De llengües i de crostes

L’altre dia Felip Puig va fer unes desafortunades declaracions criticant el català de Montilla, afirmant que el president destrossa la llengua, i van ser desafortunades sobretot per totes aquelles persones que arriben al país i fan l’esforç per aprendre el català, malgrat les dificultats que suposa davant l’omnipresència social del castellà. És admirable que molts immigrants facin seva la nostra parla i que la utilitzin com a eina d’integració. Sí, pensant en aquestes persones les declaracions de Puig són lamentables, ni de bon tros pensant en la màxima autoritat del país, que fa gairebé quaranta anys que viu a casa nostra i per al qual l’exigència hauria de ser una mica superior. Una màxima autoritat que hauria d’haver tingut el detall de catalanitzar el seu nom com a mostra de voluntat de comprensió d’un càrrec que històricament ha estat un referent. Però no, la crisi dels referents és espectacular, no hi ha full de ruta nacional i sembla que tot s’aigualeix en un aiguabarreig indefinit. Bassas va haver de plegar per ser massa nacionalista i per no acceptar unes exigències en el seu programa que ratllaven el ridícul (els programes s’han de fer aplicant la llei de paritat? Déu meu, no ens està afectant la neurosi del políticament correcte?). Va haver de plegar perquè era un dels components essencials de la coneguda crosta de l’antinacionalista Joan Ferran, un personatge que recorda a certs dirigents del PP. Tot tornarà a la normalitat de la inconcreció i ens convertirem un altre cop en una província, en un territori conquerit i vençut, gràcies a la col·laboració inestimable dels dirigents d’aquesta trista i dissortada pàtria.

El vídeo, un record a una de les millors veus de la ràdio. Et trobaré a faltar els matins.

Contra la grisor

Catalunya té una llengua pròpia, com bé determina l’Estatut. Posseeix dues llengües oficials. El castellà és la llengua de l’ús social: els alumnes en el pati parlen en castellà. L’educació ha de defensar la llengua que està en desavantatge i aquesta és la catalana. Catalunya és una nació i necessita defensar-se dels qui l’ataquen, fins i tot dels qui, per ignorància, romanen al territori durant dècades i menystenen aquest patrimoni incomparable. I Catalunya necessita referents, no pot dependre de la grisor de funcionaris sense horitzó, que a més no entenen gaire la realitat que han de governar. O ens espavilem com a país o morim en l’intent.

Crisi blògica?

La meva relació amb els blogs -he d’admetre-ho- conté un component destacable d’amor-odi. M’apassionen, no cal dir-ho, i ja fa molt de temps d’aquesta obsessió (quatre anys, per ser exactes), però alhora els veig com un obstacle entre el meu jo i la realitat. Un aspecte rellevant d’aquest fenomen de la virtualitat és la necessitat d’actualització. Un blog que no actualitza és un paisatge erm, inhòspit, un desert de mots inarticulats. Sovint tinc la necessitat d’alliberar-me per uns dies de l’obligació (gairebé categòricament imperativa) de postejar, de deixar silents gargots en la plana de l’espai d’administració, i penso que el millor seria desaparèixer lentament, fer mutis quan ningú no em vegi, passar a formar part de la carn real que s’abandona als espectacles fútils i passius. Sovint crec que fugir és la teràpia contra la solitud, ja que en aquest univers catosfèric estem molt acompanyats però divaguem sols davant del teclat reclamant una mica d’atenció per part d’altres ànimes solitàries que divaguen soles davant del teclat. Creem xarxes per compartir les nostres dèries, ens unim a causes absurdes (o no tant) i ens delim perquè els altres vegin que hi som. Volem que sàpiguen el que estem fent en aquest just instant, si som a casa, a la feina o plantant tubercles. I riem i plorem en la virtualitat a la recerca de reconeixement. Tantes finestres obertes provoquen angoixa, fins al punt de fer esclatar la il·lusió en mil bocins de bits, com llàgrimes intempestives que esdevenen impulsos elèctrics. Però hi tornem, immigrants virtuals enyorats del post primigeni.

