Morir als vint-i-sis

Deixar el món amb vint-i-sis anys, en plena joventut. La fortalesa d’un esportista que sembla infinita, a punt per devorar el món a passes gegantines. Déu de vacances, com quan mor un infant (la més trista de les desaparicions, ordida per un geni maligne que malda per trencar l’equilibri d’un món ja fràgil). Deixar el món de sobte, avisant per un fil telefònic a l’estimada que serà una mare trista. Deixar el món amb totes les històries per escriure, amb el llibre de l’existència tot just obert, caràcters esparsos d’indefinida seqüència. Un cor que deixa de bategar i que aboca el dissortat a l’anihilació, a la destrucció que Parmènides creia impossible. Massa esforços o manca de previsió mèdica: la medicina encara no és disciplina d’endevins i els esportistes semblen soldats d’una facció especial dotada de poders sobrehumans. La gran salut de Nietzsche no existeix i va ser un gran sarcasme pronunciada per l’artista tràgic. Viviu i deixeu-vos d’històries, que aquesta travessia porta sorpresa i en qualsevol moment ens deixa sense navili, com a nàufrags perduts en l’oceà de la desesperança.

El rei del pop

more about “Dailymotion – MICHAEL JACKSON – DON’T…“, posted with vodpod

Des de petit un ídol amb una veu inconfusible. Pell negra, inicis amb la Motown, destinat a marcar una època. L’èxit prematur, la precocitat com a senyal distintiu. Off the wall, un àlbum extraordinari i un ritme únic. La consagració amb Thriller, el disc dels rècords, el naixement dels videoclips amb durada de curtmetratge: morts vivents que ballen desmanegats i un somriure final satànic. La veu de Vincent Price. Un artista que esdevé el rei del pop per obra i gràcia del capitalisme global, anhelós de col·locar productes digeribles en el mercat. Beneficis inefables. La pell pateix un procés d’emblanquiment d’acord amb el desig de l’artista negre de ser com els blancs. Però no dimiteix de la negror de la música. Episodis obscurs amb infants, coincidents amb el seu declivi. La veu ja no és com abans, les cançons massa repetitives i de ritme fàcil. Progressiva pèrdua de la salut mental. L’artista és vulnerable. No tothom paeix l’èxit i l’admiració de milions de persones. Fàrmacs i drogues diverses. L’addicció fatal. Un atac de cor d’origen misteriós i l’accés al món dels finats. Neix la llegenda. La gent plora l’ídol i els seus temes de l’era del vinil i dels inicis del CD sonen com mai. Fins i tot alguns celebren que un nou Elvis ha nascut, un mite immutable que ha occit la persona, feta miques per culpa del determinisme de l’èxit. El rei del pop, monarca absolut d’un reialme que l’ésser humà concret ja no gaudirà. Jackson ha mort. De què serveix ser immortal si el no-res ha diluït tota presència?

Dit sigui de passada, reconec el talent de l’artista, però sempre recordaré les paraules de James Brown, que li va dir a Michael Jackson davant una actuació de Prince: “Mira i aprèn-ne”.

La regressió

El lleu fil de consciència es va desdibuixant com una línia esfilagarsada que davalla sense bruíxola pels camins de l’incert. Cada minut una regressió, un salt enrere en el temps que va esborrant les empremtes del que fou. Una veu esmicolada pel dany neuronal, unes forces que minven i unes extremitats que han perdut l’energia d’antany, quan colpejaven una esfèrica pels camps de futbol de Segona Divisió. Ja no ets tu, l’ésser meravellós que em convidà a entrar al món al costat de la mare. Ja no ets tu, el treballador incansable que decidia més que ningú en una multinacional, al costat de joves titulats que no sabien de pragmatismes. Ja no ets tu, la mirada perduda en l’horitzó de les vaguetats, ja sense expressivitat ni alegria. Quan somrius -moments excepcionals-, gairebé és Festa Major. És quan entenem que potser encara es remou la consciència al bell mig de la crisi cortical. Però, tot d’una, abandones el sentit i afegeixes una altra pèrdua al teu declivi. Cada dia és una subtracció, una regressió de l’aprenentatge, una fugida de l’existència hedònica i racional. Ja no ets tu, però continues sent el meu referent: el record del que m’has ofert no serà mai vençut per aquest mal terrible, aquesta agressió abjecta a la identitat. Cada dia te’n vas una mica més, pare. No perdré mai la teva lliçó vital, que m’ha ensenyat a ser en l’esdevenir de la dura realitat.

