No I don’t wanna battle from beginning to end;
I don’t wanna cycle, recycle revenge;
I don’t wanna follow death and all his friends.
No I don’t wanna battle from beginning to end;
I don’t wanna cycle, recycle revenge;
I don’t wanna follow death and all of his friends.
Coldplay (2008): Death and all his friends
Trobada de blogaires al FNAC-Triangle per presentar La Catosfera Literària. Ha estat més d’una hora de xerrada distesa i de diàleg entre els assistents. El representant de Cossetània ha obert l’acte, conduït per Toni Ibàñez. A la taula, a més d’en Toni, el Veí de Dalt, la Judit Ortiz, en Sani Girona, en David Figueres en Vicent, d’Ilercavònia i un servidor. En el públic, altres bloguistes coautors del llibre que ens ocupa, inclosa la Natàlia, la més jove del recull i filòsofa en potència. Hem explicat els nostres orígens en el món dels blogs. Jo m’he sentit una mica avi quan he parlat de l’any 2004, tot i que he comprovat que alguns arriben ja a la categoria de besavis de la catosfera. Com passa el temps en el cieberespai! Quatre anys, un període breu en la trajectòria vital, esdevenen solcs profunds en el temps telemàtic (hi eren alguns informants de la meva època de doctorand: el mateix Toni, en Rubèn i en Jordi). Qui sap si algun dia les energies permetran l’elaboració definitiva de la tesi! He explicat, a banda de les aigües primordials de la meva vida blògica, el meu exemplar actual, una sèrie miscel·lània on no hi falta la política, la literatura, l’educació i la filosofia. Alhora he assenyalat que La Catosfera Literària és una oportunitat per donar a conèixer el que fem els blogaires en català a la gent que no està connectada. El paper és un suport més, malgrat les crítiques que hem rebut per fer un llibre en paper. És totalment legítim, tot i que el nostre laboratori, allà on experimentem amb els mots és davant d’una pantalla. Fer que el 2.0 esdevingui 1.0 és una forma d’apropar a tothom la nostra activitat. M’ha agradat molt la intervenció d’en Sani Girona, un brollador de projectes i de bones intencions, amb el futur de LCL i de les jornades de la Catosfera com a temes immediats a considerar. L’Ester Andorrà ha encetat la polèmica mostrant preocupació per aquells que, com nosaltres, estem enganxats als blogs de manera perpètua (ei, que també patim crisis periòdiques!) i no vivim la vida. No és vida escriure? No és vida participar del sentit literari de l’existència? Hem dissentit, tot reivindicant que també ens agraden les cerveses (el Veí de Dalt) o que la virtualitat és tan real com l’anomenada realitat física (o no són reals els posts que posteriorment s’han convertit en paper?). En Vicent ha reivindicat la c de bloc apel·lant a l’autoritat i jo he contestat que és legítim contradir l’autoritat (va ser Locke qui va incloure la desobediència civil davant la injustícia) quan aquesta no té en compte tots els elements (en Toni va dir a les jornades de la Catosfera que nosaltres no bloquegem, sinó que bloguegem: el primer no seria una mostra de llibertat).
Ha estat un autèntic plaer compartir la tertúlia amb gent tan engrescadora, inclòs el blogaire Marc Belzunces, amb un contenciós obert contra ell per fer objecció electoral. La demostració que amb Espanya no tenim res a fer.
.jpg)
Què és viure? De debò visc, de debò estic en el món amb algun propòsit? Cap intel·lecte no guia les passes atzaroses del caminant en la travessia sotmesa als imperatius inexorables del temps. Viure, el verb que depassa l’existir simple, l’acte de romandre ancorat a la realitat és un mot difús, que no assenyala el seu destí, que compta amb milions d’intèrprets i que es resisteix a ser acceptat en la seva simplicitat. Res no és ver en les múltiples perspectives humanes sobre la felicitat i el que cal fer per atènyer-la. L’home concret és la mesura de totes les coses, un orfe de certeses enmig d’un desert, on els plaers no floreixen gairebé mai. Desitgem que les mirades de l’estimada siguin com el primer dia, però el primer dia resta lluny, en les beceroles del diàleg pronominal. Passen els dies i els posts s’arrengleren en un ordre blògic, a desgrat del gust pel caos del seu autor, cada dia més ignorant dels autèntics motius que ens reuniren aquí un bon dia, en què una consciència aparegué davant l’opacitat de les coses i les va sotmetre a anàlisi. El filòsof és el cirurgià de les ànimes i de les entitats objectives: surt a fora a conèixer i es troba amb fragments dispersos de realitat que li fereixen els sentits i passen de llarg tot d’una. Estupefacte, vol reconèixer cada fragment, però la miopia existencial no li permet distingir-ne els detalls. L’únic que pot articular són mots que afegeix compulsivament l’un rere l’altre per compondre el gran poema del món, la seva obra més bella. No té ni idea del que és la vida, però sí de crear metàfores que desvien l’atenció del focus veritable i l’atansen als viaranys indescriptibles de la sensibilitat.
