Retorn al món real

Tres dies magnífics a una de les ciutats més belles del món. Recórrer els seus carrers i els amplis boulevards sense haver de pensar quina ocupació em correspon en aquell moment. Viure sense tasques, alliberat dels imperatius de l’entorn rutinari, gaudir dels més estimats i d’un mateix. Cada dia necessito més fugir del soroll informacional offline i online, desconnectar uns dies per tornar al món real (o virtual) amb forces renovades i energies reviscolades. Els cafès de Saint-Germain-des-Prés, la majestuositat del Panteó i la Sorbona, les riqueses medievals del museu de Cluny (en la imatge, La dame à la licorne), una missa multitudinària a Notre Dame i el final de festa, una estona contemplant el símbol de París, envoltat de militars i amb la sorpresa d’un strip-tease en directe.

I demà, ens veiem al FNAC-Triangle!

Després de l’Expo

Hem tornat ja, del nostre viatge de convivència (una mena de colònies per a adults) a l’Expo 2008 de Saragossa. Una interessant conjunció de propostes sobre l’aigua, tema recurrent (es tracta d’una exposició internacional, no universal) com a fil conductor. El viatge començà el dissabte 28 de juny i es va cloure ahir dilluns, amb una vintena de companyes i un company. Realment he de dir que el passat divendres no vaig tenir un bon dia (no argumentaré les meves raons, ja que podria entrar en conflicte amb algun estament responsable de les PAU), però la sessió intensiva de risoteràpia del cap de setmana em va fer oblidar el mal humor. Feia temps que no reia tant. Els pavellons van ser el pretext per compartir una eclosió d’alegria com si es tractés d’una regressió a l’adolescència. Els nou que finalment vam constituir l’equip búlgar (*) de professors del Sant Andreu no vam tenir cap dificultat en els tres dies d’estada a la capital aragonesa. Ni tan sols les diferents concepcions nacionals que van entrar en conflicte davant la victòria de la Roja (a mi això de la Roja em recorda l’imperatiu arroja, relacionat semànticament amb la vomitera) van poder trencar la unitat de l’equip, que democràticament decidia quan hi havia diferents opinions sobre el camí que calia prendre. El partit entre l’entelèquia i Alemanya s’oferia a l’Expo a l’amfiteatre amb pantalla gegant inclosa: ningú no va gosar barrejar-se amb un exèrcit de banderas rojigualdas. Millor mil cops la cervesa del pavelló belga.

L’Expo em va recordar el Fòrum, aquell invent dels polítics que encara no sabem per què va servir. Gots d’un euro que te’ls podies quedar, quilòmetres d’asfalt sense solta ni volta, propostes d’escassa volada intel·lectual, etc. Tot i així, alguns pavellons van ser exemplars: el rigor i l’aposta pel lleure dels alemanys, la genialitat de les animacions japoneses i coreanes, l’elegància de la cultura grega, la minuciositat de l’artesania jordana, la propaganda turística polonesa (sempre ens quedarà Polònia!) o el joc de miralls i miratges algerià. Sense comentaris el pavelló espanyol: hores i hores de cua per recollir el fast pass amb l’hora de visita i ens trobem amb un vídeo interessant però impossible de veure (no es pot mirar una volta des d’un seient enfocat cap endavant si no es vol acabar amb un collar ortopèdic) i una imitació del CosmoCaixa sense cap gràcia. Res de la literatura ni de l’art espanyols en relació amb l’aigua. Ja sabem que el govern espanyol és de ciències. I de Catalunya, millor no dir res, o tan sols això: un reflex de la crisi illetrada en què ens hem instal·lat en els darrers temps.

(*) Persona que quan diu sí diu no i a l’inrevés.

Absència de tres dies… o no?

Demà sortiré cap a Saragossa amb companyes i companys del col·legi. Tornarem dilluns. Podrem fer un blog?

Darrer dia i descans

Tercer dia

Accés al blog del viatge

Segon dia

Primer dia

A trenc d’alba

No hi ha massa temps per a la blogologia. A trenc d’alba sortirem cap a Madrid en viatge d’estudis amb els de 2n de Batxillerat. Hem obert un blog perquè els alumnes expliquin cada dia les seves experiències i per poder compartir imatges i sensacions (una altra aplicació catosfèrica dels blogs educatius). Tornarem el divendres. No puc assegurar l’actualització durant aquests dies. Dependrà del temps que puguem esgarrapar per la nit.

Blog: Viatge a Madrid, Toledo i València (15-18/1/200

Creació

Escena d’una volta extraordinària. Déu crea el Primer Home, el racional primigeni. Envoltat d’àngels, el Creador antropomorfitzat, que ja ha aconseguit fer brollar la llum, l’aigua, el foc i la terra, i ha ofert vitalitat a les bèsties, es prepara per a la seva obra magna. Seriós, taciturn, conscient del risc de l’aposta pel bípede sense plomes, executa el seu Verb i el Verb esdevé carn i la carn nua guspireja des del no-res per advenir al món. Dits que no toquen dits però s’harmonitzen en una bufada suau. I la Divinitat, barbuda presència de vellesa experta, contempla l’escultura que ha nascut, bell David hipnotitzat per la severitat de l’ancià concepte. La bella Eva és en potència mirant Adam i delint-se per l’arbre de la ciència del bé i del mal, on el fruit és sucós, dolç i plaent. L’estupefacte Adam ignora que el Paradís dura molt poc i que l’expulsió és imminent. El sever Déu, omnipotència perfectíssima, regala la llibertat a qui no la podrà gaudir mai, humà absort en la insensata lleugeresa de les tribulacions temporals. Serf del rellotge -¿per què, Senyor, vas crear el temps, Tu, que menystens el transcórrer amb la teva suficiència?-, el bípede sense plomes es precipita a l’abisme gasós de l’anihilació suprema, l’antiutopia par excellence.

Gràcies

A M. Teresa. Dolors. Marta. Judith. Anna. Noelia. Marina. Yaiza. Anna. Alèxia. Patricia. Carlos. Natalia. Sonia. Miriam. Sara. Cristina. Georgina. Erica. Adrià. Alba. Natalia. Nadina. Ana. Sara. Núria. Sheila. Marta. Maria.

I també a Marsilio. Laly. Marco. Imma. María. Emiliano.

Per convertir quatre dies de gener en un viatge acadèmic divertit i inoblidable.