Aturar-me a mirar el paisatge després d’un any de tribulacions. Saber que tot és incert, que la veritat jeu colgada en el subsòl dels metafísics, protegida per un Cèrber amb el rostre de Tomàs d’Aquino. Inacció. Restes del naufragi de les múltiples finestres obertes durant el curs dels esdeveniments de la temporada regular. Semblo un esportista amb el contracte acabat buscant un nou equip. La brúixola existencial marcava el nord del fred intel·ligible i ara mira cap a l’est de l’albada. Res no ha canviat des que l’infant jugava al carrer en aquells estius inacabables: juliol i agost i mig setembre s’arrossegaven impàvids i l’infant mirava de desfer l’avorriment amb activitats sense fi. Però la percepció ha provocat un gir copernicà i l’estiu ha esdevingut un lleu respir enmig de la tempesta, quatre dies malgirbats que malden per ser engolits pel forat de la rutina. Inacció. Restes de l’estat anorgànic, el lleure absolut del no-res o els primers batecs en l’úter matern, seu de les aigües primordials. No fer res, gaudir del relativisme dels dies sense rellotge, defugir l’esclavatge i saber que algun dia seré despertat de la il·lusió per un tirà malvolent, l’home windows, el senyor de les finestres que mai no desapareixen ni tan sols queden minimitzades. Vull alliberar-me de la pressió del teclat, dels compromisos frívolament adquirits a la xarxa social, vull tornar a ser el bon salvatge dels inicis, innocent criatura analògica disposada a enfrontar-se al món amb la mirada dels que s’admiren davant els fenòmens de la natura. Si m’allibero del teclat, la meva potència blogològica es veurà reduïda, seré un zero dos punt zero, un proscrit expulsat de l’artefacte digital. Miraré el món amb els ulls d’un inactiu sense prejudicis.
