Dependències

El militant honora el Partit, sap que la seva és una veritat profunda, arrelada des de l’inici en uns estatuts incontrovertibles. El militant obeeix les ordres del Partit, baldament siguin absurdes i prometin el contrari d’allò que antany promulgaren. Escolta la veu del Líder i tremola d’emoció davant les seves proclames, articles de fe que foraden les consciències i s’imprimeixen en els enteniments febles. “El Partit és més important que les persones”, ressona en l’inconscient col·lectiu. “El Partit ha decidit Y, encara que ahir volia X. Hem d’estar preparats per no-A, encara que ahir defensàvem A”. Les barbes d’Aristòtil no poden resisitir els atemptats al principi de no-contradicció que els partidaris-sectaris perpetren sense vergonya. Se senten lliures i pensen que tots els valors de la bonhomia es reflecteixen en el discurs oficial, reguitzell de mots inarticulats que busquen prosèlits disposats a seguir acríticament la buidor en si. Opinen que la tolerància és un gran valor i castiguen les dissensions, el pecat de trencar la disciplina de Partit. Com pot equivocar-se el Partit si és l’encarnació de la Veritat Absoluta? Dir no als que tenen cura dels militants és l’assassinat del pare primordial. El pensament lliure és el motiu de la militància i paradoxalment la seva és la manifestació d’un nou esclavatge, la dependència pura de l’aparell, els que neden en l’abundància aprofitant-se dels pobres que militen per una il·lusió sincera, alienats en la podritud dels hipòcrites. El futur serà dels esperits lliures, individus que construiran un nou ordre polític i que seran triats sense la cotilla de les organitzacions sectàries. La democràcia serà la pàtria dels millors i no el paradís dels mediocres.

Inspirat per un gran article

El meu Netvibes

Absències presents

He deixat el blog abandonat en les darreres setmanes, que han coincidit amb l’inici del curs a l’escola i del semestre a la UOC. La manca de temps no és excusa. Sí ho és la manca d’energia, com si la feina xuclés les forces que resten en els instants de pausa. Segueixo estimant el meu blog, el meu petit país virtual que governo amb independència i lliure opinió. Ha quedat com fossilitzat el meu darrer apunt, que glossava la perversió de la llibertat dels que empren el mot violant el seu sentit íntim i cobrint-lo de tirania. Reconec que va ser un últim alè llibertari abans del període de desídia, una concessió que m’he atorgat i que voldria no tornar a emprar. Em sap greu deixar d’escriure, fugir de les paraules com a excusa per penetrar en la vida i gaudir de les seves delícies. És que escriure no és viure apassionadament? És que les frases concatenades lliurades sense interessos crematístics no posseeixen un valor intrínsec? Potser l’edat i el pas inexorable del temps pertorben el desig de publicar com antany o potser és una crisi per la manca de reconeixement després de tant esforç. Bloguejar és parlar en silenci amb el món virtual mentre els ulls de silici contemplen la pila de bits amuntegats en un full transparent, interfície de sentiments que es cobreix de llàgrimes vessades per la líquida modernitat dels estúpids amants de l’efímer. He tornat, no sé per quant de temps. En la meva absència he reflexionat offline sobre el diví i l’humà. Tinc moltes coses per explicar. Deixaré que continuï el relat interromput d’una existència ofegada en la perplexitat.

Simplicitat

El llapis del nen a punt de dibuixar figures impossibles. La teva pell i les teves carícies. El somriure del pare malalt, que amb esforç pronuncia el meu nom. Les lletres que es confonen en l’esdevenir d’un enunciat. Els llibres vells, pous de saviesa congelats en el temps. La papallona que vola fent pessigolles de color. El joc pixelat dels vuitanta que no ocupa ni un megabyte. Les urpes del gat, deleroses de conquerir un espai lliure. El llum que em deixa veure el que escric. L’austeritat de la dona que ha d’organitzar la seva vida. El somriure del pare malalt, que camina i seu tot seguit, incapaç d’entendre les maltempsades. La rima d’un poema adreçat a la natura, incapaç de copsar el caos circumdant. La teva nuesa. La llunyania del bosquet que il·luminava els meus jocs d’infant. La bicicleta, que sap imprimir moviment sense pudor de benzina. Les vinyes santfostenques i la verema. Les teves sines alliberades de la cotilla dels moralistes. El somriure del pare malalt, fragment de joia enmig de la tempesta.

Imatge original presa al Mariposario del Drago (Icod de los Vinos, Tenerife) el dia 20 d’agost de 2009.

