Discurs de graduació 2008

more about “standreutv: Ustream.TV Show, Chat Roo…“, posted with vodpod

[Estrenem StAndreu TV, la televisió del nostre col·legi. Si tot funciona bé, a partir de les 20:30, la graduació en directe]

Avui és el dia, el moment que estàveu esperant i que tanca una època molt important a les vostres vides. Com ja deia el savi Heràclit, tot flueix i en aquest flux inexorable es clou un període en què heu après els conceptes, les destreses i, sobretot, les actituds i els valors per enfrontar-vos a l’esdevenidor, al vostre futur esplendorós de joventut i joia. Són moltes les hores que heu passat aquí, a la vostra escola, de la qual avui us acomiadeu. I no tan sols han estat uns anys d’estudi, sinó també d’amistat, de coneixences, de viatges inoblidables, de moments de tristesa i de reptes que semblaven impossibles. Ho heu aconseguit, al costat dels vostres professors que en tot moment us han ajudat a superar els obstacles que apareixien pel camí, amb lliçons de ciència i d’art però també amb consells vitals i amb l’exemple del bon comportament moral. Heu anat construint la vostra personalitat dia rere dia, amb passió i enteniment, i de vegades us heu desviat d’allò que considerem correcte, tot i que heu sabut rectificar. Heu après que l’única forma d’aprendre és a través de l’error, el tret que ens constitueix com a humans, el nostre senyal d’identitat. Resulta difícil dir adéu, perquè heu compartit moltes coses i alhora heu creat llaços ferms d’amistat que haureu d’intentar conservar quan ja no coincidiu en el mateix espai, el vostre col·legi. I també les heu compartit amb nosaltres, amb llargues jornades de lliçons, d’exercicis i d’exàmens, sense oblidar els sermons morals del professor de torn quan alguna cosa no havia sortit prou bé. El temps us mostrarà que aquelles llargues jornades van ser un capítol únic de la vostra història, irrepetible, l’empremta d’un temps en què els sabers quedaven fixats per sempre al costat d’uns mestres que feien aparèixer la veritat com una bella terra conquerida. Uns mestres, un professors que mai no hem deixat d’aprendre amb vosaltres.

Ara toca escollir, fer ús de la llibertat. Us heu d’enfrontar amb un món de possibilitats, amb noves terres per conquerir, i ho heu de fer amb perseverança, amb esforç i sense defallir. Avui comença el viatge que us ha de dur a la plenitud i a la realització personal: us desitjo tota la sort del món i us demano que no perdeu mai la il·lusió de construir un món més just i més lliure.

Enhorabona, alumnes del Sant Andreu!

Sobre la creació

Avui comparteixo amb vosaltres un altre assaig que vaig escriure mentre cursava Humanitats a la UOC. Es titula Sobre la creació: religió, mite i logos i és de l’any 2001. Us en copio la presentació:

L’assaig que hem dut a terme tracta sobre la temàtica de la creació en les diverses religions, posant èmfasi en els aspectes propis del discurs mític que es poden detectar, així com el tall que suposa l’aparició del discurs lògic a partir del segle vi aC (naixement de la filosofia). S’ha mantingut una actitud crítica sobre la separació traumàtica d’ambdues formes de discurs i, en alguns casos, s’ha volgut veure una continuïtat entre ambdues perspectives. La creació és analitzada des de tres punts de vista: el primer, la generació de la realitat en la divinització dels elements materials; el segon, la creació per mitjà de la Paraula; i, en tercer, els problemes filosòfics de la idea mateixa de creació, que és rebutjada en el pensament grec, i la seva assumpció en la religió judeocristiana. Hem esmentat sovint Eliade com a fil conductor (la repetició de la cosmogonia com a tema recurrent) i hem recordat les reflexions de Lévi-Strauss sobre la lògica subjacent en les creences religioses, tot i que no es neguen els aspectes extraracionals que s’hi manifesten. Tanmateix, hem reflexionat a la llum de la filosofia sobre la mateixa coherència del concepte de creació, lligant-lo amb el temps i l’eternitat.

Enric Gil (2001): Sobre la creació (en PDF)

El mateix document, a Scribd

Contra la lògica

Sovint parlem de la lògica com el coneixement propedèutic que fonamenta la resta, la forma de tots els judicis en general i l’embrió del raonament matemàtic. En el nostre llenguatge els mots se succeeixen seguint un ordre, a partir de les regles morfosintàctiques. Hi ha oracions que no poden ser dites i que esdevenen breus interrupcions entre mots que no s’arrelen en una construcció raonable. Però també és cert que en l’art, la literatura, la religió i fins i tot en certa forma de filosofia asistemàtica (preferentment aforística), el lligam amb la tirania de les lleis lògiques desapareix i dóna lloc a l’esplendor del flux vital, el sentiment inconfessable, la contemplació extàtica de la bellesa i la percepció de la veritat apareguda sense la disfressa de la hipocresia racionalista. El vel només pot ser llevat sense prejudicis. Les cotilles ofeguen i acaben matant els esperits lliures. Alliberats, poden recuperar les metàfores fundacionals d’aquell temps en què la vida era un conjunt de versos en moviment.

