Contra la lògica

Sovint parlem de la lògica com el coneixement propedèutic que fonamenta la resta, la forma de tots els judicis en general i l’embrió del raonament matemàtic. En el nostre llenguatge els mots se succeeixen seguint un ordre, a partir de les regles morfosintàctiques. Hi ha oracions que no poden ser dites i que esdevenen breus interrupcions entre mots que no s’arrelen en una construcció raonable. Però també és cert que en l’art, la literatura, la religió i fins i tot en certa forma de filosofia asistemàtica (preferentment aforística), el lligam amb la tirania de les lleis lògiques desapareix i dóna lloc a l’esplendor del flux vital, el sentiment inconfessable, la contemplació extàtica de la bellesa i la percepció de la veritat apareguda sense la disfressa de la hipocresia racionalista. El vel només pot ser llevat sense prejudicis. Les cotilles ofeguen i acaben matant els esperits lliures. Alliberats, poden recuperar les metàfores fundacionals d’aquell temps en què la vida era un conjunt de versos en moviment.

Das Unlogische nothwendig. - Zu den Dingen, welche einen Denker in Verzweifelung bringen können, gehört die Erkenntniss, dass das Unlogische für den Menschen nöthig ist, und dass aus dem Unlogischen vieles Gute entsteht. Es steckt so fest in den Leidenschaften, in der Sprache, in der Kunst, in der Religion und überhaupt in Allem, was dem Leben Werth verleiht, dass man es nicht herausziehen kann, ohne damit diese schönen Dinge heillos zu beschädigen. Es sind nur die allzu naiven Menschen, welche glauben können, dass die Natur des Menschen in eine rein logische verwandelt werden könne; wenn es aber Grade der Annäherung an dieses Ziel geben sollte, was würde da nicht Alles auf diesem Wege verloren gehen müssen! Auch der vernünftigste Mensch bedarf von Zeit zu Zeit wieder der Natur, das heisst seiner unlogischen Grundstellung zu allen Dingen.

L’il·lògic, necessari. Entre les coses que poden dur un pensador a la desesperació es troba el reconeixement que l’il·lògic és necessari per a l’ésser humà i que poden néixer de l’il·lògic moltes coses bones. Es troba tan fixat en les passions, en el llenguatge, en l’art, en la religió i en general en tot allò que li atorga valor a la vida, que no es pot arrencar sense malmetre aquestes belles coses de forma irremeiable. Només els homes massa ingenus poden creure que la naturalesa de l’home pugui ser transformada en una que sigui purament lògica, però si hi hagués una sèrie de graus d’aproximació a aquesta fita, què podríem arribar a perdre seguint aquest camí! Àdhuc el més racional dels homes necessita tornar de tant en tant a la natura, és a dir, a la seva fonamental actitud il·lògica envers totes les coses.

Friedrich Nietzsche: Menschliches, Allzumenschliches (Humà, massa humà), § 31.

Contemporanis

La solitud de l’humà contemporani. Envoltat d’objectes impenetrables, esclau de la tècnica i de la filla de la ciència, se les ha d’haver amb un món que es fa altre respecte de la seva autoconsciència. Pensa i reflexiona i vagareja pels viaranys ignots de la geografia física a la recerca del ver, el bell i el bo, i només troba fum, restes arqueològiques d’una terra conquerida per exploradors d’altres temps. La virtualitat és el nou invent, una realitat no gaire real que vola per damunt dels estris típics moldejables que antany servien de suport per al cos de les persones. La meva eina no és un llapis amb el qual puc dibuixar l’horitzó, sinó un teclat que m’atansa a la forma i principis del món intel·ligible, la llar de la identitat des de la qual el demiürg platònic envia una simpàtica salutació en forma de bits. Sóc un destí constituït per deixalles d’una civilització somorta que anticipa l’arribada del superhome des del pont patètic de la humanitat. Al capdavall, ja no sóc ningú fix sinó una efímera bufada de veu que es revolta contra l’ordre des de la blogosfera, figura sense costats que uneix les consciències en una xarxa social universal, mutable i necessària. El conjunt de perspectives de les entrades de milers de subjectes allunyats en l’espai conflueixen en el regne de l’ésser indistingible, pàtria dels més de set savis que mediten, filòsofs famèlics en un món de folls.