Inacció

Aturar-me a mirar el paisatge després d’un any de tribulacions. Saber que tot és incert, que la veritat jeu colgada en el subsòl dels metafísics, protegida per un Cèrber amb el rostre de Tomàs d’Aquino. Inacció. Restes del naufragi de les múltiples finestres obertes durant el curs dels esdeveniments de la temporada regular. Semblo un esportista amb el contracte acabat buscant un nou equip. La brúixola existencial marcava el nord del fred intel·ligible i ara mira cap a l’est de l’albada. Res no ha canviat des que l’infant jugava al carrer en aquells estius inacabables: juliol i agost i mig setembre s’arrossegaven impàvids i l’infant mirava de desfer l’avorriment amb activitats sense fi. Però la percepció ha provocat un gir copernicà i l’estiu ha esdevingut un lleu respir enmig de la tempesta, quatre dies malgirbats que malden per ser engolits pel forat de la rutina. Inacció. Restes de l’estat anorgànic, el lleure absolut del no-res o els primers batecs en l’úter matern, seu de les aigües primordials. No fer res, gaudir del relativisme dels dies sense rellotge, defugir l’esclavatge i saber que algun dia seré despertat de la il·lusió per un tirà malvolent, l’home windows, el senyor de les finestres que mai no desapareixen ni tan sols queden minimitzades. Vull alliberar-me de la pressió del teclat, dels compromisos frívolament adquirits a la xarxa social, vull tornar a ser el bon salvatge dels inicis, innocent criatura analògica disposada a enfrontar-se al món amb la mirada dels que s’admiren davant els fenòmens de la natura. Si m’allibero del teclat, la meva potència blogològica es veurà reduïda, seré un zero dos punt zero, un proscrit expulsat de l’artefacte digital. Miraré el món amb els ulls d’un inactiu sense prejudicis.

Per cert, com no vull trencar la passió dels blogs (encara que ho sembli), et convido amablement perquè em votis als Premis Blocs Catalunya 2009. Ho faràs o et resignaràs a ser un guiri digital?

El rei del pop

more about “Dailymotion – MICHAEL JACKSON – DON’T…“, posted with vodpod

Des de petit un ídol amb una veu inconfusible. Pell negra, inicis amb la Motown, destinat a marcar una època. L’èxit prematur, la precocitat com a senyal distintiu. Off the wall, un àlbum extraordinari i un ritme únic. La consagració amb Thriller, el disc dels rècords, el naixement dels videoclips amb durada de curtmetratge: morts vivents que ballen desmanegats i un somriure final satànic. La veu de Vincent Price. Un artista que esdevé el rei del pop per obra i gràcia del capitalisme global, anhelós de col·locar productes digeribles en el mercat. Beneficis inefables. La pell pateix un procés d’emblanquiment d’acord amb el desig de l’artista negre de ser com els blancs. Però no dimiteix de la negror de la música. Episodis obscurs amb infants, coincidents amb el seu declivi. La veu ja no és com abans, les cançons massa repetitives i de ritme fàcil. Progressiva pèrdua de la salut mental. L’artista és vulnerable. No tothom paeix l’èxit i l’admiració de milions de persones. Fàrmacs i drogues diverses. L’addicció fatal. Un atac de cor d’origen misteriós i l’accés al món dels finats. Neix la llegenda. La gent plora l’ídol i els seus temes de l’era del vinil i dels inicis del CD sonen com mai. Fins i tot alguns celebren que un nou Elvis ha nascut, un mite immutable que ha occit la persona, feta miques per culpa del determinisme de l’èxit. El rei del pop, monarca absolut d’un reialme que l’ésser humà concret ja no gaudirà. Jackson ha mort. De què serveix ser immortal si el no-res ha diluït tota presència?

Dit sigui de passada, reconec el talent de l’artista, però sempre recordaré les paraules de James Brown, que li va dir a Michael Jackson davant una actuació de Prince: “Mira i aprèn-ne”.

Temps

Temps per romandre amb tu i acaronar el cel de les teves carícies. Temps per saber que hi ha un bocí de tendresa enmig del combat. Temps per posseir la teva mirada i retre homenatge als ulls que contemplen el paradís. Temps per discutir sobre el ver i el fals amb la mare Filosofia. Temps per escriure i deixar les empremtes blògiques en la foscor de silici. Temps per ser en el marc de l’esdevenir ferotge que usurpa les hores al caminant. Temps per saber que el treball no és l’única ocupació de l’humà, sinó l’excusa per no ser autèntics. Temps per aturar-me un instant i recapitular sobre els episodis ardus de la vida. Temps per recordar aquells que ja no recorden, herois del món que un cop foren invencibles. Temps per als visitants circumstancials que s’adrecen al cosmos noètic de les xarxes socials. Temps per redactar un paràgraf qualsevol que ningú no llegirà.

