Com ja us vaig prometre, aquí teniu el vídeo que il·lustrava la pràctica que vaig compartir amb docents d’arreu de l’Estat el passat dissabte en el Col·legi Montserrat. El vídeo ha estat fet per alumnes de 2n de Batxillerat de la meva escola.
Como os prometí, aquí tenéis el vídeo que ilustraba la práctica que compartí con docentes de toda España el pasado sábado en el Col·legi Montserrat. Estoy a vuestra entera disposición ante cualquier duda o consulta sobre el uso de los blogs en educación. Los autores del vídeo son alumnos y alumnas de 2º de Bachillerato de mi colegio.
Avui hem assistit a les Jornades de Periodisme Digital a l’Escola, amb una primera part de ponències i una segona, a la tarda, dedicada a compartir experiències en l’àmbit dels blogs, la ràdio i la televisió. Ha tingut lloc a l’IES Menéndez Pelayo de Barcelona i tindrà continuació demà a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. El matí ha estat especialment fecund pels intercanvis de punts de vista dels ponents sobre el periodisme en l’actualitat i el rerefons del món escolar. Ha estat interessant, tot i que potser en alguns moments s’ha prioritzat la reflexió elevada sobre el periodisme en si i poc la influència en els centres educatius. Vicent Partal, com a lligam entre el món periodístic digital i les escoles en xarxa, ha moderat les diferents intervencions. Després de la presentació, amb el mateix Partal, Vicent Sanchis i Jaume Graells, s’ha encetat el col·loqui inaugural de la mà d’Imma Tubella, rectora de la UOC, i el sociòleg Salvador Cardús. Tubella ha emfasitzat que escola i mitjans ja no són dues coses diferents, sinó que s’interrelacionen a partir de l’ús de les TIC i sobretot de l’esclat d’internet. És destacable el canvi cultural que s’ha donat en els joves, fins al punt que ens trobem en una revolució imparable, amb un ús intensiu de les noves eines i la constatació que l’educació pot nodrir-se d’aquests avenços: el creixement dels estudis online de primària i secundària als Estats Units en pot ser una mostra. Les TIC estan molt bé, ha afirmat Cardús, però cal veure si ens permeten sumar en relació amb les velles habilitats. Les destreses clàssiques no s’han de perdre pel fet que ara tot estigui governat per les anomenades noves tecnologies. Parafrasejant Rabelais, per al qual “ciència sense consciència és la ruïna de l’ànima”, ha volgut destacar que no millorarem si l’ús de les tecnologies és tan sols un pretext per amagar la buidor intel·lectual. Jo diria que cal una reivindicació de l’humanisme en aquest marc d’internet i el seu ús a les aules. Internet, ha seguit el sociòleg -brillant com sempre-, proposa l’horitzontalitat i fragmenta l’experiència (em recorda al discurs postmodern del blog com a conjunt de fragments), però l’educació necessita construir-se a través de la verticalitat (la presència de l’autoritat, que permet discernir entre opcions diverses a fi de trobar la millor). L’igualitarisme empobridor no ens serveix, la dictadura de l’opinió esdevé la desaparició del criteri. Cardús ha reivindicat la figura del mestre, que s’ofereix com a model als estudiants, i no la de l’entrenador, simple acompanyant sense substància. M’ha semblat llegir entre línies una crítica als corrents que parlen del docent com a facilitador i guia de l’aprenentatge: la tasca del consultor de la UOC no permet la classe magistral, però sí la tutorització contínua i l’assessorament en continguts i destreses perquè l’estudiant no se senti sol i pugui progressar en el seu aprenentatge, que al capdavall és el que volem. En un entorn presencial, però, sí hem de lloar la classe magistral, sovint menystinguda però necessària per posar ordre en un món de discursos efímers (el punt de vista és meu). El mestre i el professor han de tornar a ser els referents, les figures que han de dur a l’excel·lència.