Pep Mita ens ha visitat

Avui ens ha visitat Pep Mita, poeta visual, editor i agitador cultural de Badalona que vaig tenir ocasió de conèixer fa uns mesos en la trobada de poesia i blogs que se celebrà a l’Espai Betúlia. Convidat per Josep Torrents, ha xerrat durant l’hora d’informàtica amb els alumnes de 1r de Batxillerat i jo he tingut el plaer d’escoltar les seves opinions sobre l’art, la poesia i internet. No han mancat les al·lusions als blogs com a eina utilíssima per a l’experimentació amb les paraules i amb la imatge en moviment. És l’autor de tvb1minut, un projecte de filmets en el qual hi cap la denúncia de l’ordre establert, la crítica politicosocial i la poesia entesa com a ruptura dràstica del vers tradicional, una aposta arriscada en un món tan previsible com el nostre. Internet li serveix com a via democratitzadora des de l’autopublicació: el blog i el Web 2.0 esedevenen canals immillorables del flux d’idees artístiques. Els alumnes han reconegut que el primer cop que van veure els vídeos (penjats al YouTube, és clar) van reaccionar amb perplexitat, ja que creien que a l’autor li faltava un bull, i ell ha assenyalat que precisament l’art és una forma de provocació, a fi de generar una commoció en el públic que faci replantejar les qüestions i els fets que ens mostra el sentit comú. El poeta ha situat la manca de reflexió com la causa de tots els mals: abans de prendre decisions en un sentit o un altre quan duem a terme una acció estètica hem de pensar, fer servir la ment per regirar el món material i enfrontar-nos-hi des de la novetat, de manera original i creativa. No pensar és acomodar-nos al que ens ve donat, fugir del llenguatge de l’abisme i romandre a la crosta del superflu. Pensar és bloguejar. Pensar col·lectivament és literatura 2.0.

A la presentació del llibre hi assistirà la futura alcaldessa del meu poble.

Misteris

No parlem. Badem incomprensiblement en un estossec llunyà. El temps durant la infantesa era un ésser parmenidi envoltat de tortugues eleàtiques i ara és el flux desesperant que minva les forces i les redueix a micropartícules semitransparents. Per què el passar inevitable devora les flors que tot d’una es marceixen? Per què estic sol, escrivint dellà les poncelles al costat de lletges tecles sorolloses d’un artefacte malèvol?  No sé el perquè i m’interessaria rebre un senyal d’una força que s’esmuny quan la penso, relíquia intel·lectual de savis medievals entossudits en la demostració d’allò que incorpora perfeccions inimaginables. Rebre un senyal, dic, des de quina contrada? Les muntanyes i els ocells no mostren els reremons sinó que dibuixen un cel sensible, massa sensible, blavor impàvida envoltada de misteri.

Lloança de les Humanitats

En temps de crisi humanística i de despropòsit polític en matèria educativa, em permeto esmentar un fragment de l’autobiografia de Sartre Els mots (Les mots, 1964). Molta ciència per al món contemporani i els que cursen batxillerat de Ciències es queden sense admirar la bellesa de les arts:

Les vidrieres, els arcs boterells, les façanes esculpides, els crucifixs de talla o de pedra, les meditacions en vers o les harmonies poètiques: aqueixes Humanitats ens conduïen a la Divinitat sense fer marrada. Tant més que calia afegir-hi les belleses naturals. Una mateixa alenada modelava les creacions de Déu i les grans obres humanes; un mateix arc iris brillava en l’escuma de les cascades, mirotejava en les pàgines de Flaubert, lluïa en els clarobscurs de Rembrandt: era l’Esperit. L’Esperit parlava a Déu dels homes i era, per als homes, el testimoni de Déu. L’avi veia en la Bellesa la presència carnal de la Veritat i la font de les més nobles elevacions. En certes circumstàncies excepcionals -quan esclatava una tempesta a la muntanya, quan Victor Hugo estava inspirat- hom podia assolir el Punt Sublim on es confonien la Veritat, la Bellesa i el Bé.

JEAN-PAUL SARTRE (2005): Els mots (trad. de Josep M. Corredor). Barcelona: Proa.

