Fa unes hores (començo a escriure això a les 2:31 de la matinada) he assistit al concert que oferia Roger Hodgson en el Festival Internacional de la Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols. Roger Hodgson és la veu carismàtica d’aquell grup de pop-rock dels 70 que va vendre milions de vinils i que responia al nom de Supertramp. Per mi un so que em porta emocions d’un temps que ja no tornarà però que reapareix com una guspira en els viaranys del record. Vaig créixer amb la música de Supertramp, amb el tocadiscos del meu germà que oferia els solos de saxo de John Helliwell i el piano escruixidor de Rick Davies. I la veu majestuosa de Hodgson en aquell Breakfast in America que em van regalar pel meu sant (un 13 de juliol) a finals dels setanta. Emocions vives i íntimes que encara avui em trasbalsen. Sé que les seves lletres no són les millors del món i que moltes notes són inequívocament comercials, però es tracta d’un so insuperable, d’una qualitat extraordinària. L’any 1983 Supertramp va sortir de gira, la darrera amb els dos líders (Davies i Hodgson), ja que el segon marxava. Jo tenia setze anys i no em pregunteu per què, però no vaig anar al concert de Barcelona (crec que no em van deixar els pares, per circumstàncies que ara mateix no recordo). L’any 1984 Hodgson va deixar el grup i va emprendre una erràtica carrera musical en solitari (amb tres treballs d’estudi irregulars). Els anys 1988, 1997 i 2002 Supertramp tornaren a Barcelona, amb Davies com a únic cap: el so era magnífic, les cançons molt ben interpretades (Another man’s woman entre elles), però Hodgson no hi era i la seva veu no apareixia en els grans èxits com The logical song o School. Fa unes hores he reviscut aquells moments amb la veu increïblement aguda d’aquest músic singular, capaç de coliderar una banda mítica i d’enfonsar-se en la misèria musical amb crisis espirituals incloses. Ha actuat amb l’única companyia del canadenc Aaron MacDonald, als instruments de vent, harmònica i piano, mentre Hodgson emprava l’instrument de la seva veu d’harmonies i la combinava amb guitarra i teclats. Els millors moments de la nit, amb un públic que omplia l’espai Port de Sant Feliu, han estat Hide in your shell, Sister moonshine i Don’t leave now, amb els temes comercials de sempre (enèrgica versió d’It’s raining again) i els senyals d’identitat (estranya versió de School, com es noten les absències de Helliwell i Davies!). Us deixo per acabar el set list del concert (he trobat a faltar Child of vision, Lord is it mine o Fool’s overture, que ha interpretat en altres moments de la gira):

Take the long way home (Breakfast in America, 1979)

Give a little bit (Even in the quietest moments, 1977)

Hide in your shell (Crime of the century, 1974)

Lovers in the wind (In the eye of the storm, 1984)  (*)

Easy does it (Crisis, what crisis?, 1975)

Sister moonshine (Crisis, what crisis?, 1975)

Rosie had everything planned (Indelibly stamped, 1971)

Breakfast in America (Breakfast in America, 1979)

Along came Mary (Open the door, 2000) (*)

The logical song (Breakfast in America, 1979)

The more I look (Open the door, 2000) (*)

The awakening (inèdita) (*)

Don’t leave me now (Famous last words, 1982)

Dreamer (Crime of the century, 1974)

It’s raining again (Famous last words, 1982)

Bisos:

School (Crime of the century, 1974)

Two of us (Crisis, what crisis?, 1975)

Give a little bit (Even in the quietest moments, 1977)

(*) Temes que va editar Hodgson en solitari. Curiós: els més fluixos de la nit. The awakening encara no ha estat publicat.

No existeix només el famós SlideShare. Amb Authorstream es poden incloure presentacions PPT amb les animacions originals!

El que va oferir Bruce Springsteen el dissabte i el diumenge a Barcelona és a l’abast de molt pocs. Un espectacle grandiós, amb una energia inesgotable, rock en estat pur. Un artista immens i una banda extraordinària, capaç d’articular un repertori radicalment diferent d’un dia per un altre, més enfocat als èxits el primer dia i més heterogeni el segon. Jo vaig ser-hi el diumenge i em vaig perdre Jungleland, la meva cançó. La recupero en versió YouTube.

Reconec que The Boss no fa la música que més m’agrada, però el seu directe és màgic.

L’altre dia Felip Puig va fer unes desafortunades declaracions criticant el català de Montilla, afirmant que el president destrossa la llengua, i van ser desafortunades sobretot per totes aquelles persones que arriben al país i fan l’esforç per aprendre el català, malgrat les dificultats que suposa davant l’omnipresència social del castellà. És admirable que molts immigrants facin seva la nostra parla i que la utilitzin com a eina d’integració. Sí, pensant en aquestes persones les declaracions de Puig són lamentables, ni de bon tros pensant en la màxima autoritat del país, que fa gairebé quaranta anys que viu a casa nostra i per al qual l’exigència hauria de ser una mica superior. Una màxima autoritat que hauria d’haver tingut el detall de catalanitzar el seu nom com a mostra de voluntat de comprensió d’un càrrec que històricament ha estat un referent. Però no, la crisi dels referents és espectacular, no hi ha full de ruta nacional i sembla que tot s’aigualeix en un aiguabarreig indefinit. Bassas va haver de plegar per ser massa nacionalista i per no acceptar unes exigències en el seu programa que ratllaven el ridícul (els programes s’han de fer aplicant la llei de paritat? Déu meu, no ens està afectant la neurosi del políticament correcte?). Va haver de plegar perquè era un dels components essencials de la coneguda crosta de l’antinacionalista Joan Ferran, un personatge que recorda a certs dirigents del PP. Tot tornarà a la normalitat de la inconcreció i ens convertirem un altre cop en una província, en un territori conquerit i vençut, gràcies a la col·laboració inestimable dels dirigents d’aquesta trista i dissortada pàtria.