És el seductor univers del programari social, aquelles eines que provoquen la trobada virtual, reviuen vincles i satisfan el desig de la interacció real. El blog va ser el primer espècimen, conjunt d’enllaços recomanats i posteriorment diari-íntim-no-tan-íntim amb accés a comentaris i a inserció de microcontinguts. Altres objectes es van anar incrustant en aquest producte, excel·lent promoció de fites autopublicades, vehicle per al lluïment literari i per a l’exaltació egotista. Sons, imatges -quietes i en moviment-, etiquetes en forma de núvol, categories folcsonòmiques i altres andròmines gràfiques es van anar amuntegant en aquesta munió de textos lliurats a l’audiència entotsolada. I aparegueren les xarxes socials, la democratització definitiva: si el blog mantenia un cert elitisme, amb un autor que tancava a pany i forrellat la seva obra (o la compartia tímidament amb parents o amics), les xarxes d’interacció es presenten com l’obertura virtual a l’altre, la crida a l’amistat, la cerca del vis-à-vis telemàtic. Els posts, el blogroll, els gadgets (o widgets, en terminologia WP) deixen pas a l’estat, el mur, la gent que coneixes (potser, o potser no), el que ens passa pel cap, la llista pendent dels aniversaris, etc. De la solitud de l’escriptor meditabund hem passat a la vida social del col·lega proactiu, que no dubta a mostrar-nos casa seva i que comparteix els seus gustos musicals i les seves festes nocturnes. El perill és la pèrdua de reflexió, la banalització dels lligams i la conversió en simple xerrameca buida. El blog és esforç, perseverança, treball: cal obrir l’espai d’administració i lligar oracions amb sentit, veure si són pertinents els enllaços i penjar alguna imatge o vídeo si convé. A la xarxa social en tenim prou amb clicar que ens agrada alguna intervenció o simplement afirmar que ens avorrim sobiranament a l’actualització d’estat. Però ens atreu com potser no ho va fer el blog: sabem que al darrere tenim aquell amic de la infantesa o una professora que ens va impartir EGB fa més de trenta anys, o fins i tot aquella noia tan bonica que mai no gosàvem saludar. Ens atreu saber dels altres, la màgia del retrobament en el ciberespai.
Els darrers tres dies he participat a la trobada de Coordinadors TIC que se celebrava a la meva escola (Col·legi Sant Andreu), unes sessions molt interessants sobre la implementació de les noves tecnologies a les escoles Natzaret (han vingut companys dels diferents centres de Catalunya, Madrid i les Canàries). El dimecres el coordinador TIC Josep Torrents (gran company i amic i, com jo, defensor de la xarxa internet davant dels incrèduls pretecnològics) iniciava la sessió amb la presentació de la M. Àngels Melero i l’exposició del propi Torrents sobre Nazaret en red, un compromís per unir en xarxa els centres a nivell estatal i compartir experiències i inquietuds. El plat fort de dimecres va ser la presència de Narcís Vives, un dels pares de la telemàtica a Catalunya, que dissertà sobre l’aprenentatge en xarxa i l’ús de les tecnologies de localització (QR, Mediascapes), de gran valor per les seves múltiples aplicacions pedagògiques. El QR és un codi que es converteix en un autèntic hipervincle en el territori: només amb un telèfon mòbil amb càmera i un programa senzill es pot interpretar el codi, que ens porta a una informació, que pot ser cultural, turística o de qualsevol mena. Esmentà el canvi de paradigma que s’està produint en educació, d’un model basat en el dipòsit de coneixements a un altre centrat en les xarxes: les distàncies han desaparegut i els projectes telemàtics ens obren al món, sense quedar reclosos en l’espai limitat de l’aula. En la darrera part de la seva ponència, Vives va reflexionar sobre els continguts digitals: la desaparició dels llibres de text no ha de portar als llibres de text en PDF (que no aporten res de nou) sinó a continguts treballats des de l’òptica de Web social, amb estàndards oberts d’e-learning. Els llibres del futur seran finestres obertes al món, no superfícies opaques: l’alumnat podrà interactuar i tenir al seu abast enllaços, àudio, vídeo, marcadors socials, etc. Parlà del Common Cartridge com a possible estàndard i del LAMS (Learning Activity Management System), que permet crear seqüències didàctiques digitals de forma molt ràpida i es pot integrar en el Moodle. Sens dubte, la presència de Narcís Vives ens va il·luminar per assajar en un model d’ensenyament-aprenentatge que ja és aquí. El final de la sessió es va dedicar a la presentació de les escoles i de les activitats TIC que es duen a terme. Van continuar el dijous, una jornada més tècnica, amb la presentació dels nous serveis Natzaret TI per part de Joan Ramon Rams i de les extensions Joomla! amb Marc Estruch. Per la tarda, Montse Rodon, de les Escoles Minguella, va parlar de les funcions del coordinador TIC, aquella persona que ha de dinamitzar un grup humà que a vegades és reticent a les innovacions. El final de la seva ponència consistia a indicar metàfores per aquesta mena de coordinador: des del corredor de maratons fins a l’explorador de territoris desconeguts, n’hi va haver per triar i remenar. Finalment, ahir divendres em va tocar a mi, amb la ponència titulada Los blogs en un centro educativo (teniu la presentació Slideshare encapçalant aquest post), una presentació sobre la fecunditat pedagògica dels blogs i la seva aplicació en el nostre centre (tenim una autèntica blogosfera, que hem presentat als Premis Blocs Catalunya 2009 -per cert, ens podeu votar aquí-). Les jornades van acabar amb temes més interns com la planificació de la integració de les TIC en les escoles o la reflexió sobre els projectes telemàtics i les possibles millores.
