L’infern

L’infern es troba a Amstetten, sota terra. Un escenari dantesc en el qual un pare violava sistemàticament la seva filla i la deixava prenys sense contemplacions. La pobra Elisabeth en un soterrani lluny de la llum exterior i del sol enlluernador. El monstre Frizl. Vint-i-quatre anys sotmesa a tota mena de vexacions per part del pare i pare dels seus fills engendrats des del fàstic. Nascuts per no ser el que eren, integrats uns com si fossin néts i després fills adoptius i els altres compartint l’antre, bandejats per la bèstia immunda. Elisabeth, digué el satànic individu, els havia abandonat per recloure’s en una secta, pobreta noia que li han menjat el cervell els sectaris què puc fer-hi. Mentrestant, era objecte del seu desig malalt, desviat del seu fi, anorreada la consciència moral per una ment folla. Seixanta metres quadrats de podritud, un bany, una dutxa i un aparell de televisió, simulacre virtual de la realitat que es desenvolupava en l’exterior. Batecs que ressonaven en el silenci enclotat. Elisabeth i la vida malbaratada, condemnada a parir sense aturador en la fosca. Fills perpetrats per un bavós, llimac verinós de la Baixa Àustria.

El teu món

No entenem el teu món. Les nostres categories són conceptes kantians que estructuren la realitat des d’un enteniment pretesament sa, quan els objectes que es despleguen al voltant mantenen una estabilitat i un ordre no discutits. Però les teves categories ja no segueixen el decurs lògic dels pensaments usuals, sinó que deriven cap al contrasentit de l’irreal i s’assemblen a una faula contada per un estrany. Un món nou, com el de la infantesa, però amb el vague record de tot el temps viscut: sembla que l’actualitat i el recent s’esborra lentament per deixar només el rastre de tanta guerra i tanta tragèdia, que no vas entendre quan eres un infant i que et revolta cada dia més. M’agradaria cosir amb un fil d’or les desconnexions del teu cervell malalt, reviure les sinapsis quotidianes i assassinar el demiürg malèvol que t’ha segrestat. Voldria que tornessis a la llar de la identitat, del teu jo primigeni. Voldria recuperar-te per al món narratiu de la coherència primera.

La noblesa de la pau

Avui fa cinc anys de l’inici de l’horror d’una guerra injustificable, il·legal (què guanyaria si fos legal?) i immoral (per definició, totes ho són). El president que, en unes illes portugueses, la va declarar al costat de Blair i d’un personatge diluït en la seva mateixa caricatura (amb bigoti i del PP) ha afirmat que aquesta guerra va ser necessària i que es tractava d’una empresa noble. Ha reconegut el cost que ha implicat (en vides i en diners) però alhora s’ha justificat pel fet que el terror només es pot vèncer a través d’aquests mitjans. Em pregunto jo quina noblesa hi ha en milers de morts innocents que mai no sabran que van ser utilitzats com a danys col·laterals en la sagrada guerra contra el terrorisme. Les paraules del discurs esdevenen recursos retòrics obscens transvaloradors del sentit comú. Aquesta guerra no ha fet del món un lloc millor, ja que ens ha deixat sense milers d’ànimes deleroses de viure. Ells i elles ja no hi són, tant del bàndol iraquià com del nordamericà, i la seva desaparició converteix el discurs en simple vòmit polític, deixalla oratòria, fotesa estèril. El món seria millor sense els apòstols del bé amb majúscules, els qui demonitzen l’altre per ser diferent i viuen en un estat d’acusació permanent. El món seria millor sense intolerants.