El vídeo, un record a una de les millors veus de la ràdio. Et trobaré a faltar els matins.

El senyal d’identitat del blog és l’autopublicació, el fet que l’autor o autora publica sense intermediaris, sense que ningú no controli el contingut. La manca de manipulació externa el converteix en un vehicle genuí de la llibertat d’expressió: no hi són els grans mitjans, que segueixen l’amo ideològic amb les publicacions 1.0 (fins i tot en les edicions web, que són còpies de la lletra impresa), per la qual cosa és ben lícit afirmar que la blogosfera és el territori de l’individualisme llibertari. Cada blogaire és un punt de vista sobre el món, una visió parcial i fragmentària de la realitat, però una visió que defuig (sempre que es tracta de blogs independents) el jurament de vassallatge dels vells i corcats models periodístics decimonònics. Cada blogaire és un ego entotsolat que es fa preguntes a la recerca de reconeixement. Surt enfora via comentaris per aconseguir que els altres se solidaritzin amb les seves propostes, per generar intercanvi, blogroll. Jo t’enllaço si tu m’enllaces i ens hem de comprometre a fer pinya, una pinya d’egos entotsolats que es fan preguntes. Això no obstant, sovint aquesta autocomplaença és generadora de comunitat. Hi ha una mà invisible que ordena les subjectivitats i que en deriva coneixement, intel·ligència col·lectiva, àdhuc saviesa ciberespacial. Aquesta colla de freaks que es dediquen a escriure tot abandonant l’esfera offline també es poden trobar sincrònicament i físicament, fins i tot publiquen llibres amb una veu plural i diversa, no dispersa. Traïció al Web 2.0? No, simplement canvi de suport i de lectors. Hem de lluitar amb forces en decadència que encara conserven part de l’energia d’antany. Les lleis estan fetes per objectes materials, no per nodes interconnectats. Julio Alonso ha patit aquesta inèrcia simplement per defensar la llibertat d’expressió i, amb ell, ens neguem a ser controlats, no volem censura perquè detestem la tirania i no volem ser governats per gent que no entén el nou paradigma. Som independents, aixequem la veu perquè en tenim i fem ús públic de la pròpia raó perquè aquesta és la nostra tribuna. Internet és la nova utopia: no hi ha control sobre les idees que flueixen en temps real. Només ens limita el respecte als drets universals, entre els quals no es troba la fiscalització dels continguts que lliurement s’intercanvien agents lliures en llur travessia pels camins de silici. Ningú no podrà amb nosaltres: som la nova veu de la consciència humana. Hem nascut per fer real allò que un dia va dir Marx sobre “l’imperatiu categòric d’acabar amb totes les situacions que fan de l’ésser humà un ésser envilit, esclavitzat, abandonat, menyspreable” (Crítica de la filosofia del dret de Hegel).

Nova versió (la 2.6) del germà gran de la casa.

Dies d’atrafegat teletreball. Perquè després parli aquell dels mestres i les vacances! Atrafegat però alhora motivador. Estic impartint un curs sobre blogs i Web 2.0 a la UOC a més de 70 estudiants (en dues aules: una en entorn català i l’altra castellà) i percebo un gran apassionament pel tema, que va més enllà del simple ús del curs estiuenc com a crèdits de lliure elecció. Els estudiants experimenten amb les eines 2.0, les presenten als seus companys i interactuen de manera compulsiva, amb moltes ganes d’aprendre. He estat llegint les activitats obligatòries i la majoria són magnífiques: han de fer un projecte sobre un blog personal o professional i al mateix temps han d’analitzar-ne un d’existent. Els exemplars són diversos però lliguen perfectament amb els seus interessos. Disseccionen els blogs tot enumerant les seves parts: els veus com parlen amb naturalitat de sindicació de continguts, de permalinks, de CMS o de videopodcast, i no obliden el blogroll i els widgets. Una bona feina virtual a partir d’uns continguts en format web especialment dissenyats per conjuminar el nou paradigma 2.0 amb el món dels blogs, el seu representant més il·lustre. He fet aquesta pausa mentre corregia un document Word amb captures de pantalla i enllaços al blog analitzat. Una bona forma de comprovar com en els entorns virtuals d’aprenentatge el consultor no és simple transmissor de continguts, sinó guia i orientador. Cal oferir pautes perquè el treball estigui ben enfocat, però l’estudiant n’és l’autèntic protagonista. És divertit proposar exercicis amb podcasts, presentacions SlideShare o marcadors socials, sobretot en un entorn que s’ho menja tot, no com el WordPress, per al qual cal una iniciació en el codi per desentranyar els seus misteris.

Catalunya té una llengua pròpia, com bé determina l’Estatut. Posseeix dues llengües oficials. El castellà és la llengua de l’ús social: els alumnes en el pati parlen en castellà. L’educació ha de defensar la llengua que està en desavantatge i aquesta és la catalana. Catalunya és una nació i necessita defensar-se dels qui l’ataquen, fins i tot dels qui, per ignorància, romanen al territori durant dècades i menystenen aquest patrimoni incomparable. I Catalunya necessita referents, no pot dependre de la grisor de funcionaris sense horitzó, que a més no entenen gaire la realitat que han de governar. O ens espavilem com a país o morim en l’intent.