El moment del canvi

El moment del canvi educatiu ha arribat. No podem esperar més i hem de començar a substituir les aules analògiques per les digitals, a favor d’una cultura 2.0 en la qual l’estudiant sigui el centre i el docent el guia de l’aprenentatge. Com assenyalava ahir El País en la secció Vida & Artes, la xarxa segueix a dia d’avui poc utilitzada, ja que els centres no s’acaben d’acostumar a internet (l’ús de l’ordinador sense connexió és clarament superior). El vídeo ha triomfat com a mitjà per a l’acció educativa, així com els suports de so, però encara es veuen reticències en la incorporació de l’element clau en la renovació tecnològica d’aquest segle. Com assenyala el diari, “Internet es una herramienta educativa sin precedentes. Nunca antes los estudiantes habían contado con semejante volumen de información. Un acceso ilimitado a cientos de recursos, desde bibliotecas, revistas científicas y enciclopedias actualizadas al minuto, hasta mapas, archivos, fotografías y vídeos.” Moltes dades, molta informació que no esdevé coneixement perquè no es produeix la consegüent adaptació en clau pedagògica. I la causa és la manca de màquines a les aules. La restricció de la docència en TIC a l’aula d’informàtica, que no sempre està disponible, provoca que les classes encara es moguin en els paràmetres del segle anterior: un professor que explica la lliçó que l’alumnat es dedica a recollir per poder-la repetir posteriorment en forma d’examen, un professor que s’embruta les mans de guix i escriu a la pissarra amb els mateixos moviments de fa vint anys. En el reportatge apareix un episodi interessant de didàctica-ficció: “Algunos especialistas imaginan un futuro en el que el maestro dará clase pulsando sobre una pizarra digital interactiva conectada a Internet. Desde allí encargará, por ejemplo, un trabajo sobre células madre. Los alumnos trabajarán colectivamente comunicados mediante servicios de mensajería instantánea y recabarán datos en motores de búsqueda. Accederán a las últimas noticias en diarios y revistas especializadas y lo ilustrarán con fotos de Flickr y vídeos de YouTube. Colgarán el resultado en un blog colectivo y lo presentarán oralmente en clase. Los padres podrán seguir los progresos de sus hijos consultando el blog desde casa.” Sí, emprem blogs (en el meu centre uns quants, per no dir-ne molts), però no és possible que en totes les aules es posi en joc la competència digital que tan desenvolupada està en els nostres estudiants. Quan es planteja una activitat en blog (com a exemple un comentari sobre la felicitat que podeu consultar en el meu Blog de Filosofia 2.0), la participació és espectacular, superant amb escreix les activitats diàries en paper, que resulta ja un mitjà opac, que es resisteix al diàleg, que roman empresonat per la seva manca d’interactivitat. No hi ha res a fer si no es produeix un gir copernicà i una transformació metodològica sense precedents, a més d’una conscienciació global en els mestres i professors, molts dels quals encara es troben a les beceroles del procés de digitalització.

La universitat utòpica

Aires nous en el meu poble

El llibre dels passatges blògics

Una portada magnífica per a un llibre analògic de fragments digitals, empremtes d’identitats seduïdes per l’harmonia singular de l’esfera blogològica.

I, a partir de la imatge, un record poètic que no puc evitar reproduir:

UNDERWOOD GIRLS

Quietas, dormidas están,
las treinta, redondas, blancas.
Entre todas
sostienen el mundo.
Míralas, aquí en su sueño,
como nubes,
redondas, blancas, y dentro
destinos de trueno y rayo,
destinos de lluvia lenta,
de nieve, de viento, signos.
Despiértalas,
con contactos saltarines
de dedos rápidos, leves,
como a músicas antiguas.
Ellas suenan otra música:
fantasías de metal
valses duros, al dictado.
Que se alcen desde siglos
todas iguales, distintas
como las olas del mar
y una gran alma secreta.
Que se crean que es la carta,
la fórmula, como siempre.
Tú alócate
bien los dedos, y las
raptas y las lanzas,
a las treinta, eternas ninfas
contra el gran mundo vacío,
blanco a blanco.
Por fin a la hazaña pura,
sin palabras, sin sentido,
ese, zeda, jota, i…

Conferència sobre Web 2.0

Aprofitant l’inici de semestre a la UOC, recupero la conferència que Genís Roca, un dels ponents de la Catosfera, va realitzar l’any passat sobre Web 2.0, i que podem trobar al canal YouTube de la universitat.

El vídeo de la taula

Aprofito per compartir amb vosaltres el vídeo de la taula catosfèrica sobre blogs i educació.

Periodisme ciutadà?