El llibre dels passatges blògics

Una portada magnífica per a un llibre analògic de fragments digitals, empremtes d’identitats seduïdes per l’harmonia singular de l’esfera blogològica.

I, a partir de la imatge, un record poètic que no puc evitar reproduir:

UNDERWOOD GIRLS

Quietas, dormidas están,
las treinta, redondas, blancas.
Entre todas
sostienen el mundo.
Míralas, aquí en su sueño,
como nubes,
redondas, blancas, y dentro
destinos de trueno y rayo,
destinos de lluvia lenta,
de nieve, de viento, signos.
Despiértalas,
con contactos saltarines
de dedos rápidos, leves,
como a músicas antiguas.
Ellas suenan otra música:
fantasías de metal
valses duros, al dictado.
Que se alcen desde siglos
todas iguales, distintas
como las olas del mar
y una gran alma secreta.
Que se crean que es la carta,
la fórmula, como siempre.
Tú alócate
bien los dedos, y las
raptas y las lanzas,
a las treinta, eternas ninfas
contra el gran mundo vacío,
blanco a blanco.
Por fin a la hazaña pura,
sin palabras, sin sentido,
ese, zeda, jota, i…

Guix empedreït

Guix empedreït dibuixa volves còniques en la vulva còsmica dels sàtrapes galdosos. Un setciències passeja el gos pels carrers atàvics abandonats per les promeses consistorials. Desapareix en l’hora foscant del futur imaginari. Guix empedreït solca les clivelles del tàvec socràtic i menja les engrunes del diàleg platònic, agosarat vímet monològic de la cadira endoplasmàtica que va filar la bruixa. Aparegué un bon dia vestit de mestre enamorat, ulls clavats en l’estimada rossa que dibuixava ales d’àngel feréstec amb l’últim guix empedreït de la capsa màgica.

Astènia blògica

Fer vacances blògiques no és gens positiu. He abandonat les meves obligacions d’escriptor virtual durant uns dies i m’està costant moltíssim trobar un moment per editar un post digne. Potser és que no tinc res a dir o que tot ja ha estat dit. El llenguatge és la casa de l’ésser quan a l’habitatge hi ha algú. Sense persones no existeixen discursos. I el meu és un corc rovellat que s’alimenta de tòpics massa gastats, com si el sentit s’hagués fet fonedís per la claveguera dels mots. Vull fugir de la repetició fins a la nàusea dels mateixos fragments, bocins de psiquisme esmaperduts que envolten la rebotiga virtual de la consciència.

Els inicis de la humanitat

Com a homenatge a un dels mestres de la literatura de ciència-ficció, Arthur C. Clarke, una de les seqüències més extraordinàries i més profundes de la història del cinema.

He was also learning to harness the forces of nature; with the taming of fire, he had laid the foundations of technology and left his animal origins far behind. Stone gave way to bronze, and then to iron. Hunting was succeeded by agriculture. The tribe grew into the village, the village into the town. Speech became eternal, thanks to certain marks on stone and clay and papyrus. Presently he invented philosophy, and religion. And he peopled the sky, not altogether inaccurately, with gods.

Arthur C. Clarke: 2001: A Space Odyssey, I, 6.

Referències i casualitats:

- Alírica
- El bloc de Francesc Puigcarbó
- La veu de T

Interfícies

L’home i la màquina s’hi troben. La pantalla és l’accés a la nova dimensió de l’intel·ligible. Volen coloms elèctrics enmig del cel ple de promeses, utopies recloses en l’ànima de silici. L’home i la màquina s’hi troben, encegats per les sensacions i els espectacles del nou món. En el rerefons no hi ha primavera, tan sols meteors indefinibles. Les flors intangibles esdevenen imatges propiciades per un motor de cerca exànime. Aparença de roselles i de poncelles. Rosec que torba des de l’esfera informacional. No hi ha ningú, a l’interior, només una pantalla que atreu la mirada lassa de l’aprenent. Cossos nus ara i adés són proposats per la gran ment que s’amaga en els engranatges de la màquina invisible. La gran aparença és la nova realitat, una caverna oficiada per un artesà que va viure un temps al costat de les metàfores, rovellats sons de la parla iniciàtica.