La condició fal·lible

Per a mi és quelcom claríssim que existeixo, que ho sé que existeixo i que ho estimo. En aquestes veritats no em fan cap por els arguments dels Acadèmics que diuen “I què, si t’erres?” Doncs, si m’erro, existeixo. Perquè qui no existeix, certament tampoc no es pot enganyar: i per això existeixo, si m’erro.

AGUSTÍ D’HIPONA: La ciutat de Déu, XI, cap. XXVI

La condició humana és fal·lible, fet que certifica la nostra consciència d’existir. El fet que pensem es manifesta sovint com un pensar corb, lluny de l’harmonia de la veritat lògica, recta, lineal, perfecta. Desviar-nos de la rodonesa del cert ens humanitza i ens separa radicalment de la pretensió de la filiació divina. La majoria de la població no reconeix errades per una estranya nostàlgia de la certitud primigènia, quan tots sabem que equivocar-se és natural i en molts casos fins i tot saludable, ja que ens allibera de la jactància amb què lloem la nostra pròpia subjectivitat, tot ignorant les possibles virtuts alienes.

Tema: The working hour (Roland Orzabal, Ian Stanley). Interpretat per Tears for Fears, de l’àlbum Songs from the big chair (1985).

Navalla d’Ockham

Els ens no han de ser multiplicats sense necessitat. Davant dues teories en competència, hem d’escollir sempre la més simple. El món no es deixa tallar amb facilitat, atès que l’humà contribueix per mitjà de la barbàrie a multiplicar les parts innecessàriament. Un home lluita per un ideal i veu com la dura realitat desmenteix tota temptativa de dur a terme transformacions. Seria més senzill viure tranquils en el camp i dialogar com pastors bucòlics, però construïm ciutats de vici i perversió des de les quals ens oposem a tota restauració de l’ordre. Gaudim amb les imatges artificials que les pantalles projecten i convertim els nostres dobles virtuals en criatures reals disposades a conquerir l’orbe telemàtic. Desconeixem ja l’accés a la simplicitat: les nostres vides han estat segrestades pels pirates de l’aridesa, que malden per distribuir les nostres múltiples identitats en finestres polimorfes cada vegada més inescrutables. Virtualitzem la parla i perdem el concepte per culpa dels delinqüents eidètics, éssers amb cos d’insecte que miren d’anorrear tota empremta d’autenticitat. Miro per l’estança i busco en els armaris la navalla que l’amic Guillem em va regalar pel meu aniversari: no hi ha rastre de la peça. Haurem de continuar gestionant la complexitat del nostre univers líquid.

Dia Mundial, de què?

Avui s’ha celebrat el Dia Mundial de la Filosofia, a fi de recordar que existeix una disciplina que pretén discutir l’ésser humà des dels fonaments, un saber que interroga i s’atipa de fer preguntes amb la consciència certa de la dificultat (serà impossibilitat?) de trobar-ne les respostes. Avui s’ha celebrat i només els filòsofs (tots?) se n’han assabentat. Els dies mundials serveixen per portar a l’actualitat qüestions que, en cas contrari, serien oblidades sense miraments. Ara bé, què diantre és això del qual avui s’ha celebrat el Dia Mundial? La seva condició eterna és qüestionar-se, etzibar la pregunta “què és?” amb la intenció de fer sentit una veu que gosi respondre. Els grans pensadors han respost que es tracta d’una ciència suprema de les primeres causes i els primers principis,un sistema de la naturalesa humana, un intent de raonar els dogmes teològics, una praxi per justificar la revolta davant les desigualtats, una epistemologia de la ciència, una anàlisi formal del llenguatge, una afirmació de la vida per part dels esperits lliures… El que resta és un buit sonor, una veu que de lluny proclama l’amor a la saviesa però que només escolten els més vells, els que van assistir a la cremació dels principis més autèntics (“algun cop han existit?” -pregunta el postmodern maliciós). La filosofia és ara la líquida presència de discursos incommensurables, de fragments blogocèntrics que atien el foc de l’esperit humà amb lleus bufades de veu que no poden pronunciar l’universal perquè aquest s’ha esclerotitzat davant la tirania del singular. Mirem de ressuscitar el sentit primigeni de la filosofia! Mirem de desitjar com no ho hem fet mai, d’estimar el saber com bojos enamorats de l’etern!  Denn ich liebe dich, o Ewigkeit! (1)

(1) Amb el permís, des de les alçades hiperbòries, del gran Nietzsche.