Raó instrumental i ciclisme

El fi justifica els mitjans i es poden fer els controls antidopatge en qualsevol situació, fins i tot si l’implicat ha d’assistir a l’enterrament del seu fill, un nadó prematur. És horrorós el que es pot arribar a fer només amb el criteri de l’eficàcia. El fill d’un esportista és mort però tot s’hi val, ja que l’important és que els controls es realitzin. Aquest hauria d’haver reaccionat, i segur que humanament ho hauríem entès, amb una negativa rotunda o passant a una fase més avançada i amenaçadora, però el deure és el primer. Orinar davant de gent estranya per complir amb les exigències de la llei quan un fill acaba de morir és un sarcasme dels apòstols de la raó instrumental. La societat necessita que hi hagi joc net en l’esport, però no cal que hi hagi moralitat en les conductes dels qui vetllen perquè hi hagi joc net en l’esport. Primer l’orina, després les exèquies. Estranys humans contemporanis, ciutadans neoburgesos defensors de la llibertat i obsessionats pel control d’altri. Defensen la puresa de l’esport sense màcula i coaccionen les consciències que pateixen des del més pregon. Són autòmats sense redempció dominats per l’excés de zel.

Sobre bé i mal en sentit electoral

El terror ha planat sobre la campanya electoral, com a cloenda macabra del procés democràtic de coneixement propagandístic de les formacions polítiques i de llurs propostes de futur. El mal en estat pur, la manifestació evident del fracàs de la humanitat, de la vilesa immunda. El poder de les armes per damunt del poder del diàleg, del consens, de la comunicació entre iguals. Eleccions ensangonades amb el desig de manipular la voluntat dels electors vers un sentit concret. Fa quatre anys la campanya rebé l’atemptat més greu. Avui s’ha tornat a repetir l’avís. Però l’important no són els vots i tampoc no ho són els polítics. La vida que s’ha perdut ineluctablement, sense marxa enrere, és el més greu i no té res a veure amb el desig de la llibertat d’un poble o amb un dogma qualsevol. La vida que s’ha perdut, amb la mirada d’una filla sense pare, és l’únic que compta. Tota la resta és comèdia, ressons de discursos buits, de crítiques partidistes i de missatges estereotipats sense suport neuronal. Tota la resta és estultícia davant la tragèdia humana d’un home que ja no tornarà, que passarà al record de les víctimes per haver-se dedicat a la cosa pública, per haver volgut un bon dia canviar el món segons uns ideals. Un apòstol del bé col·lectiu anorreat per dedicar-se a una noble activitat. El mal no posseeix entranyes, utilitza els altres com a mitjans i devora els fins de les persones.

El mal prossegueix el seu camí

El mal existeix. Sant Agustí argumentava que era un no-res perquè Déu només havia pogut crear el bé. Però el mal existeix. I segueix el seu camí inexorable vers l’extermini, com ja van fer Hitler i els seus sequaços. Una tendència pulsional del thánatos freudià que arreplega l’altre i el fa retornar a un estadi anterior anorgànic. Era un símbol de la democràcia al Pakistan i ha estat assassinada, i amb ella altres quinze persones. Éssers humans, bípedes sense plomes, animals racionals. I ho diem amb la mateixa tranquil·litat amb la qual informem de la grossa de la loteria. Han arribat les Festes i tothom està obligat a ser feliç. Però a fora la gent mor i els assassins gaudeixen des del seu dogmatisme unidimensional del que ells consideren un gran fet. I el mal, agosarat i jactanciós, prossegueix el seu camí vers el joc de forces originari. Les formes fan nosa, posseeixen límits i no s’adapten a la irracionalitat de la follia. La qüestió és malmetre les esperances de les vides humanes que es projecten en el futur. El joc de possibilitats que és l’humà es precipita en el declivi de les necessitats de quatre arreplegats que desconeixen quina és l’orientació de tot plegat. Potser la natura no fa res debades, però a voltes sembla ignorar que els éssers naturals senten en el més pregon la impotència de no perseverar més del que marca l’edat assignada per un destí que sembla no existir però que no neguem mai del tot. Un dia el mal s’ensenyorirà de les vides individuals i perdrem el sentit del que alguns clàssics van anomenar bé, paraula gastada i caducada en les ments dels nous hostes del planeta.