Acabo agraint a Josep Torrents l’oportunitat de participar-hi i a la resta de companys de Catalunya i altres territoris de l’Estat per mantenir en tot moment un caliu que em va fer sentir molt còmode. I no oblido els meus companys Joan Calvo i Albert Correa, amb els quals vam reflexionar sobre el diví i l’humà (en termes TIC, és clar).
No blog, no temps, expulsat de l’activitat més bella que és escriure. Per què renunciar a l’únic espai de sinceritat que ens resta? De l’emoció d’ahir, que en un esclat va amarar la xarxa social, a la hiperactivitat d’avui: accions que s’amunteguen en el rerefons de la consciència: que n’és de difícil, estructurar-les i conquerir l’ordre! Res acabat, tot per fer i més obligacions, a voltes interrompudes per un instant escadusser de lleure permès. La vida és un work in progress esgotador.
Canviem, redimits per una estranya facècia. Les modes ens obliguen a adaptar-nos a llurs regles immutables. Si ens hi resistim, ens claven una puntada de peu fora de l’ordre del món. No volem córrer, sinó deixar que el temps s’escoli progressivament, com una melodia en lenta successió. Cada dia ens atansem a la pantalla de l’esperança, disposada a ser vulnerada per uns dits que devoren el teclat amb lascívia, però tot d’una la ment somica perquè el desig de fer-se present com a discurs és incompatible amb la lassitud. Volem dir però el dicible no es transmet a la capsa de text: massa lluny esperen els seguidors i massa a prop pateix l’autor. Escrivim i esborrem perquè potser no ens agrada fer nosa. Insultaríem a tort i a dret en la convicció ferma que els idiotes creixen exponencialment, però ens tanquem en la introversió mentre reflexionem sobre com han canviat aquells que un dia defensaven els pobres i que avui es passegen tan amples amb un esportiu que van comprar amb els diners d’aquells que abans defensaven. Podríem dir moltes coses, fer callar els esperits neotecnològics que semblen cridats a predir l’arribada del superhome digital i que potser han oblidat que van néixer amb un cos analògic. Setciències que malviuen amb un ratolí que els produeix una tendinitis només comparable a llur desordre cerebral. Podríem escriure durant tres anys cada dia sobre els excessos messiànics d’aquests profetes, però ens estimem més callar i anar fent via. Perquè els camins que ens duran al recés amaguen revolts perillosos que només poden ser sortejats amb una bona dosi d’estranyament.