En aquesta síntesi diària de la Catosfera que estem duent a terme hi ha un lloc per a la nova forma de periodisme que suposen els blogs, ben documentada i amb referències en aquest mateix blog. A la taula sobre periodisme ciutadà vam tenir l’ocasió d’escoltar Jordi Cabré, director d’El Singular Digital; Pau Llop, de Bottup.com; Joan Camp, de Directe.cat, i Jordi Mayoral, d’Això Toca. Va moderar Eduard Batlle, d’El Punt. El primer va obrir una reflexió sobre el concepte de premsa, que està canviant profundament en els darrers temps, tot i que va ressaltar que cal més que mai una vocació periodística, amb un control de continguts que pugui ser acordat. Es va plantejar també que els blogs poden generar una revolució, sobretot en el camp de sobiranisme (com es pot comprovar amb l’èxit de la XBS). Pau Llop, amb una presentació molt interessant, digué que l’important no són els blogs, sinó els individus que hi participen, ciutadans anònims que fan les seves aportacions informatives amb diferents rols (redactors, periodistes ciutadans, col·laboradors i visitants anònims). En el seu web hi ha molt de xarxa social amb comunitats fotogràfiques, Twitter, Facebook, Catodicos i altres eines. Jordi Mayoral donà el toc d’humor amb Això toca, pàgina de comicitat i ironia sobre l’actualitat, mentre Joan Camp (de Directe.cat i del servei de blogs Indirecte.cat) comentava que els blogs són petits oasis d’informació. A la discussió aparegué el dubte sobre quins són els límits i quina és la definició de periodisme, la qual cosa va deixar clara l’endogàmia d’alguns periodistes de professió, que no volen perdre el monopoli sobre la informació. Afortunadament, els blogs i les eines 2.0 estan canviant el paisatge i ara els ciutadans en llibertat poden esdevenir informadors de primer nivell sobre el que està succeint gairebé en temps real. La mutació en el periodisme digital és un procés de final incert, amb uns mitjans decimonònics controlats ideològicament i un món de matisos amb usuaris que s’encarreguen de posar el gris allà on els altres només veuen blanc o negre.

Xarxes de negocis

El dissabte, després de la taula de literatura, es va iniciar la discussió sobre els negocis i els blogs, amb la presència de Joan J. Carreras, Dídac Lee, Jean-François Clercx i Genís Roca. Tot i que era una de les taules en les quals tenia menys interès, em va sobtar la capacitat didàctica de Janquim, amb la seva metàfora de les formigues en explicar els blogs en relació amb els rendiments professionals, així com la reflexió de Genís Roca, que definia les xarxes -en relació amb el model antic de negocis- com a nebuloses de lliures professionals que duen a terme un projecte. Constatà un xoc cultural entre els superbs de l’1.0 i els arrogants del 2.0, amb la dificultat que els primers són els qui habitualment ocupen el poder i estan hiperdesconnectats. La conclusió fou alliçonadora: potser calen més punts de trobada entre els defensors del model antic i els de l’actual, ja que si anem sols segurament tindrem problemes. Un exemple de xoc cultural aplicat a l’educació: avui hem proposat que els alumnes de 4t d’ESO continuïn utilitzant blogs per dur a terme el crèdit de síntesi i ens hem trobat amb el desacord d’alguns companys, per desconeixement o potser per por de l’eina. Genís Roca feia una proposta: menys 2.0 i més 1.5. Alguns hauran de deixar de ser superbs i els altres hauran de renunciar a la seva arrogància en un diàleg fecund, perquè, al cap i a la fi, com afirmava Dídac Lee, en els negocis la fita és que els ingressos superin les despeses.

Accés al vídeo de la taula Blogs i Negocis

Blogs seleccionats per al llibre de la Catosfera literària. El nostre hi és! 

La llibertat dels blogs

Durant aquest cap de setmana, la capital del Vallès Oriental s’ha convertit en el blogocentre de Catalunya, amb una desvirtualització massiva que ha palesat l’extraordinària salut dels blogs en català, a més de certificar la por dels mitjans 1.0, dinosaures esclerotitzats, a la nova forma de relació humana que s’està desplegant arreu i que afecta àrees diverses: des de la literatura a la política, des dels negocis a l’educació, incloent-hi una nova forma de periodisme (que els teòrics fa temps que han verificat, malgrat el gremialisme d’alguns). La catosfera ha estat un èxit, gràcies al talent de Marc Vidal, organitzador de l’esdeveniment, i a la col·laboració dels bloguers de referència de casa nostra, sense oblidar en cap cas els ponents. Voldria obrir una sèrie de posts reflexionant sobre la nostra feina diària en el món virtual, quan seiem davant l’ordinador, en soledat, i adrecem al món els nostres mots en llibertat, sense filtres, subjectivitats nues i inquietes que solquen els espais invisibles del ciberespai per conquerir territoris ignots d’una geografia impossible. Voldria, al mateix temps, relacionar aquest espai d’alliberament i de revolta amb els conceptes que s’han tractat en les diferents taules, difícils de sintetitzar en un apunt solitari. Destacaria sobretot la taula de literatura, la més matinera del dissabte, amb un inici difícil de superar amb el post de Biel Mesquida llegit per Toni Ibàñez, i la intervenció de Laura Borràs, professora de la UOC, que va fer una anàlisi dels blogs com a literatures del jo, diàlegs platònics, fragmentarisme hiperenllaçat i ergòdica successió de textos. La militància lectora dels blogaires compromesos amb la cura del llenguatge.