Das Unlogische nothwendig. - Zu den Dingen, welche einen Denker in Verzweifelung bringen können, gehört die Erkenntniss, dass das Unlogische für den Menschen nöthig ist, und dass aus dem Unlogischen vieles Gute entsteht. Es steckt so fest in den Leidenschaften, in der Sprache, in der Kunst, in der Religion und überhaupt in Allem, was dem Leben Werth verleiht, dass man es nicht herausziehen kann, ohne damit diese schönen Dinge heillos zu beschädigen. Es sind nur die allzu naiven Menschen, welche glauben können, dass die Natur des Menschen in eine rein logische verwandelt werden könne; wenn es aber Grade der Annäherung an dieses Ziel geben sollte, was würde da nicht Alles auf diesem Wege verloren gehen müssen! Auch der vernünftigste Mensch bedarf von Zeit zu Zeit wieder der Natur, das heisst seiner unlogischen Grundstellung zu allen Dingen.

L’il·lògic, necessari. Entre les coses que poden dur un pensador a la desesperació es troba el reconeixement que l’il·lògic és necessari per a l’ésser humà i que poden néixer de l’il·lògic moltes coses bones. Es troba tan fixat en les passions, en el llenguatge, en l’art, en la religió i en general en tot allò que li atorga valor a la vida, que no es pot arrencar sense malmetre aquestes belles coses de forma irremeiable. Només els homes massa ingenus poden creure que la naturalesa de l’home pugui ser transformada en una que sigui purament lògica, però si hi hagués una sèrie de graus d’aproximació a aquesta fita, què podríem arribar a perdre seguint aquest camí! Àdhuc el més racional dels homes necessita tornar de tant en tant a la natura, és a dir, a la seva fonamental actitud il·lògica envers totes les coses.

Friedrich Nietzsche: Menschliches, Allzumenschliches (Humà, massa humà), § 31.

Els inicis de la humanitat

Com a homenatge a un dels mestres de la literatura de ciència-ficció, Arthur C. Clarke, una de les seqüències més extraordinàries i més profundes de la història del cinema.

He was also learning to harness the forces of nature; with the taming of fire, he had laid the foundations of technology and left his animal origins far behind. Stone gave way to bronze, and then to iron. Hunting was succeeded by agriculture. The tribe grew into the village, the village into the town. Speech became eternal, thanks to certain marks on stone and clay and papyrus. Presently he invented philosophy, and religion. And he peopled the sky, not altogether inaccurately, with gods.

Arthur C. Clarke: 2001: A Space Odyssey, I, 6.

Referències i casualitats:

- Alírica
- El bloc de Francesc Puigcarbó
- La veu de T

Meditacions ciberculturals

Des de la nova ciutat els analògics demanen perdó per llur injustícia comesa contra els amos de l’orbe digital, ja que es paguen mútuament pena i retribució segons l’ordre del temps. Els defensors de la nova filosofia 2.0 s’esforcen en destruir les darreres bases de l’imperi dels àtoms, éssers arrelats a la matèria, passivitat difusa que no deixa entreveure les potencialitats del nou món. Continuen amb l’esclavatge del paper, antiecològica xusma que no deixa d’imprimir els pensaments que creixen millor en el cau de la intel·ligència col·lectiva.

La Nueva Ciudad de Dios no puede ser habitada por los cuerpos físicos y corruptibles de los mortales. La Nueva Jerusalén ha de ser habitada por seres espirituales, esto es, seres virtuales constituidos de la misma sustancia de la nueva ciudad celestial. El problema para los digitalistas es que, a diferencia de la antigua religiosidad basada en la creencia trascendente del más allá, han de habitar de alguna manera su tecno-cielo digital durante el tiempo que dura su vida. En la era del digitalismo, en la que la utopía ha de ser cumplida, no podemos conformarnos con la pasiva contemplación del paraíso a través de la pantalla televisiva. Necesitamos sumergirnos, viajar e interactuar; en definitiva, vivir plenamente el sueño digital. Es entonces cuando del oscuro fondo hermético del digitalismo surge naturalmente la idea de generar un doble digital del cuerpo humano, capaz de representarnos y vivir vicariamente nuestra existencia en este sobremundo paralelo. Nace así el cibercuerpo, nuestro doble virtual (un doppelgänger virtual), que poco a poco, en la medida en que despliega su múltiple y prodigiosa existencia, cobrará una importancia tal que hará que olvidemos nuestro cuerpo real.

