Improvisant

Avui inaugurem un nou apartat, una mena de simulacre radiofònic, amb un podcast que és una improvisació miscel·lània. Així recordo velles èpoques a la ràdio del meu poble.

L’home multitasca

Cap de setmana llarg amb un pont meravellós que ja s’ha tancat. Els diumenges al vespre són depriments, ja que anuncien la setmana inacabable i ofereixen un zero d’esperança. Quina diferència dels divendres, tant els grans com els petits, que anticipen la utopia del lleure! Sí, per aquells que en gaudeixen i que poden suspendre tot judici laboral a la vora de la platja, en un apartament o una illa paradisíaca. Els homes multitasca com jo han d’estar sempre preparats per a l’activitat constant, àdhuc en dies de festa. Els laborables són ja plens d’hores de classe, de viatges amunt i avall, de tasques quotidianes, d’àpats i de responsabilitats familiars. Gairebé un centenar d’exàmens per corregir (1r i 2n de batxillerat) -i de filosofia, no de matemàtiques, amb alumnes que expliquen la Bíblia en vers-, la preparació via blog de la Mostra 2008 (en categoria ràdio escolar, a partir dels podcasts elaborats pels alumnes), el control dels grups de treball de la UOC (enmig d’una PAC de bases de dades que els porta més d’un maldecap) i, a més, les obligacions com a secretari polític, amb la implicació d’escrits que han de sortir ja (i que encara no he fet perquè la saturació té un límit). De vegades necessitaria que algú em definís el lleure per poder-m’hi aplicar. Sort que existeixen els jocs dels infants (la cosa més agradable, sens dubte) i els films que em fan pensar que no sóc un home de ferro.

Contemporanis

La solitud de l’humà contemporani. Envoltat d’objectes impenetrables, esclau de la tècnica i de la filla de la ciència, se les ha d’haver amb un món que es fa altre respecte de la seva autoconsciència. Pensa i reflexiona i vagareja pels viaranys ignots de la geografia física a la recerca del ver, el bell i el bo, i només troba fum, restes arqueològiques d’una terra conquerida per exploradors d’altres temps. La virtualitat és el nou invent, una realitat no gaire real que vola per damunt dels estris típics moldejables que antany servien de suport per al cos de les persones. La meva eina no és un llapis amb el qual puc dibuixar l’horitzó, sinó un teclat que m’atansa a la forma i principis del món intel·ligible, la llar de la identitat des de la qual el demiürg platònic envia una simpàtica salutació en forma de bits. Sóc un destí constituït per deixalles d’una civilització somorta que anticipa l’arribada del superhome des del pont patètic de la humanitat. Al capdavall, ja no sóc ningú fix sinó una efímera bufada de veu que es revolta contra l’ordre des de la blogosfera, figura sense costats que uneix les consciències en una xarxa social universal, mutable i necessària. El conjunt de perspectives de les entrades de milers de subjectes allunyats en l’espai conflueixen en el regne de l’ésser indistingible, pàtria dels més de set savis que mediten, filòsofs famèlics en un món de folls.

Les victòries

Les victòries d’uns són les desfetes d’altres. Un ho guanya tot i l’altre ho perd tot. La consciència de pertànyer a un grup cohesiona la tasca de l’equip, tot i els elements dissolvents que de vegades apareixen pel camí. Governar és prendre decisions sota l’amenaça del conflicte. És impossible que plogui a gust de tothom, encara que les pluges fines sovint netegen l’ambient de crítics impenitents, que cerquen l’errada sense veure que ells també són fal·laços, humans-massa-humans enduts pel dogmatisme de les idees fixes. Cal posar-se a treballar per fer que la gent pugui fer sentir la seva veu, lliure de prejudicis, àdhuc escèptica, però sempre tolerant. Participar és sentir el poble a prop, viure’l i respirar-lo en cada alenada. Ser poble en la proximitat, gaudir-lo en cada racó i saber que els problemes dels ciutadans i dels barris són els problemes de tothom.

Per cert, avui la meva dona ha rebut felicitacions per dos motius.

Mags de l’esfèrica pesant

Els veus cada dia en el parc, fent unes cistelles, preparant-se per a un possible futur verd-i-negre. La vida no és res sense l’esfèrica pesant dels malabaristes badalonins, intentant un triple impossible o un alley hoop inversemblant. Cada dia entrenen en el parc: un és el director de joc i mostra un domini innegable de l’art d’assistir; un altre exerceix de tirador i copia l’estil d’un famós escorta amb el vint-i-quatre a l’esquena; l’últim, el més alt, no gaire cepat i amb uns braços llarguíssims, reboteja com ningú, mirant a l’aire en cada jugada. Somien desperts en un esdevenidor que els dugui la joia d’aixecar un bell trofeu argentat en una ciutat llunyana, envoltats de milers de persones enfervorides. El seu és un estil de vida. Demà tocarà filosofia i el professor els alliçonarà amb l’ètica del savi Mill, que no els interessa gens al costat de Rudy, Ricky o Mallet, els herois de l’esfèrica pesant en una ciutat on la màgia envaeix el basquetbol ajudats per un geni de l’estratègia.

