Ernst Bloch: la filosofia com a utopia

more about “Ernst Bloch - Mystik und Hoffnung | V…“, posted with vodpod

Viure

Què és viure? De debò visc, de debò estic en el món amb algun propòsit? Cap intel·lecte no guia les passes atzaroses del caminant en la travessia sotmesa als imperatius inexorables del temps. Viure, el verb que depassa l’existir simple, l’acte de romandre ancorat a la realitat és un mot difús, que no assenyala el seu destí, que compta amb milions d’intèrprets i que es resisteix a ser acceptat en la seva simplicitat. Res no és ver en les múltiples perspectives humanes sobre la felicitat i el que cal fer per atènyer-la. L’home concret és la mesura de totes les coses, un orfe de certeses enmig d’un desert, on els plaers no floreixen gairebé mai. Desitgem que les mirades de l’estimada siguin com el primer dia, però el primer dia resta lluny, en les beceroles del diàleg pronominal. Passen els dies i els posts s’arrengleren en un ordre blògic, a desgrat del gust pel caos del seu autor, cada dia més ignorant dels autèntics motius que ens reuniren aquí un bon dia, en què una consciència aparegué davant l’opacitat de les coses i les va sotmetre a anàlisi. El filòsof és el cirurgià de les ànimes i de les entitats objectives: surt a fora a conèixer i es troba amb fragments dispersos de realitat que li fereixen els sentits i passen de llarg tot d’una. Estupefacte, vol reconèixer cada fragment, però la miopia existencial no li permet distingir-ne els detalls. L’únic que pot articular són mots que afegeix compulsivament l’un rere l’altre per compondre el gran poema del món, la seva obra més bella. No té ni idea del que és la vida, però sí de crear metàfores que desvien l’atenció del focus veritable i l’atansen als viaranys indescriptibles de la sensibilitat.

Exàmens II

Segon matí a l’edifici del carrer Montalegre. I el primer examen ha estat el de filosofia, amb el retorn de Plató i Descartes, idèntics protagonistes de la prova de l’any passat. No em queixo, ja que les valoracions dels alumnes han estat positives (veurem com es plasma això en les correccions) i els fragments triats sens dubte eren representatius. S’han acabat les velles èpoques en què apareixia un text inintel·ligible sobre el temps i l’instant en Aristòtil o el ja llegendari del principi de contradicció, amb contradiccions incloses en els enunciats de les preguntes. Jo em pregunto: quina culpa tenia l’Estagirita de la incompetència del coordinador en aquells temps obscurs? I quina en tenia Kant de les tries inadequades i les traduccions agosarades? Des de llavors, aquests dos monstres del pensament han estat injustament bandejats de la llista d’autors a favor de mitjanies com Mill. Però, repeteixo, no tinc raons per queixar-me, ja que els darrers cursos el coordinador actual ha dut a terme una molt bona feina, convertint la filosofia -al meu parer- en una disciplina no tan antipàtica, més agradable que la història del país veí. El fragment de Descartes tractava de la idea de Déu i dels cossos, amb el rerefons de la res cogitans i del dualisme ment-cos (i la remor dels mots d’Anselm de Canterbury), mentre que el text de la República de Plató incidia en el filòsof com a persona que pot accedir al bé en si mateix a través del camí ascendent de la dialèctica per retornar en forma de governant per atènyer el bé comú i tenir cura dels que ell anomena “desgraciats captius”, la felicitat de tot l’Estat. M’ha agradat la darrera pregunta, aplicable a l’actualitat, amb la presència d’illetrats que ocupen el poder i els llocs de major responsabilitat: “Creieu que Plató té raó quan defensa que l’Estat ha d’obligar a governar aquells que estiguin millor preparats? Raoneu la resposta”. No cal oblidar que el filòsof defensava un Estat d’inspiració aristocràtica, on només podien governar els millors.

Clicant en la imatge accedireu al text de la prova en PDF, gràcies a Scribd, el YouTube dels documents ofimàtics, una altra meravella de l’univers 2.0.

Filosofia per ser feliços (i VI): Nietzsche i l’infortuni

Arribem al final de la minisèrie Filosofia per ser feliços. El darrer havia de ser el filòsof del migdia, el que anuncia el superhome com el sentit de la terra, el de la gran salut i els esperits lliures.