A. Alonso, I. Arzoz (2002): La Nueva Ciudad de Dios. Madrid: Siruela, III, p. 146 i s.

Dialogar

Parlar. Iniciar el diàleg intersubjectiu. Cercar punts d’entesa enmig de cosmovisions intraduïbles. Saber que per força haurem d’arribar a fites compartides, amb un guany proporcional per a tothom. Girar els arguments per fer veure a l’altre que potser en algun punt no podrem coincidir. Dissimular tot creient que l’altre no s’adona de les seves concessions. Lluitar a fi de conquerir l’espai de l’altre fins al punt que l’altre no ho vegi com una claudicació. Bregar en la discussió com si fos la darrera. Constel·lar l’escenari amb llums de coherència i no deixar que l’altre toqui el meu territori sagrat. Però sí, una part haurà estat tocada perquè tots puguin concloure amb la sensació d’haver obtingut un acord profitós. Retirar-me de l’escena amb precaució, amb el tresor a les mans i sense fer ostentació del meu èxit.

Que l’entesa funcioni com a mecanisme coordinador de l’acció només pot significar que els participants en la interacció es posen d’acord sobre la validesa que pretenen per a llurs emissions o manifestacions, és a dir, que reconeixen intersubjectivament les pretensions de validesa amb què es presenten els uns davant dels altres.

Jürgen Habermas: Teoria de l’acció comunicativa, I, 3.

Homenatge a Jaume I

Barons, no es ara ora de lonch semo a fer, que la manera nons ho dona: car aquest feyt en que el Rey nostre Senyor es, uosaltres, es obra de Deu, que no es pas nostra. E deuets fer aquest comte, que aquels qui en aquest feyt pendran mort, que la pendran per nostre Senyor, e que hauran paradis hon auran gloria perdurabla per tots temps: e aquels qui uiuran hauran honor e preu en sa uida e bona fi a la mort. E, barons, conortats uos per Deu, car lo Rey nostre Senyor e nos e uosaltres, uolem destruir aquels qui reneguen lo nom de Ihesuchrist. E tothom se deu pensar e pot, que Deu e la sua Mare nos partira uuy de nos, ans nos dara uictoria, perque deuets hauer bon cor que tot ho uençrem, car la batayla deu esser uuy. E conortats uos be e alegrats uos, que ab senyor bo e natural anam. E Deu qui es sobre ell e sobre nos aiudar nos ha. E ab aço feu fi a ses paraules.

 

La manipulació del concepte de llibertat

És realment digna d’anàlisi la manipulació que el Partit Popular, el més reaccionari dels partits amb opcions de majoria a nivell estatal, realitza del concepte de la llibertat, basant-se en una suposada herència neoliberal (cal recordar que aquests autors defensen que no es pot fer res que atempti contra els drets de l’individu i acaben dissolent l’Estat i malmetent les millores a nivell social). Ara ha vingut José María Aznar a Barcelona per presentar el llibre ¿Libertad o coacción? Políticas lingüísticas y nacionalismos en España, editat per la FAES. Argumenta que no es pot acceptar que a Catalunya hi hagi un model d’immersió lingüística a les escoles, ja que això nega el principi d’elecció per part dels pares i dels mateixos alumnes. En els darrers dies hem tingut un debat mogut en el nostre blog en relació amb aquest tema, un debat presidit en tot moment per la tolerància i el respecte a les opinions alienes. La qüestió de la immersió lingüística ha aparegut i un dels comentaristes utilitzava el mateix argument que Aznar, la manca de llibertat de tria a Catalunya en la qüestió de la llengua vehicular de l’ensenyament. Em sembla que és prou clar que en el nostre país no hi ha conflicte lingüístic i que els casos que demanen l’opció alternativa són minoritaris. A més, el castellà està garantit en el nostre sistema educatiu i alhora la immersió no és mai total (alguns professors encara utilitzen la llengua castellana com a vehicular en les seves assignatures i no són perseguits ni fuetejats per cap genocida cultural). I no acaba aquí, ja que el castellà és la llengua majoritària pel que fa a l’ús social: si ens dediquem a passejar pels patis dels centres educatius ens adonarem que els nens i adolescents utilitzen com a vehicle dels jocs el castellà, mentre que el català ha esdevingut minoritari en aquest àmbit. La pregunta que cal formular és, doncs, la següent: quina és la llengua que cal protegir de forma preferent? La resposta és òbvia, atesa la diglòssia existent, que impedeix al català avançar pel camí de la igualtat en les relacions socials. El model d’immersió no és un model perfecte (cap no ho és), però garanteix que l’alumnat sigui escolaritzat en la llengua pròpia (és el que diu l’Estatut, llei fonamental de Catalunya) i que tingui un coneixement oral i escrit d’ambdues llengües oficials (català i castellà), amb la incorporació d’una llengua estrangera i l’opció d’una segona. Aznar parla d’un problema polític en l’arrel de la presumpta discriminació, desencadenat pels nacionalismes radicalitzats, segons ell causants de la desvertebració d’Espanya i, per extensió, de tots els mals de l’univers. L’al·legat a favor de la llibertat dels qui volen ser educats només en castellà topa sense remei amb la llibertat del poble de Catalunya per donar-se una llei en la qual es contempla que el català haurà de ser la llengua vehicular i cal recordar que l’Estat de Dret (que tants cops el PP al·ludeix) implica l’observació de les lleis (és un govern de lleis i no d’homes). La crítica del nacionalisme que addueix contrasta també amb el nacionalisme espanyol que ell defensa (cal defensar el castellà a Euskadi i Catalunya, però el català i l’èuscar no, atès que es tracta de llengües de segona categoria). Hi ha llibertat per als qui reivindiquen el castellà a Catalunya, però no per aquells que volen viure en català a la resta de l’Estat. Sí, i després parla de ciutadans coaccionats per raó de la llengua, com si estiguéssim balcanitzats, torturant els qui es neguen a seguir els paràmetres dels nacionalistes radicals. Si volem ser lliures, hem de poder conservar la nostra llengua, ja que ningú no ho farà per nosaltres, tot respectant la pluralitat. Ningú no pretén bandejar el castellà, que és un patrimoni cultural de què disposem, però no és lícit que alguns pretenguin negar allò que ens és propi i que és decisiu per constituir-nos com una realitat diferenciada. No ens poden negar el ser en nom de la llibertat, d’una llibertat pervertida pels amics dels tirans.