Dolors que no justifiquen una existència

Avui, passejant per una gran superfície de Barcelona, mentre sortejava els diferents obstacles humans que s’interposaven entre la meva família i les botigues, he vist una noia jove sense cabell, prima, segurament malalta d’alguna mena de tumor, que duia una crossa i que difícilment podia caminar. Un esperit ple de vida que s’enfrontava a un turment corporal difícilment justificable per a una ment finita que està dissenyada per evitar els dolors i per romandre en el món des de la perseverança. No puc entendre aquesta traïció de la natura sobre les seves criatures, aquesta revolta invisible d’algun demiürg maldestre sobre la matèria en perpètua transformació. La sofrença és l’inefable, allò que crea les religions i els seus ritus fundacionals, no pas la mort, que és final i alliberament a la fi de la insuportable feixuguesa del mal. Hume (a la imatge) va reflexionar de manera sàvia sobre el mal i va posar en entredit l’omnipotència divina i àdhuc la seva benvolença: és injust que la gent pateixi i que aquest dolor tingui una intensitat molt superior a la dels plaers mundans. El patiment és la nafra de l’humà deseixit.

Admitting your position, replied Philo, which yet is extremely doubtful, you must at the same time allow, that if pain be less frequent than pleasure, it is infinitely more violent and durable. One hour of it is often able to outweigh a day, a week, a month of our common insipid enjoyments; and how many days, weeks, and months, are passed by several in the most acute torments? Pleasure, scarcely in one instance, is ever able to reach ecstasy and rapture; and in no one instance can it continue for any time at its highest pitch and altitude. The spirits evaporate, the nerves relax, the fabric is disordered, and the enjoyment quickly degenerates into fatigue and uneasiness. But pain often, good God, how often! rises to torture and agony; and the longer it continues, it becomes still more genuine agony and torture. Patience is exhausted, courage languishes, melancholy seizes us, and nothing terminates our misery but the removal of its cause, or another event, which is the sole cure of all evil, but which, from our natural folly, we regard with still greater horror and consternation.

DAVID HUME: Dialogues concerning natural religion, X, 200.

Xerrada a Badalona

Aquesta tarda he anat amb el meu germà a una xerrada amb el títol “Prevenció i humor en la malaltia d’Alzheimer”, que ha tingut lloc en el Círcol Catòlic de Badalona. Hi han intervingut el doctor Salvador Altimir, de l’hospital Trias i Pujol, i el periodista Toni Soler. El primer, amb un estil molt didàctic, ha fet referència a les maneres de prevenir la malaltia, tot esmentant les bondats de l’herba Ginkgo biloba (en la imatge), de la nicotina (sorprenent afirmació que ha provocat riures en l’auditori), així com del vi en quantitats moderades (ja ho dèiem que el vi és cultura i que encara no coneixem tots els seus beneficis). Alhora ha reconegut que el millor per ajornar el deteriorament cerebral és utilitzar el cervell i mantenir relacions socials, així com sucumbir a la follia de l’enamorament (haurem de repassar el Banquet platònic). Fer exercici està bé, ningú no ho dubta, però no té efectes en la prevenció del mal esmentat. Per la seva banda, el famós Toni Soler ha basat la seva ponència en la importància de l’humor fins i tot en situacions difícils, com pot ser la convivència amb un malalt degeneratiu. Riure descarrega tensions i és una bona teràpia. A més, ha justificat el tracte que donarà el Polònia a Pasqual Maragall a partir d’ara: no pot ser exclòs perquè això no ajudaria a conèixer la malaltia, per la qual cosa se’n farà un seguiment coincidint amb la participació de l’(ex)-president en diferents àmbits de la vida pública. L’acte ha estat organitzat per l’Associació de Familiars d’Alzheimer de Badalona.