Després de la taula de negocis, que em va sorprendre gratament, van venir els polítics, aquelles persones que els mitjans de comunicació tradicionals (1.0) consideren que són el centre del món, encara que cometin faltes ortogràfiques, cas de la socialista Lourdes Muñoz. I, per acabar-ho d’adobar, la polèmica de TV3. En seguirem parlant els propers dies.

El vídeo de la ponència

Heus ací el vídeo de la ponència sobre blogs i educació. En parlen l’Anna Pérez i en José Antonio Donaire.

La ponència

Tot i que amb un cert retard, hem pogut dur a terme la nostra ponència sobre blogs i educació, en una taula molt variada que compartia amb l’Anna Pérez, la Núria Prunés, en José Antonio Donaire i el moderador, el santfostenc Pitu Martínez. He començat assenyalant que la meva arribada al món dels blogs va tenir lloc pel vessant de la recerca, ja que vaig dur a terme un treball de doctorat (UOC-IN3) sobre la construcció de l’audiència per part dels blogaires, que em va esperonar en l’aplicació dels coneixements que anava adquirint a l’àmbit de l’educació i dels processos d’ensenyament-aprenentatge. Agraeixo a en Marc Vidal i en Toni Ibáñez l’oportunitat d’aportar la meva experiència en aquestes jornades de la Catosfera, i a en Josep Torrents, en Lluís Melgar i en Xavi Conesa la deferència de venir-me a veure. Amb ells he compartit moltes aventures virtuals. En els ítems següents teniu les línies mestres de la intervenció:

1. Els blogs són actualment un complement útil de les classes presencials, ja que permeten ampliar els continguts treballats, desenvolupar els procediments (definició de conceptes, expressió d’opinions, resum i comentari de textos, resolució de problemes, etc.).
2. Es tracta d’una eina que afavoreix el coneixement de les TIC sense haver de perdre temps en l’edició manual de pàgines web. Els sistemes de gestió de continguts (CMS) possibiliten l’edició i actualització ràpides amb un mínim cost i donant lloc a un producte atractiu.
3. Són aplicables a qualsevol matèria i nivell. Podem trobar blogs de mestres d’infantil en els quals es pengen les activitats que duen a terme a l’aula i blogs de doctorands que donen a conèixer els progressos de la recerca (jo mateix vaig obrir el 2004 el Metablog, en el qual compartia els avenços en el meu estudi de la catosfera). Hi ha blogs de centre, d’aula, de matèria, etc. El que més he treballat és el Blog de Filosofia, en versió antiga i nova.
4. Són adequats per a l’assoliment de les competències (exemple de l’ús de blogs a la UOC com a seguiment del projecte virtual o del curs de la UOdE sobre Web 2.0 que integrava com a activitat de síntesi les diferents eines 2.0 en un blog de l’estudiant).
5. El blog es troba a mig camí entre el web personal (que mostra una identitat a través de fragments que es despleguen en el temps) i el fòrum asincrònic (que afavoreix la interacció i uns vincles socials més o menys forts), segons Susan Herring. L’accés als comentaris implica que el post admet rèpliques i opinions. Els alumnes poden comentar el que diu el professor o el que ells mateixos comparteixen. Col·laboren en la construcció cooperativa del coneixement.
6. El blog segueix una seqüència temporal en un context hipertextual, pot ser una síntesi entre un text que es desplega amb un principi i un final i un ordit fet amb hipervincles que apunten a totes les direccions. La seva forma és molt adequada per a projectes diversos de treball (crèdits de síntesi - en el meu centre els grups de 4t d’ESO l’any passat van experimentar-ho amb una introducció teòrica sobre l’eina-, treballs de recerca -Utopia, de Natàlia Rodríguez-, TFC, tesis doctorals, etc.). Fins i tot hi ha aquells blogs efímers que duren només el temps de l’activitat (viatge de 2n de Batxillerat).
7. La dinàmica del blog combina el format textual amb el multimèdia (podcast, videopodcast, presentacions Slideshare, imatges…) i això enriqueix el producte final. L’any passat, amb en Josep Torrents com artífex del projecte, vam posar en marxa una ràdio escolar a través de podcast (amb el WordPress) que s’actualitza amb diferents programes i que fa possible que els alumnes entrin en contacte amb el món dels mitjans de comunicació i del periodisme sense quedar restringits a la simple instrucció tradicional. El blog serveix per aprendre en una nova dimensió i, a més, és interessant per a ells, que estan ja molt acostumats a les TIC i a internet, molt més que els de la meva generació.
8. Impulsen la creativitat, ja que constitueixen una eina d’autopublicació sense intermediaris: els alumnes poden compartir amb el món les seves redaccions i els seus treballs (blog de literatura castellana), per la qual cosa no queden reclosos a l’espai de l’aula. L’alumne és el centre de l’aprenentatge. Exemple de blog creatiu: fotolog de Fotofilosofia 2008.
9. Fan possible l’intercanvi amb altres centres (Escoles en xarxa) o la col·laboració en projectes telemàtics.
10. Són un instrument per relacionar els docents i compartir les aportacions i les millores. En alguns edublogs s’està fent una molt bona feina.
11. El temps de què disposem en cada assignatura és un problema i cada cop es fa més necessària una assignatura relacionada amb internet i les TIC, amb les noves eines digitals, en el marc del canvi de paradigma que suposa el Web 2.0, amb l’usuari com a centre. Les reformes educatives haurien de tenir presents aquests canvis.
12. Parafrasejant Castells, podríem dir que, per a nosaltres (almenys per a mi), els blogs s’han convertit en el teixit de les nostres vides en aquest moment. No tan sols defineixen una nova forma de periodisme, de militància política (i d’activisme) o de literatura, sinó que permeten albirar una nova orientació especialment enriquidora en el camp de l’ensenyament, prou castigat per la inèrcia de la tradició.