Res no marceix les esperances que vetllen des de la serenitat. Idees profundes prometen noves metàfores lliurades al món quan el capvespre amenaça el regne de la llum. El coneixement abstracte és l’obscura despulla dels savis d’antany.
Les il·lusions del preuniversitari que ha vist el seu nom en una pàgina web amb totes les seves dades que es transmutarà en paper i farà el viatge atòmic vers l’entitat bancària a fi de concretar el desig de deixar de ser preuniversitari. Ha arribat fins aquí després de dos anys d’esforços i angoixes, i potser també de desídies. Un volum ingent de problemes matemàtics, comentaris de textos, anàlisis morfosintàctiques, definicions de conceptes, composicions, traduccions, expressions orals i altres exercicis que hauran de plasmar-se en el paper en blanc en tres jornades del mes de juny que semblaran inacabables però que es clouran i que deixaran exhaust el vocal de centre (el blogaire que blogueja cada dia amb vosaltres), perdut en el tedi de tantes hores mirant la paret o un diari o fullejant aquell llibre maleït que un dia arribarà al final. El preuniversitari és a punt de tocar el cel amb els dits, a punt d’assolir la fita de la primera opció que li obrirà les portes de la facultat a la recerca del coneixement, un munt de dades que hauran de ser amanides per l’expertesa del docent i la perícia competencial de l’estudiant. Dades que en el futur s’avaluaran per les hores que es mira els apunts o resol els problemes o desenvolupa els comentaris de textos o fins i tot mira els estels pensant en l’interès d’una unitat didàctica. O fa les seves necessitats amb els apunts com a lectura obligatòria. Això també compta, diantre, que són crèdits ECTS! El preuniversitari va rebre les qualificacions fa un parell de dies i va respirar en veure que la nota d’expedient no suposaria un impediment per optar al saber desitjat, tot i que un quaranta per cent depèn de la manca de nervis d’aquelles tres jornades inacabables del mes de juny. I si es queda en blanc? És possible quedar-se en blanc? És com posar la ment en negre o no pensar en res. Puc pensar en no-res si realment segueixo pensant? Si penso, sóc alguna cosa que pensa, no un pur no-res. El preuniversitari li dóna voltes al cap tot maleint el professor de filosofia que li va ensenyar Descartes i la temptació solipsista. Quin títol de blog! Quan em jubili de Meditacions des de l’esfera crearé una bitàcola autoreflexiva i postmeditativa que es dirà La temptació solipsista! I si no em jubilo mai? I si resto com un estaquirot filobloguista enmig d’una blogosfera desèrtica amb vuitanta anys i un dia i amb ganes de postejar com els àngels (o, millor dit, al costat dels àngels) sempre amb la mateixa marca? I si decideixo que tots els meus posts s’han de convertir en paper (d’acord amb la moda dels 2.0 que volen retornar a l’1.0, regressió freudiana -totalment lloable- a una etapa anterior del desenvolupament psicosexual)? Es diria Memòries d’un que sempre ha meditat des de l’esfera (2007-2046). El preuniversitari, ja universitari, amb família nombrosa i una hipoteca sense fi, el publicaria en tretze volums que es regalarien amb el diari cada diumenge.
El caminant mira endavant perquè el camí és llarg. Divaga a voltes perquè vagareja immers en una càlida introspecció. No sap on va. El destí és massa complex per ser comprès i el caminant observa al seu voltant a fi d’esbrinar si hi ha algun parany. Els matolls li impedeixen divisar els contorns de la puresa, la veritat inherent a la recerca humana. Enlloc s’ha des-velat el sentit íntim de les coses que s’escauen. La càrrega feixuga de la mirada tan antiga no deixa capir les noves dimensions del que s’esmuny abans de posseir-lo. Això no obstant, el caminant guaita per si, en algun moment del temps, podrà trobar el bell rere les aparences.