Després de l’Expo

Hem tornat ja, del nostre viatge de convivència (una mena de colònies per a adults) a l’Expo 2008 de Saragossa. Una interessant conjunció de propostes sobre l’aigua, tema recurrent (es tracta d’una exposició internacional, no universal) com a fil conductor. El viatge començà el dissabte 28 de juny i es va cloure ahir dilluns, amb una vintena de companyes i un company. Realment he de dir que el passat divendres no vaig tenir un bon dia (no argumentaré les meves raons, ja que podria entrar en conflicte amb algun estament responsable de les PAU), però la sessió intensiva de risoteràpia del cap de setmana em va fer oblidar el mal humor. Feia temps que no reia tant. Els pavellons van ser el pretext per compartir una eclosió d’alegria com si es tractés d’una regressió a l’adolescència. Els nou que finalment vam constituir l’equip búlgar (*) de professors del Sant Andreu no vam tenir cap dificultat en els tres dies d’estada a la capital aragonesa. Ni tan sols les diferents concepcions nacionals que van entrar en conflicte davant la victòria de la Roja (a mi això de la Roja em recorda l’imperatiu arroja, relacionat semànticament amb la vomitera) van poder trencar la unitat de l’equip, que democràticament decidia quan hi havia diferents opinions sobre el camí que calia prendre. El partit entre l’entelèquia i Alemanya s’oferia a l’Expo a l’amfiteatre amb pantalla gegant inclosa: ningú no va gosar barrejar-se amb un exèrcit de banderas rojigualdas. Millor mil cops la cervesa del pavelló belga.

L’Expo em va recordar el Fòrum, aquell invent dels polítics que encara no sabem per què va servir. Gots d’un euro que te’ls podies quedar, quilòmetres d’asfalt sense solta ni volta, propostes d’escassa volada intel·lectual, etc. Tot i així, alguns pavellons van ser exemplars: el rigor i l’aposta pel lleure dels alemanys, la genialitat de les animacions japoneses i coreanes, l’elegància de la cultura grega, la minuciositat de l’artesania jordana, la propaganda turística polonesa (sempre ens quedarà Polònia!) o el joc de miralls i miratges algerià. Sense comentaris el pavelló espanyol: hores i hores de cua per recollir el fast pass amb l’hora de visita i ens trobem amb un vídeo interessant però impossible de veure (no es pot mirar una volta des d’un seient enfocat cap endavant si no es vol acabar amb un collar ortopèdic) i una imitació del CosmoCaixa sense cap gràcia. Res de la literatura ni de l’art espanyols en relació amb l’aigua. Ja sabem que el govern espanyol és de ciències. I de Catalunya, millor no dir res, o tan sols això: un reflex de la crisi illetrada en què ens hem instal·lat en els darrers temps.

(*) Persona que quan diu sí diu no i a l’inrevés.

Odi als mestres

Vostè contribueix a la pèrdua de prestigi dels docents en el nostre país. Vostè té tot el dret a expressar la seva lliure opinió i jo tinc el dret d’afirmar que el gran problema de l’educació no són els tres mesos de vacances (parla de privilegis corporativistes: em provoca nàusees), sinó les lleis miops que han aprovat els governs i l’escassa implicació de la societat en aquest tema. Els fills són molt importants i no un objecte per ser aparcat i li recordo que jo continuaré formant estudiants durant el juliol i no passaré les vacances a Kàtmandu. Vostè té tot el dret a reclamar tres mesos de vacances (que jo no els tinc ni de bon tros) i no a fer responsables del desori als mestres, que fan la seva feina el millor que poden sovint amb la nul·la col·laboració dels qui prenen les decisions.

Vostè té fixació amb aquest tema!