ARTICLE 35. DRETS LINGÜÍSTICS EN L’ÀMBIT DE L’ENSENYAMENT

1. Totes les persones tenen dret a rebre l’ensenyament en català, d’acord amb el que estableix aquest Estatut. El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i en el no universitari.
2. Els alumnes tenen dret a rebre l’ensenyament en català en l’ensenyament no universitari. També tenen el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà en finalitzar l’ensenyament obligatori, sigui quina sigui llur llengua habitual en incorporar-se a l’ensenyament. L’ensenyament del català i el castellà ha de tenir una presència adequada en els plans d’estudis.
3. Els alumnes tenen dret a no ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual.
4. Els alumnes que s’incorporen més tard de l’edat corresponent al sistema escolar de Catalunya gaudeixen del dret a rebre un suport lingüístic especial si la manca de comprensió els dificulta seguir amb normalitat l’ensenyament.
5. El professorat i l’alumnat dels centres universitaris tenen dret a expressar-se, oralment i per escrit, en la llengua oficial que elegeixin.

Tancat per teatre en el Segle de les Llums

DIDEROT  (per si mateix, irònic)

Deu minuts; n’hi ha prou i de sobres per dilucidar un problema que ningú no ha arribat a resoldre en diversos mil·lennis… Pobre Diderot, et trobo especialment encallat aquesta tarda. Et vas fer filòsof per fer-te preguntes, i tothom et demana respostes. Quin desastre! 

Eric-Emmanuel Schmitt (2007): El llibertí. Barcelona: Llibres de l’Índex.

Abans de Nadal

 

Arbres il·luminats amb una ziga-zaga de transparències i colors revoltats per la pulsió elèctrica. L’espera del moment rememorat per definició. La història torna a començar en un pessebre envoltat d’humans famolencs. Mentrestant, a l’altra banda, consumistes irreverents s’adrecen a les botigues i les grans superfícies on s’amaga l’alegria efímera, la terra promesa de l’acumulació material. Paraules buides ressonen pertot. Gent que desitja un bon Nadal i elfs vestits de verd que s’amunteguen en les webs del veïnat. Guspires de bona sort per als qui encara conserven la memòria, el tresor més preuat. Viure el moment i no pensar en res més.

Entra en una ciudad populosa. Por las calles circula gente alborozada, gozando la deliciosa templanza de una noche tan apacible como las primaverales. Voces vinosas entonan cantos desafinados; las guitarras acompañan con su rasgueo procaz coplas equívocas; las panderetas repican insensatamente, y discordes sonidos de rabeles, zambombas, chicharras, carracas de metal, se enzarzan en el aire cual brujas volando al sábado. La multitud, desparramándose por las calles, se arremolina ante los cafés atestados, sofocantes de calor; a veces un grupo se cuela por la puerta de alguna hedionda tabernucha, de donde salen pateos, algazara, blasfemias y vaho de aguardiente.

Emilia Pardo Bazán (2007): “Jesús en la Tierra”, a Cuentos de Navidad y Reyes. Extret del volum Obras selectas (IV). Barcelona: RBA.