Com a nou projecte, estaria bé crear La Catosfera Literària en format àudio, ja que així podríem escoltar les veus dels blogaires. Aquesta és la meva aportació, l’entrada Possibilitats en format podcast, un petit homenatge irònic al gran filòsof Gottfried Wilhelm Leibniz i al seu optimisme metafísic. Aquí el teniu:
Bocabadat amb el meu exemplar de La Catosfera Literària. Els blogs, de mena virtuals, convertits en àtoms.
 |
| La Catosfera Literària |
Avui he tingut el plaer de viure una presentació modèlica. En el Casal de Vallromanes (Vallès Oriental), ha vist la llum La Catosfera Literària, la transformació via paper dels framents literaris de cent blogaires que viuen en línia la màgia de l’escriptura. Un llibre excepcional i un avís a tots aquells que pensen que la literatura és cosa de quatre elegits amb editorial. El blog ha democratitzat l’accés a la publicació sense intermediaris i ha esdevingut un planter de primer ordre per als poetes, narradors i assagistes del present. L’acte s’ha iniciat amb la presentació de la regidora de Cultura de Vallromanes, Mariluz Muñoz, que ha donat pas a l’encarregada de conduir-lo, Marina Martori. Hi han intervingut els blogaires Saül Gordillo, Marc Vidal, Toni Ibàñez i l’editor Jordi Ferré. Han exposat que es tracta de literatura 2.0, en la mesura que els ciberescriptors experimenten amb les possibilitats de les eines digitals i els usuaris hi poden interactuar. L’autor ja no depèn d’una editorial que accepti el seu projecte: es troba davant del món i li mostra els seus fragments provisionals en plena llibertat. En els Països Catalans els blogs tenen molta força i hi poden col·laborar per fer sentir el valor de la paraula en la nostra llengua. I el llibre, no cal que us ho digui, és una petita meravella. M’he sentit molt orgullós d’aportar el meu granet de sorra en la catosfera des de l’any 2004 i he pogut recordar la meva vella recerca amb Jordi, de Gumets, i Rubèn Novoa, amb qui també he intercanviat opinions polítiques, tant les autòctones com les referides a les primàries americanes. He conegut l’Agnès Llorens, de Cal Seixanta, amb dedicatòria pixelada inclosa, i la Sandra Marcos, de Verba volant, scripta manent, i també he pogut desvirtualitzar un vell comentarista del meu blog, en Pere Lleixà, persona inquieta i lletraferit ciberespacial. I, al meu costat, la Montse, que ha exercit com a “flamant alcaldessa” (Toni Ibàñez dixit) i ha conegut la seva homòloga de Vallromanes, Maria Cabot, amb qui hem pogut explorar el Casal. Bona música i ritme de jazz amb Jar Band.
No he pogut evitar un estremiment quan, en el PowerPoint inicial, ha aparegut un fragment d’un post blogològic meu, i sobretot quan Toni Ibàñez, en la seva intervenció, ha citat el meu text d’ahir parafrasejant Marx (Blogaires d’arreu, uniu-vos…). I fins i tot quan l’actor convidat, Jaume Comas, ha llegit la part inicial de Possibilitats, el text que vaig escollir per participar en el llibre. Ha estat per a mi un honor formar part d’aquest projecte. És cert que avui els blogaires en català hem fet història. Gràcies a en Toni i l’editorial Cossetània, que ha cregut en la viabilitat d’aquesta aventura.
[Podeu accedir a l'àlbum de Picasa clicant en l'enllaç]
Sense esma, mort, esgotat per les exigències dels dies. Dures les tasques en el món de la docència. El final de curs és a prop i els batecs del Gran Divendres ressonen enmig de la nit somorta. Setmana d’emocions, de discursos i de moltes il·lusions per un poble que es deleix per ser escoltat. Serenitat com a medecina davant el balbuceig inintel·ligible. La victòria del fragment en un llibre col·lectiu que es presentarà demà a la meva comarca: literatura en paper transfigurada des del no-lloc del blog personal, “l’escenari de la representació virtual, l’apologia de l’escriptura en procés, l’esbós d’una obra literària que es basteix amb ciment vital des de la perspectiva irreductible de l’artista tràgic, ànima solitària que somia el somni del fragment etern, la silent corba del temps retrobat”. Ens veurem a Vallromanes amb el desig que aquesta reivindicació blògica sigui tot un èxit i deixem de ser el cau dels marginats. Blogaires d’arreu, uniu-vos, crideu ben fort que sou la veu literària del present, els profetes de la bellesa sense cotilla. Els analògics sense arguments segueixen odiant els blogs perquè són amants dels blocs i no han administrat mai un espai virtual en llibertat.