Bloguejar enmig de la tempesta

Bloguejar enmig de la tempesta. Desitjar que el món analògic se m’empassi tot d’una i abandoni el digitalisme sovint estèril. Perdre’m en els braços de l’estimada sabent que aquell tacte és una joia real i efectiva. Estimar com mai i aixoplugar-me en les sines silents que anuncien la davallada d’un reialme. No bloguejar per la ignorància dels bits potents que em transporten a l’espai dels fluxos en què les paraules són ràfegues de sociabilitat feble. Contemplar xarxes ignotes en què imatges d’un caliu inefable ridiculitzen l’autèntica faç del pallasso. Saber que no volem morir, que volem sobreviure als cabdills de la propietat intel·lectual i mantenir la nostra petita colònia en l’oceà dels imprevisibles, encerclada per una tanca de blogs que ha fet trinxera amb totes les energies per impedir que els invasors penetrin en el codi i el facin esclatar en mil bocins d’emocions, passions i sentiments. No podran acabar amb els nous profetes tecnoutòpics. Fracassaran i beuran la seva pròpia bilis feta de ressentiment.

Violència sense excuses

more about “Càrrega Mossos vs estudiants 18març09“, posted with vodpod

Font: Vilaweb

Podem estar d’acord o no amb les reivindicacions dels estudiants contra el Pla de Bolonya. Podem pensar que no tots opinen el mateix i que el dret de protestar ha de ser paral·lel al dret de rebre normalment les classes. Però no acceptem, i mai no ho farem, que la violència sigui un mitjà lícit per resoldre els conflictes. La intervenció desmesurada dels Mossos d’Esquadra és el fracàs de la democràcia, la dimissió del diàleg i l’entronització de la força com a rèplica a l’argumentació. No és el govern del poble, sinó dels buròcrates que gaudeixen fent patir els joves per creure en la utopia, uns sinistres personatges que afirmen amb orgull la pertinença a l’esquerra però que amaguen un conservadorisme rovellat emanat d’unes entranyes llordes, contaminades de dogmatisme i rancúnia. Veure un policia maltractant un jove estudiant és el retrat d’un passat tirànic.

Capvespre

L’any 2008 es clou sense solucions per al finançament de Catalunya i res no fa esperar girs copernicans, si no és per escenificar la submissió. L’any 2008 es clou amb l’atac israelià sobre la franja de Gaza, territori ocupat símbol de la vergonya i de l’oblit d’aquell desig d’Adorno que Auschwitz no es tornés a repetir. L’any 2008 es clou amb un elevat índex d’atur que pot impedir moltes famílies començar el 2009 amb una mica de dignitat, mentre els bancs reben injeccions monetàries de dubtosa legitimitat. L’any 2008 inicia el seu declivi, moribund,sempre amb dolor sobre la faç de la terra. Només resta l’esperança intel·ligida, els somnis del que somia despert albirant nous esclats d’alegria enmig de tanta podritud. Només resta el refugi en els camins de la virtualitat, les xarxes del retrobament i les meditacions entotsolades.

Tornem el dia 2 de gener!

Comparteix amb el Facebook

La trista societat

La nostra és una societat opulenta, obsessionada per la possessió ràpida i el plaer efímer, una societat que ha perdut els llaços ferms dels valors i que es remou en un oceà de cobdícia. Mentrestant, en un edifici del país una explosió sacseja les vides per culpa d’una font d’energia que de vegades fa present la seva força destructora. Una forta deflagració que esfondra les façanes i esquinça l’ànima. Era gent humil, senzilla, treballadora, segurament sense opcions de cobejar per la urgència de sobreviure. No hi ha dret, ni diví ni humà, que pugui justificar la destrucció de tantes il·lusions, desigs, projectes i sentiments compartits. No hi ha dret que la nostra terra, bocí de civilització occidental,  segueixi els paràmetres de la desigualtat vergonyosa, per més que alguns segueixen atorgant-se l’exclusiva del progrés. No, senyors, això no és progrés. La seguretat no tan sols afecta les relacions entre les persones, sinó que és una exigència de la llibertat. No puc ser lliure amb la vida amenaçada per elements artificials que malden per desfermar-se.

Davallant lentament

Davallem lentament cap al capvespre de l’indeterminat. La nostra existència és un bri contingent que es construeix a partir de sentiments i emocions. El dolor és proper i el retorn a l’anorgànic un pas natural que no volem comprendre.