Salvem la Filosofia, ara!

Bloguejar o morir

Bloguejar o morir enmig de les tribulacions diàries que no s’aturen i que impedeixen la serenor d’un moment de reflexió vulgars tanques de vidre col·locades per frenar la inèrcia de la dèria filosòfica jo sóc un destí fet de ferralla amorfa suma de correccions i esmenes fetes a corre-cuita sobre papers massa opacs que ignoren el futur de bits  i la mort que a la cantonada juga i juga i no espera els atòmics que es descompondran per l’acció dels cucs dos punt zero humans massa humans idòlatres que antany jugaven amb les consciències i suara han estat anorreats per la nova intel·ligència col·lectiva dels transparents que comparteixen documents i frueixen per l’acció dels furtius marcadors socials que s’arrengleren amb les etiquetes benpensants de la folcsonomia guaita que elegants que van els nous apòstols de la virtualitat pensen que amb la seva omnipresència a les xarxes socials es guanyaran el cel quan tot està perdut perquè els vicis han devorat la closca i es disposen a xuclar el moll de l’os corruptes que no bloguegen i que només pensen a enriquir-se sense aturador polítics membres d’aparell de partit que ignoren la profunda estultícia de llurs mots el partidisme estèril aneuronal ha esdevingut el dogma dels nous sectaris.

NOTA: He tornat perquè la distància temporal del darrer post posava en perill la continuïtat d’aquest petit projecte. He tornat perquè no vull renunciar a les escadusseres satisfaccions de l’escriptura lliure, sense cotilla.

Vídeo sobre la pràctica educativa

Com ja us vaig prometre, aquí teniu el vídeo que il·lustrava la pràctica que vaig compartir amb docents d’arreu de l’Estat el passat dissabte en el Col·legi Montserrat. El vídeo ha estat fet per alumnes de 2n de Batxillerat de la meva escola.

Como os prometí, aquí tenéis el vídeo que ilustraba la práctica que compartí con docentes de toda España el pasado sábado en el Col·legi Montserrat. Estoy a vuestra entera disposición ante cualquier duda o consulta sobre el uso de los blogs en educación. Los autores del vídeo son alumnos y alumnas de 2º de Bachillerato de mi colegio.

Bones pràctiques educatives

Avui em toca presentar la ponència “Filosofía a partir de blogs” a les Jornades de Bones Pràctiques Educatives que organitza el Col·legi Montserrat i en les quals participen totes les escoles Natzaret a nivell estatal.  Us deixo el PowerPoint. Molt aviat, el vídeo.

Dependències

El militant honora el Partit, sap que la seva és una veritat profunda, arrelada des de l’inici en uns estatuts incontrovertibles. El militant obeeix les ordres del Partit, baldament siguin absurdes i prometin el contrari d’allò que antany promulgaren. Escolta la veu del Líder i tremola d’emoció davant les seves proclames, articles de fe que foraden les consciències i s’imprimeixen en els enteniments febles. “El Partit és més important que les persones”, ressona en l’inconscient col·lectiu. “El Partit ha decidit Y, encara que ahir volia X. Hem d’estar preparats per no-A, encara que ahir defensàvem A”. Les barbes d’Aristòtil no poden resisitir els atemptats al principi de no-contradicció que els partidaris-sectaris perpetren sense vergonya. Se senten lliures i pensen que tots els valors de la bonhomia es reflecteixen en el discurs oficial, reguitzell de mots inarticulats que busquen prosèlits disposats a seguir acríticament la buidor en si. Opinen que la tolerància és un gran valor i castiguen les dissensions, el pecat de trencar la disciplina de Partit. Com pot equivocar-se el Partit si és l’encarnació de la Veritat Absoluta? Dir no als que tenen cura dels militants és l’assassinat del pare primordial. El pensament lliure és el motiu de la militància i paradoxalment la seva és la manifestació d’un nou esclavatge, la dependència pura de l’aparell, els que neden en l’abundància aprofitant-se dels pobres que militen per una il·lusió sincera, alienats en la podritud dels hipòcrites. El futur serà dels esperits lliures, individus que construiran un nou ordre polític i que seran triats sense la cotilla de les organitzacions sectàries. La democràcia serà la pàtria dels millors i no el paradís dels mediocres.