El passat dissabte vaig assistir a totes les taules del C-Digital (Catosfera 2009) i en els propers dies (si la feina intensiva virtual m’ho permet) comentaré algunes de les idees que hi van aparèixer. Em va semblar molt interessant i enriquidora la dedicada a la construcció de la veritat, per bé que en les jornades hi va haver un excés de periodisme i política (on eren la literatura i l’educació?). Les qüestions que es van formular tenien a veure a com internet ha transformat el món de la informació, a partir d’un canvi en l’usuari i la manera que té d’escollir-la. Saül Gordillo (ACN) va incidir en què actualment els ciutadans són font d’informació i el rol dels periodistes està sota sospita: en els blogs les presumptes veritats dels periodistes són discutides i hi ha una crisi de la seva funció en aquest món incert. El canvi de paradigma pot venir donat pels periodistes multimèdia, que entenen les eines 2.0 i han d’escatir quins són els relats ajustats als esdeveniments. Han de ser honrats i partir d’un compromís ètic. Jaime Estévez, d’Àgora News, primera agència informativa digital, amb periodistes nadius digitals, també reflexionà sobre les transformacions de la nova era internàutica, on el problema ja no és l’escassedat informativa, sinó la garantia de la fiabilitat de les informacions. Jennifer Woodward, de VivirLatino, apostà per una mirada justa sobre la realitat llatina als Estats Units, ja que els media tradicionals no han representat correctament aquesta identitat. En la intervenció de Saül va sortir el tema de la càrrega dels Mossos i de com s’havien manipulat els fets tot oferint versions que no s’hi ajustaven, demostració palesa de la dificultat de mostrar la realitat amb tants mitjancers heterogenis. Sens dubte, el periodisme 2.0 ha de ser capaç d’engrescar la gent i ha de mirar d’allunyar-se de la temptació de la manipulació ideològica. Els diaris estan tocats de mort en la seva forma actual perquè no ofereixen notícies, sinó relats esbiaixats en funció de la tendència. I els blogaires ja sabem que no oferim informació, sinó opinió, però podem enriquir i matisar els fets amb la varietat de les nostres interpretacions incommensurables. Problema epistemològic, no periodístic: parlar de la construcció de la veritat ens porta a l’evidència que la veritat (i el seu correlat empíric, la realitat) és una construcció, per la qual cosa no podem atènyer la puresa dels ens sinó les nostres xarxes subjectives que s’adrecen al món presumpte.
Han començat les jornades CDigital 09, la nova denominació de la Catosfera, i han arrencat amb la conferència d’Enrique Dans, que s’ha permès twitejar en català (gran detall). Al llarg de la seva intervenció ha reflexionat sobre els canvis que s’estan produint a la xarxa, més profunds i estructurals del que pot semblar en una primera apreciació. Aquestes transformacions provoquen els recels dels mitjans tradicionals, que només veuen els defectes d’internet i no valoren les seves virtuts. Els esquemes de control han de variar: un món en el qual els diaris tradicionals desapareixen és un món sense control ideològic. Cada usuari és el propi centre, la relació és peer to peer. Els diaris tendeixen a rebutjar aquest nou estat de coses i els mitjans en general no volen web social, ataquen YouTube, censuren Facebook o culpabilitzen Tuentide l’assassinat de Marta del Castillo. El mal es troba en les accions de les persones, no en les eines tecnològiques. Volen controlar internet amb una concepció antiga monopolística, però no se’n sortiran, ja que la xarxa és lliure i els bits flueixen sense aturador. El protocol amb què funciona no admet censures en virtut de la seva pròpia naturalesa. La tecnologia no està destruint el valor, sinó que aquest està migrant (la Britannica i l’Encarta fracassen davant la Wikipedia). Els nous ludites no tenen res a fer: el món no s’acabarà amb l’hegemonia de les TIC. I els nens hauran d’aprendre des de la seva condició de nadius digitals, no perdre el temps amb eines obsoletes que no els permeten transcendir l’espai clausurat de l’aula. La Web 2.0 és conversacional i en aquesta conversa global els menys hàbils en el procés de comunicació són exclosos. Alguna cosa s’està movent: un canvi de paradigma.
A continuació, el president del Parlament, Ernest Benach, ha exposat a l’auditori el Parlament 2.0, integració de les eines socials per apropar la institució als ciutadans en una època de clara desafecció política. Finalment, a la taula sobre Administració 2.0 els ponents Marta Continente (Directora General d’Atenció al Ciutadà, GenCat), José María Pérez (Ajuntament de Gijón) i Alberto Ortiz de Zárate (Osakidetza) han comentat la importància del compromís en Web 2.0 en els diferents àmbits de servei a la ciutadania. Demà seguim.
Avui hem assistit a les 