En parlen:

• Quatre coses
• Totum Revolutum
• Recursos web
• Racó TIC

Les odiades vacances

Els periodistes senten un odi visceral contra les vacances dels docents. Només així s’explica el to amb el qual comentaven el final del curs escolar posant èmfasi, no en els resultats i en l’assoliment de les competències, sinó en els dies que tindran de festa els alumnes. Ahir el tema més important no era la crisi econòmica (no, que no estem en crisi sinó en un període de reajustament conjuntural i de lleu desacceleració), les guerres que segueixen malmetent les vides de tantes persones o els crims del terrorisme: la gran qüestió era què havien de fer els pares i mares amb els fills i filles un divendres de juny en què l’aparcament diari no estava disponible. El que teniu són criatures que mereixen una mica d’atenció, no éssers-preparats-per-ser-col·locats a fi de no distorsionar l’agenda dels megaocupats progenitors. Cert que la societat s’ha organitzat en treballs que demanen una disponibilitat horària excessiva (i encara parlen de seixanta-cinc hores!), però no es tracta d’adaptar l’escola al despietat món del capitalisme avançat (avançat o esgarriat?), sinó de conciliar la vida laboral amb la familiar. Els fills són el tresor que ens hem atorgat i en el moment de néixer sabem que hi hem de conviure. Sovint molta gent oblida aquesta riquesa. Molts viuen atrafegats en una salvatge jungla de feres competitives i és això el que cal abolir, no l’horari dels docents i el nombre de dies que fan vacances. A més, si no us agrada la vostra feina passeu al col·lectiu de mestres, que tindreu més temps lliure! Quan dic això a algú que treballa en l’empresa convencional, sempre guarda silenci. No vol trobar-se amb un nodrit grup d’humans per formar i s’estima més la seguretat de les quaranta hores al costat d’altres treballadors que exerceixen simplement una funció. Tenim les vacances que tenim i no tants dies com la gent pensa: treballem fins a finals de juny, ens formem al juliol (o, en el meu cas, em dedico a formar) i a l’agost gaudim dels viatges més cars de la temporada. I el primer dia hàbil de setembre comencem a preparar el curs. Ja comença a esgotar el mateix discurs any rere any.

Blogs sota judici

La Universitat de Washington ha publicat l’informe WIA, que fa referència a les detencions de blogaires en el món. Crida l’atenció el fet que hi ha motius constitutius de delicte (com pot ser difondre pornografia infantil) al costat d’altres clarament censurables en un Estat democràtic, com és la lliure expressió de les opcions polítiques (a la catosfera estaríem tots a la presó) o cobrir informativament qualsevol mena de mobilització o revolta. La blogosfera  és el reflex d’un món en el qual existeixen règims injustos al costat de règims formalment democràtics en els quals proliferen conductes injustes (per exemple, un  ciutadà francès que va ser detingut per fer crítiques a l’Ajuntament) i és un àmbit temut pels tirans, ja que és una expressió avançada de llibertat, de l’ús públic de la pròpia raó sense la supervisió d’altri. Des del blog ens atansem al món cridant ben fort que volem ser lliures. Sempre hi ha els qui es desvien del compliment i el respecte dels drets humans: ells han de ser jutjats amb severitat, però no els qui comparteixen la tribuna  pública i il·lustrada per oferir bocins d’existència en relats autopublicats.

Accés al WIA Report 2008

Sobre la llengua

La llengua és el mirall de l’ànima. El que parlem diu molt del que som. Construïm oracions a partir dels vells mots heretats, després de molts segles de lluita dels nostres avantpassats. La parla antiga no es perdrà si no volem, si perseverem en la salvació dels sons harmonitzats per cadències i triats a consciència. No estem autoritzats per malbaratar les síl·labes que els avis unien amb elegància i que en el temps d’avui mirem d’abreujar, apressats per no se sap quines urgències fàctiques. Pronunciem sense por cadascun dels fonemes i mostrem al món que ens expressem amb llibertat, sense temences ni opressions totalitàries. Volen que la nostra petita història desaparegui del món, que l’esperit d’un poble esdevingui un no-res i caigui en l’oblit de la terra somorta on les lletres són esclafades sense pietat per botxins vestits d’acadèmics que tenen altres lletres i que creuen en el poder de les majories lingüístiques. Senyors miops intolerants, què voleu amb aquesta intolerància que bandeja concepcions del món i les redueix a cendra? Què preteneu amb la vostra ment unidimensional, monolingüe i perversa?