Ens vas donar un bon ensurt. Amb la teva consciència lleu vas entrar, per uns moments, en el terreny de la perplexitat somàtica, en la portalada de la insuportable torbació de l’ànima. No volíem que te n’anessis, que abandonessis aquesta terra de lladregots per visitar l’abisme. No volíem que inundessis de llàgrimes la nostra llar comuna. Vas aturar la teva consciència lleu i vas oblidar l’oblit, el teu estat promulgat per un demiürg pervers. Una davallada progressiva se t’enduia fora de les coses tangibles, lluny de les faccions estimades i de les complicitats madurades amb els anys. No volíem que te n’anessis, et volíem i et volem perquè ets el nostre heroi.

El senyor Joan

Avui hem enterrat el senyor Joan. Aquell home prim i seriós que ens rebia cada dia i ens saludava educadament. Aquell home que treballava com ningú amb les eines i les mans i sempre tenia una solució per als nostres dubtes quotidians. 85 anys d’edat i uns darrers dies de patiments. Ningú no mereix patir. I ell, com a representant de la bonhomia, no havia de passar pel tràngol del dolor en el final del trajecte. Va perdre un fill fa dos anys, en Jaume, i ja no va ser el mateix. L’alegria i la vitalitat d’en Jaume es van enfonsar per culpa d’un mal fulminant i les esperances, ja minses quan tot és pretèrit, van desaparèixer per sempre deixant empremtes d’amargor al seu voltant. Aquell home prim i seriós que ens saludava educadament ja no hi és. Era un bon veí i vam compartir algunes celebracions, fins i tot un cap d’any en el qual va deixar el seu rostre seriós a casa i ens va obsequiar amb el somriure, joiós amb la seva dona de viure aquells moments amb nosaltres. El senyor Joan ens va seguir en els anys de la utopia: el 1981 vam fer les primeres proves de Ràdio Sant Fost a casa seva, esperonats pel seu fill petit (un altre Joan), un monstre de l’electrònica amic d’andròmines i de cables en perpetu moviment, i el 1986 fundàvem Televisió Sant Fost (després Canal Cent) també a casa seva, amb l’actual alcaldessa i un servidor com a presentadors de les notícies. El senyor Joan s’ho mirava estranyat, atent al progrés ineluctable d’un Sant Fost inestable políticament. Aquells anys fèiem meravelles del no-res: una ràdio que es va inaugurar el febrer de 1982 en un local de l’Ajuntament en el qual ara ja no hi cap ni una agulla i una televisió que va patir importants canvis, va ser planter de periodistes i un cert referent comunicatiu del Baix Vallès durant els anys noranta. Tot va néixer davant la mirada del senyor Joan. Tot va desaparèixer mentre ell seguia manipulant eines i controlant els moviments del carrer. Mai no l’oblidarem. Ell va ser testimoni d’una generació de joves compromesos que mai no van demanar res a canvi d’un treball que va marcar la història d’un poble.

Gràcies, Marta, Ferran, Toni, Josep i Gaspar per fer-me recordar aquelles velles històries.

Causes i efectes

more about “BBC NEWS | Europe | Many dead in Madr…“, posted with vodpod

Avui tenia pensat parlar del viatge a Lanzarote, una setmana inoblidable visitant l’illa al costat de la família, però no ho faré i ho deixaré per a una altra ocasió, en un post en el qual us presentaré algunes imatges en un nou àlbum. I no ho faré avui per la commoció de l’accident de Madrid, una variació postmoderna del terrorisme en la seva versió econòmica. Abans d’ahir tornàvem de l’illa dels volcans en un vol especial que va patir un retard de dues hores, en un avió molt estret amb uns quants anys de travessies pel cel. Afortunadament el vol va ser plàcid, tot i arribar al Prat a les 3 de la matinada i amb una maleta rebentada. La notícia ens ha colpit especialment, ja que hem pensat en les famílies que tornaven a casa seva o que iniciaven un temps de vacances per alliberar-se de les tensions quotidianes. Marxar per no retornar, per culpa de les línies aèries que volen estalviar i que infringeixen les normes a fi de no veure massa alterat el compte de resultats. El terrorisme de la globalització és aquí, amb la perversa forma d’accident d’aviació. Més de 150 persones que no tornaran i moltes famílies escapçades i sense força per continuar amb la duresa d’una vida injusta. Estrès posttraumàtic i governs que no prenen mesures. Les causes provoquen efectes i la manca de previsió produeix la mort. Qualsevol de nosaltres podria haver estat en aquell avió.