Potser suspendre el judici

Potser suspendre el judici és la millor opció per evitar el soroll informacional. L’univers Google bull de pàgines prescindibles que volen passar per fonts legítimes. A voltes callar soluciona un problema de cerca. No dir allò que pensàvem pot evitar la confusió i la perplexitat dels exploradors nòmades que visiten els deserts telemàtics a la recerca de certeses. Massa vincles enmig de l’oceà de bits pertorben la mirada anhelosa de seguretat. Però són vincles plens de llibertat, d’unió entre usuaris anònims que interactuen i s’apleguen socialment en la ciberpolis. T’enllaço perquè has tingut el detall d’enllaçar-me i t’ho agraeixo de tot cor, ja que en un món tan plural és complicat que algú recordi que en una esfera hi ha un aprenent de pensador que medita sol, en el silenci d’una biblioteca i al costat de tantes pàgines solitàries que necessiten ser acaronades.

Autodidactes

Vaig començar en el món de la xarxa l’any 1997. Treballava en un altre col·legi, al barri de la Ribera de Barcelona, un centre en el qual no hi havia ni el Commodore 64. Sempre m’havia interessat la informàtica, des de la meva primera màquina, l’any 1983 (amb casset i televisor), i havia sentit a parlar de les autopistes de la informació. Aquell mateix any 1997 vaig iniciar els estudis d’Humanitats a la UOC (una experiència que no oblidaré, ja que m’ha permès entendre la dinàmica dels processos virtuals d’ensenyament-aprenentatge, ara ja com a consultor) i començava a interessar-me per l’edició de pàgines web. Eren les primeres proves amb els cercadors (Altavista, Yahoo, WebCrawler…) i les primeres incursions en el correu electrònic, del qual em declaro addicte conscient (m’agrada col·leccionar comptes de correu). Consultes en webs, projectes Gutenberg diversos i moltes hores d’indagació en un món no corpori que es presentava davant meu com una promesa de llibertat. Eren èpoques d’ordinadors de sobretaula precaris i de CD en els quals no es podia enregistrar res, però oferien un gaudi difícil de comparar. La televisió i la seva programació horrible havien passat a la història, ja que la màquina interactiva mostrava una varietat insuperable de recursos i de possibilitats comunicatives i informacionals. No calia seure davant d’una pantalla hieràtica sinó d’una interfície versàtil capaç d’anticipar una realitat de matisos que enriquien l’intel·lecte, a desgrat de les barriades pudents que encara l’habiten. Arribaren les descàrregues, el vídeo i el programari social i la renovació dels vells dissenys amb vies noves d’expansió per la xarxa. I ja s’havia fet present la blogosfera, el conjunt de textos i d’enllaços compartits en perpètua harmonia amb l’esdevenir. Sense rebre una educació formal, havia adquirit una experiència única que em permetria caminar per la virtualitat amb pas segur, creant exemplars duradors i espècimens contingents, només pel plaer de l’assaig a fi d’entendre l’error. Internet s’ha convertit, també per a mi, en la república etèria dels autodidactes.

El post d’avui robotitzat amb fonètica castellana (gràcies, Marcús)

Per cert, com l’assaig dóna l’error, acabo de descobrir que l’invent també es pot utilitzar en català. Un altre dia el posarem en pràctica.

La noblesa de la pau

Avui fa cinc anys de l’inici de l’horror d’una guerra injustificable, il·legal (què guanyaria si fos legal?) i immoral (per definició, totes ho són). El president que, en unes illes portugueses, la va declarar al costat de Blair i d’un personatge diluït en la seva mateixa caricatura (amb bigoti i del PP) ha afirmat que aquesta guerra va ser necessària i que es tractava d’una empresa noble. Ha reconegut el cost que ha implicat (en vides i en diners) però alhora s’ha justificat pel fet que el terror només es pot vèncer a través d’aquests mitjans. Em pregunto jo quina noblesa hi ha en milers de morts innocents que mai no sabran que van ser utilitzats com a danys col·laterals en la sagrada guerra contra el terrorisme. Les paraules del discurs esdevenen recursos retòrics obscens transvaloradors del sentit comú. Aquesta guerra no ha fet del món un lloc millor, ja que ens ha deixat sense milers d’ànimes deleroses de viure. Ells i elles ja no hi són, tant del bàndol iraquià com del nordamericà, i la seva desaparició converteix el discurs en simple vòmit polític, deixalla oratòria, fotesa estèril. El món seria millor sense els apòstols del bé amb majúscules, els qui demonitzen l’altre per ser diferent i viuen en un estat d’acusació permanent. El món seria millor sense intolerants.

Raó instrumental i ciclisme

El fi justifica els mitjans i es poden fer els controls antidopatge en qualsevol situació, fins i tot si l’implicat ha d’assistir a l’enterrament del seu fill, un nadó prematur. És horrorós el que es pot arribar a fer només amb el criteri de l’eficàcia. El fill d’un esportista és mort però tot s’hi val, ja que l’important és que els controls es realitzin. Aquest hauria d’haver reaccionat, i segur que humanament ho hauríem entès, amb una negativa rotunda o passant a una fase més avançada i amenaçadora, però el deure és el primer. Orinar davant de gent estranya per complir amb les exigències de la llei quan un fill acaba de morir és un sarcasme dels apòstols de la raó instrumental. La societat necessita que hi hagi joc net en l’esport, però no cal que hi hagi moralitat en les conductes dels qui vetllen perquè hi hagi joc net en l’esport. Primer l’orina, després les exèquies. Estranys humans contemporanis, ciutadans neoburgesos defensors de la llibertat i obsessionats pel control d’altri. Defensen la puresa de l’esport sense màcula i coaccionen les consciències que pateixen des del més pregon. Són autòmats sense redempció dominats per l’excés de zel.

Devots i vots

En la nostra democràcia cal que els devots deixin de ser-ho i que els seus vots es transformin en un missatge d’esperança. La vida i la llibertat són els únics paràmetres de l’humà just.