Inspirat per un gran article

El meu Netvibes

Humanitat

Què queda de la humanitat en un món que ha perdut la confiança i que es dilueix de mica en mica en el líquid de la contingència? Què ens pot oferir l’humà que s’amaga rere els discursos buits? Què resta del llenguatge amarat de suor retòrica que destil·len els incompetents? Què és l’ésser enmig dels ens transversals que dominen l’exterioritat? Què podem dir els filòsofs quan el dicible ja ha estat proferit? Què ens és permès esperar en l’abisme dels dissortats? Què bloguejarem quan la nostra veu hagi emmudit per culpa dels censors postmoderns? Ens estan silenciant, ens volen rendits, fracassats, occits per l’espasa dels analògics.

Intel·ligibles

L’intel·lecte contempla el món i l’adapta a les seves idees, fragments d’eternitat que viatgen pels nodes mentals i s’abraonen a l’estabilitat de les figures immutables. Volen recollir l’essència en la pristina claredat de l’esfera i oferir-la com a triomf a l’humà receptor. Les idees ballen la dansa platònica en una orgia de paradigmes que s’interpenetren sense compassió, bastint la casa sòlida del sistema metafísic. Mentrestant, a l’altra banda, la sensibilitat observa l’escena sense ulleres, tan sols amb les qualitats secundàries com a aliades de confiança, colors i sons que no saben on situar-se i que lluiten per trobar un lloc en l’escenari de la pluralitat. Vénen i van sensacions efímeres carregades de nostàlgia, el record d’aquella breu fiblada que prometia un món i que s’ha negat sortint fora de si i menystenint el plaer resultant. La ment antropoide inventa monstres per fugir de l’avorriment de tanta sensació periclitada i somia que existeix un viarany intel·ligible, un camí amb un final definit on llueixen el bé, la veritat, la bellesa i la justícia, un repòs per a tanta guerra conceptual. La pàtria de la identitat és la nova Ítaca, la llar que ens espera per apaivagar el dolor de la trista causalitat, les topades entre boles de billar que no saben on van i que sospiten que hi ha una substància única que les fa moure sense solta ni volta, un Déu-Natura que ha begut massa i que és a punt de vomitar en la seva immanència. Netejaran les restes del naufragi noètic els encarregats de construir el nou escenari postmodern, joves despreocupats que lloaran el plaer fàcil i enfonsaran els metarelats en una peixera d’àcid contingent. Un nou món haurà nascut i els filòsofs beuran el seu verí al costat d’un bust de Sòcrates ofegat en el sanglot de la ignomínia.

Un filòsof en el govern

Plató deia que els filòsofs havien de governar o bé que els reis havien de convertir-se en filòsofs. Com el segon és impossible en l’Estat Espanyol (per raons òbvies), s’ha produït el primer com a fruit de la decisió de Zapatero de fer un canvi de rumb en el navili desorientat que és el govern central. Ángel Gabilondo, catedràtic de Metafísica de la UAM i president de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE), és el nou ministre d’Educació. Sembla ser que s’ha mostrat sensible davant les protestes dels estudiants contra l’EEES, encara que és un defensor de la reforma, i ha estat bel·ligerant davant Esperanza Aguirre en la reclamació d’un millor finançament de les universitats en la seva comunitat autònoma. Potser li convenia al ministeri una mica d’alçària metafísica, atesa la manca de reflexió que ha presidit la legislació educativa en els darrers temps. Sembla especialment sarcàstic que sigui un filòsof el màxim responsable d’Educació, després d’assistir al menyspreu continuat del pensament per part dels governs socialistes, obsessionats per la ciutadania i el domini de les ciències. Des dels vells temps del BUP els professors de Filosofia hem passat de quatre hores a dues (3r de BUP i 1r de Batxillerat): actualment hem de reduir les unitats temàtiques a la mínima expressió si volem encabir-hi tots els continguts obligatoris. Estaria bé que el germà d’Iñaki reflexionés també sobre el mal que el seu govern ha infligit a les Humanitats, convertint-les en simples objectes decoratius en el currículum. I també que es posés al davant d’una campanya informativa sobre l’EEES que acabi amb la desinformació actual. Posats a demanar, li reclamaríem una política de beques més ambiciosa i un replantejament dels aspectes econòmics del procés de Bolonya.

Un filósofo en la Moncloa