Canvis en l’ordre del món

Canviem, redimits per una estranya facècia. Les modes ens obliguen a adaptar-nos a llurs regles immutables. Si ens hi resistim, ens claven una puntada de peu fora de l’ordre del món. No volem córrer, sinó deixar que el temps s’escoli progressivament, com una melodia en lenta successió. Cada dia ens atansem a la pantalla de l’esperança, disposada a ser vulnerada per uns dits que devoren el teclat amb lascívia, però tot d’una la ment somica perquè el desig de fer-se present com a discurs és incompatible amb la lassitud. Volem dir però el dicible no es transmet a la capsa de text: massa lluny esperen els seguidors i massa a prop pateix l’autor. Escrivim i esborrem perquè potser no ens agrada fer nosa. Insultaríem a tort i a dret en la convicció ferma que els idiotes creixen exponencialment, però ens tanquem en la introversió mentre reflexionem sobre com han canviat aquells que un dia defensaven els pobres i que avui es passegen tan amples amb un esportiu que van comprar amb els diners d’aquells que abans defensaven. Podríem dir moltes coses, fer callar els esperits neotecnològics que semblen cridats a predir l’arribada del superhome digital i que potser han oblidat que van néixer amb un cos analògic. Setciències que malviuen amb un ratolí que els produeix una tendinitis només comparable a llur desordre cerebral. Podríem escriure durant tres anys cada dia sobre els excessos messiànics d’aquests profetes, però ens estimem més callar i anar fent via. Perquè els camins que ens duran al recés amaguen revolts perillosos que només poden ser sortejats amb una bona dosi d’estranyament.

Bloguejar enmig de la tempesta

Bloguejar enmig de la tempesta. Desitjar que el món analògic se m’empassi tot d’una i abandoni el digitalisme sovint estèril. Perdre’m en els braços de l’estimada sabent que aquell tacte és una joia real i efectiva. Estimar com mai i aixoplugar-me en les sines silents que anuncien la davallada d’un reialme. No bloguejar per la ignorància dels bits potents que em transporten a l’espai dels fluxos en què les paraules són ràfegues de sociabilitat feble. Contemplar xarxes ignotes en què imatges d’un caliu inefable ridiculitzen l’autèntica faç del pallasso. Saber que no volem morir, que volem sobreviure als cabdills de la propietat intel·lectual i mantenir la nostra petita colònia en l’oceà dels imprevisibles, encerclada per una tanca de blogs que ha fet trinxera amb totes les energies per impedir que els invasors penetrin en el codi i el facin esclatar en mil bocins d’emocions, passions i sentiments. No podran acabar amb els nous profetes tecnoutòpics. Fracassaran i beuran la seva pròpia bilis feta de ressentiment.

Intel·ligibles

L’intel·lecte contempla el món i l’adapta a les seves idees, fragments d’eternitat que viatgen pels nodes mentals i s’abraonen a l’estabilitat de les figures immutables. Volen recollir l’essència en la pristina claredat de l’esfera i oferir-la com a triomf a l’humà receptor. Les idees ballen la dansa platònica en una orgia de paradigmes que s’interpenetren sense compassió, bastint la casa sòlida del sistema metafísic. Mentrestant, a l’altra banda, la sensibilitat observa l’escena sense ulleres, tan sols amb les qualitats secundàries com a aliades de confiança, colors i sons que no saben on situar-se i que lluiten per trobar un lloc en l’escenari de la pluralitat. Vénen i van sensacions efímeres carregades de nostàlgia, el record d’aquella breu fiblada que prometia un món i que s’ha negat sortint fora de si i menystenint el plaer resultant. La ment antropoide inventa monstres per fugir de l’avorriment de tanta sensació periclitada i somia que existeix un viarany intel·ligible, un camí amb un final definit on llueixen el bé, la veritat, la bellesa i la justícia, un repòs per a tanta guerra conceptual. La pàtria de la identitat és la nova Ítaca, la llar que ens espera per apaivagar el dolor de la trista causalitat, les topades entre boles de billar que no saben on van i que sospiten que hi ha una substància única que les fa moure sense solta ni volta, un Déu-Natura que ha begut massa i que és a punt de vomitar en la seva immanència. Netejaran les restes del naufragi noètic els encarregats de construir el nou escenari postmodern, joves despreocupats que lloaran el plaer fàcil i enfonsaran els metarelats en una peixera d’àcid contingent. Un nou món haurà nascut i els filòsofs beuran el seu verí al costat d’un bust de Sòcrates ofegat en el sanglot de la ignomínia.

El paisatge de la infància

No canviaria per res del món els moments de joc amb tu. Les teves rialles sinceres em projecten a la vida i em fan oblidar la feixuga càrrega de la tensió rutinària. Ets la força que em permet romandre en el regne de la sensibilitat, lluny de temptacions digitalistes en dies de lleure, i l’energia del volcà que no s’atura perquè mai no troba motius per al cansament. Creixes, però, amb el pas de les busques del rellotge i cada dia vas deixant enrere un bocí d’infantesa. No l’has abandonat encara, malgrat la insistència de les hores, que t’obliguen a eixamplar la lucidesa i a arraconar la innocència, aquell recer del paradís on habitaven els herois inversemblants i la realitat es transmutava en onades màgiques de claror. El retorn a l’origen és la conquesta de l’Arcàdia i jo tinc la sort de reconquerir-la cada dia.