la llei, que ultrapassa persones i les sotmet al dictat de la immutabilitat del text. Determinen aquells que volen autodeterminar-se, aquells que volen donar-se la llei, ser lliures sense mandats imperatius provinents de l’Estat-presó. En el text tan lloat i sacralitzat pels apòstols dogmàtics de la unitat indivisible s’esmenta la llibertat de reunió i d’associació i fins i tot és lícit (amb el degut respecte) manifestar-se contra les decisions alienes. No podem ser convocats per una entitat cultural que vol conèixer la nostra opinió? Sí, si ens demanen què pensem del conreu dels tubercles, de la vida sexual dels llangardaixos o de l’hermenèutica de Gadamer. No, si apareix el mot autodeterminació, garantia de la sedició col·lectiva contra el sistema i ruptura del model de convivència. No podem pensar com a éssers autònoms, tan sols rebaixar-nos a ser ciutadans estupiditzats en nom de l’Estat-presó. És això llibertat?

Grup del Facebook: Consulta per la independència de Catalunya 13-S Arenys de Munt

Jo també vull votar

10 de setembre, darrer dia per votar-me als Premis Blocs Catalunya 2009: no te n’oblidis! Vota’m aquí.

El llapis del nen a punt de dibuixar figures impossibles. La teva pell i les teves carícies. El somriure del pare malalt, que amb esforç pronuncia el meu nom. Les lletres que es confonen en l’esdevenir d’un enunciat. Els llibres vells, pous de saviesa congelats en el temps. La papallona que vola fent pessigolles de color. El joc pixelat dels vuitanta que no ocupa ni un megabyte. Les urpes del gat, deleroses de conquerir un espai lliure. El llum que em deixa veure el que escric. L’austeritat de la dona que ha d’organitzar la seva vida. El somriure del pare malalt, que camina i seu tot seguit, incapaç d’entendre les maltempsades. La rima d’un poema adreçat a la natura, incapaç de copsar el caos circumdant. La teva nuesa. La llunyania del bosquet que il·luminava els meus jocs d’infant. La bicicleta, que sap imprimir moviment sense pudor de benzina. Les vinyes santfostenques i la verema. Les teves sines alliberades de la cotilla dels moralistes. El somriure del pare malalt, fragment de joia enmig de la tempesta.

Imatge original presa al Mariposario del Drago (Icod de los Vinos, Tenerife) el dia 20 d’agost de 2009.

Provar un model d’aprenentatge «obert», en un entorn virtual obert a internet, basat en l’ús de recursos educatius oberts i en una metodologia dinamitzada per mitjà de la interacció en xarxes socials, és l’objectiu del curs pilot que la UOC començarà el mes d’octubre vinent per mitjà del Facebook, que estarà obert a tota la comunitat d’aquesta xarxa social i que tindrà una durada de dos mesos. Si l’experiència és positiva, la Universitat estudiarà oferir alguna assignatura nova per mitjà de xarxes socials.

(Universitat Oberta de Catalunya: “Curs pilot de la UOC al Facebook per a avaluar-ne el potencial formatiu”, a Notícies (28/8/2009)

En el meu curs “Construint les xarxes socials”, que he impartit en dues edicions (més la pilot) en el marc de la col·laboració entre la UOC i el SOC, hi ha un punt en què treballem les xarxes d’interacció virtual, i a banda d’enumerar les més destacades (Facebook, MySpace i LinkedIn, sense oblidar el Twitter, situat emperò en una categoria diferent de microblogging), plantegem una activitat sobre aquesta darrera, que es presenta com una xarxa social professional. Els estudiants rastregen l’eina i detecten els seus avantatges en la recerca de feina, així com els lligams que es poden establir amb altres professionals per tal de promocionar-se i mostrar la seva imatge. Esmento el Facebook i comento que és la més famosa en l’actualitat, tot ignorant que la meva universitat està investigant la seva potència educativa, que no es pot menystenir. Més enllà de la seva importància en la cibertafaneria, Facebook és una compilació d’un seguit d’eines que totes soles han tingut aplicació pedagògica, entre elles el blog, el xat, els marcadors socials, els fòrums de discussió, els lectors RSS, vídeos, podcasts, etc. Tot s’hi pot introduir, per la qual cosa és obvi que la prova pot assolir l’èxit si es troba ben plantejada. Amb l’obertura d’un grup que es focalitzarà en un tema, els estudiants-usuaris col·laboraran en la construcció del coneixement (amb quins criteris?) en un escenari totalment obert i amb materials amb llicència Creative Commons. Els seguirem la pista…

Retornat de les vacances (una setmana a Tenerife i els darrers dies al sud de França amb el pretext de veure la victòria del Barça a Mònaco), he assistit a l’arribada del Gran Dilluns, l’inici per excel·lència després del lleure obligat i preceptiu. Enceto la travessia amb un cert desencís per unes circumstàncies personals i familiars no gaire agradables. El trineu de Schopenhauer és en marxa i ens arrossegarà a tots tard o d’hora. Un inici que coincideix amb la represa del blog, aturat des de mitjan agost per raons de salut mental. Un inici que és porta d’entrada al desplegament cronològic del curs escolar: avui al claustre algú comentava que no podríem celebrar el 30 de juny sense un començament, sense una llavor primigènia del creixement futur. Els primers moments són la raó de ser de les darreres seqüències. Tot i així, la il·lusió roman intacta, la consciència de les nombroses tasques a realitzar i la convicció de poder-les dur a terme m’esperonen a lluitar amb la mateixa perseverança. La desconnexió ha estat total i ara toca reinicialitzar i no cometre errades en el procés d’arrencada. Hi ha novetats remarcables i reptes indefugibles, que ja anirem comentant en els propers dies. I no deixarem el nostre compromís virtual, ja que l’educació és un procés que es desenvolupa per diversos mitjans i que sempre ofereix al final una bella recompensa.

Aprofito per desconnectar uns dies del soroll informacional del ciberespai. Us deixo amb un joc mític que ha acompanyat la meva família en els darrers dies, amb competicions de tota mena. Hem jugat una versió molt addictiva en un vell Pentium IV de 2001. Diuen que va molt bé per a pacients amb estrès postraumàtic i que desenvolupa la capacitat intel·lectual. Ens retrobem molt aviat.