A propòsit de l’atac de l’Acadèmia Francesa a les llengües “regionals”

Les il·lusions

Les il·lusions del preuniversitari que ha vist el seu nom en una pàgina web amb totes les seves dades que es transmutarà en paper i farà el viatge atòmic vers l’entitat bancària a fi de concretar el desig de deixar de ser preuniversitari. Ha arribat fins aquí després de dos anys d’esforços i angoixes, i potser també de desídies. Un volum ingent de problemes matemàtics, comentaris de textos, anàlisis morfosintàctiques, definicions de conceptes, composicions, traduccions, expressions orals i altres exercicis que hauran de plasmar-se en el paper en blanc en tres jornades del mes de juny que semblaran inacabables però que es clouran i que deixaran exhaust el vocal de centre (el blogaire que blogueja cada dia amb vosaltres), perdut en el tedi de tantes hores mirant la paret o un diari o fullejant aquell llibre maleït que un dia arribarà al final. El preuniversitari és a punt de tocar el cel amb els dits, a punt d’assolir la fita de la primera opció que li obrirà les portes de la facultat a la recerca del coneixement, un munt de dades que hauran de ser amanides per l’expertesa del docent i la perícia competencial de l’estudiant. Dades que en el futur s’avaluaran per les hores que es mira els apunts o resol els problemes o desenvolupa els comentaris de textos o fins i tot mira els estels pensant en l’interès d’una unitat didàctica. O fa les seves necessitats amb els apunts com a lectura obligatòria. Això també compta, diantre, que són crèdits ECTS! El preuniversitari va rebre les qualificacions fa un parell de dies i va respirar en veure que la nota d’expedient no suposaria un impediment per optar al saber desitjat, tot i que un quaranta per cent depèn de la manca de nervis d’aquelles tres jornades inacabables del mes de juny. I si es queda en blanc? És possible quedar-se en blanc? És com posar la ment en negre o no pensar en res. Puc pensar en no-res si realment segueixo pensant? Si penso, sóc alguna cosa que pensa, no un pur no-res. El preuniversitari li dóna voltes al cap tot maleint el professor de filosofia que li va ensenyar Descartes i la temptació solipsista. Quin títol de blog! Quan em jubili de Meditacions des de l’esfera crearé una bitàcola autoreflexiva i postmeditativa que es dirà La temptació solipsista! I si no em jubilo mai? I si resto com un estaquirot filobloguista enmig d’una blogosfera desèrtica amb vuitanta anys i un dia i amb ganes de postejar com els àngels (o, millor dit, al costat dels àngels) sempre amb la mateixa marca? I si decideixo que tots els meus posts s’han de convertir en paper (d’acord amb la moda dels 2.0 que volen retornar a l’1.0, regressió freudiana -totalment lloable- a una etapa anterior del desenvolupament psicosexual)? Es diria Memòries d’un que sempre ha meditat des de l’esfera (2007-2046). El preuniversitari, ja universitari, amb família nombrosa i una hipoteca sense fi, el publicaria en tretze volums que es regalarien amb el diari cada diumenge.

Les dreceres del caminant solitari

El caminant mira endavant perquè el camí és llarg. Divaga a voltes perquè vagareja immers en una càlida introspecció. No sap on va. El destí és massa complex per ser comprès i el caminant observa al seu voltant a fi d’esbrinar si hi ha algun parany. Els matolls li impedeixen divisar els contorns de la puresa, la veritat inherent a la recerca humana. Enlloc s’ha des-velat el sentit íntim de les coses que s’escauen. La càrrega feixuga de la mirada tan antiga no deixa capir les noves dimensions del que s’esmuny abans de posseir-lo. Això no obstant, el caminant guaita per si, en algun moment del temps, podrà trobar el bell rere les aparences.