Aquí us deixo un parell d’imatges de l’acte:

La taula rodona

Demà és el dia. Les jornades comencen i a les 20 hores s’iniciarà la taula rodona sobre blogs i educació. En José Antonio Donaire ha compartit una interessant presentació en la qual mostra el que ell entén per Universitat 2.0, un canvi de paradigma educatiu que hauria d’incloure totes les etapes per ser operatiu. Atès que ell se centrarà en el món universitari, la meva intervenció farà el mateix amb les experiències a Secundària, amb alguns exemples concrets. Seguint els punts que vaig proposar l’altre dia, parlaré del que actualment suposen els blogs en aquest àmbit, encara que no defugiré algunes promeses utòpiques. Per a mi els blogs complementen de manera útil els continguts de les classes presencials (són una alenada 2.0 davant un món clarament analògic) i això succeeix així, en el meu cas, perquè en el meu centre es dóna una gran importància a les TIC, amb un departament de gran nivell. S’han convertit en una eina que facilita el coneixement d’aquestes noves tecnologies i de llur impacte social sense haver de perdre temps amb l’edició manual, per la fecunditat dels CMS. Són aplicables a qualsevol matèria i nivell (des d’Infantil fins a estudis de tercer cicle) i n’hi ha de molts tipus (de centre, d’aula, de matèria, de docent, col·lectius, en xarxa…). Són adequats per a l’assoliment de competències en TIC (seguint la terminologia que s’ha fet cèlebre) i generen interacció via comentaris, per tant, contribueixen alhora a la construcció cooperativa del coneixement. L’estructura dels blogs és cronològica, i això té un gran avantatge: s’aprofiten de la seqüencialitat però són oberts al món mitjançant el blogroll, asseguren el seguiment de projectes que es temporalitzen, com és el cas de treballs de recerca o tesis. La seva dinàmica combina el text amb el multimèdia: esdevé una síntesi de microcontinguts i la plataforma per a la realització de projectes més amplis (per exemple, la ràdio escolar, amb tecnologia podcast). L’alumne accedeix de manera senzilla a un mitjà de comunicació en línia que amplia l’horitzó massa restringit de les classes 1.0. I una de les característiques més importants dels blogs en l’educació és que impulsen la creativitat, ja que configuren una eina d’autopublicació sense filtres, en plena llibertat i oberta al ciberespai. L’alumne és el protagonista del seu aprenentatge i a més el docent pot guiar-lo vers la consecució dels seus objectius.

En conclusió,  els blogs no tan sols defineixen una nova forma de periodisme, de militància política (i d’activisme) o de literatura, sinó que permeten albirar una nova orientació especialment enriquidora en el camp de l’ensenyament, prou castigat per la inèrcia de la tradició i per lleis educatives miops.