Abstracció

Res no marceix les esperances que vetllen des de la serenitat. Idees profundes prometen noves metàfores lliurades al món quan el capvespre amenaça el regne de la llum. El coneixement abstracte és l’obscura despulla dels savis d’antany.

Les il·lusions

Les il·lusions del preuniversitari que ha vist el seu nom en una pàgina web amb totes les seves dades que es transmutarà en paper i farà el viatge atòmic vers l’entitat bancària a fi de concretar el desig de deixar de ser preuniversitari. Ha arribat fins aquí després de dos anys d’esforços i angoixes, i potser també de desídies. Un volum ingent de problemes matemàtics, comentaris de textos, anàlisis morfosintàctiques, definicions de conceptes, composicions, traduccions, expressions orals i altres exercicis que hauran de plasmar-se en el paper en blanc en tres jornades del mes de juny que semblaran inacabables però que es clouran i que deixaran exhaust el vocal de centre (el blogaire que blogueja cada dia amb vosaltres), perdut en el tedi de tantes hores mirant la paret o un diari o fullejant aquell llibre maleït que un dia arribarà al final. El preuniversitari és a punt de tocar el cel amb els dits, a punt d’assolir la fita de la primera opció que li obrirà les portes de la facultat a la recerca del coneixement, un munt de dades que hauran de ser amanides per l’expertesa del docent i la perícia competencial de l’estudiant. Dades que en el futur s’avaluaran per les hores que es mira els apunts o resol els problemes o desenvolupa els comentaris de textos o fins i tot mira els estels pensant en l’interès d’una unitat didàctica. O fa les seves necessitats amb els apunts com a lectura obligatòria. Això també compta, diantre, que són crèdits ECTS! El preuniversitari va rebre les qualificacions fa un parell de dies i va respirar en veure que la nota d’expedient no suposaria un impediment per optar al saber desitjat, tot i que un quaranta per cent depèn de la manca de nervis d’aquelles tres jornades inacabables del mes de juny. I si es queda en blanc? És possible quedar-se en blanc? És com posar la ment en negre o no pensar en res. Puc pensar en no-res si realment segueixo pensant? Si penso, sóc alguna cosa que pensa, no un pur no-res. El preuniversitari li dóna voltes al cap tot maleint el professor de filosofia que li va ensenyar Descartes i la temptació solipsista. Quin títol de blog! Quan em jubili de Meditacions des de l’esfera crearé una bitàcola autoreflexiva i postmeditativa que es dirà La temptació solipsista! I si no em jubilo mai? I si resto com un estaquirot filobloguista enmig d’una blogosfera desèrtica amb vuitanta anys i un dia i amb ganes de postejar com els àngels (o, millor dit, al costat dels àngels) sempre amb la mateixa marca? I si decideixo que tots els meus posts s’han de convertir en paper (d’acord amb la moda dels 2.0 que volen retornar a l’1.0, regressió freudiana -totalment lloable- a una etapa anterior del desenvolupament psicosexual)? Es diria Memòries d’un que sempre ha meditat des de l’esfera (2007-2046). El preuniversitari, ja universitari, amb família nombrosa i una hipoteca sense fi, el publicaria en tretze volums que es regalarien amb el diari cada diumenge.

Filosofia per ser feliços (V): Schopenhauer i l’amor

Arribem ja al capítol cinquè de la sèrie Filosofia per ser feliços. És el torn de Schopenhauer: en comptes de la voluntat i la representació o del dolor de viure, parlem de l’amor.

Blog de Filosofia 2.0: Les diferents concepcions de l’ètica

Sobre la creació

Avui comparteixo amb vosaltres un altre assaig que vaig escriure mentre cursava Humanitats a la UOC. Es titula Sobre la creació: religió, mite i logos i és de l’any 2001. Us en copio la presentació:

L’assaig que hem dut a terme tracta sobre la temàtica de la creació en les diverses religions, posant èmfasi en els aspectes propis del discurs mític que es poden detectar, així com el tall que suposa l’aparició del discurs lògic a partir del segle vi aC (naixement de la filosofia). S’ha mantingut una actitud crítica sobre la separació traumàtica d’ambdues formes de discurs i, en alguns casos, s’ha volgut veure una continuïtat entre ambdues perspectives. La creació és analitzada des de tres punts de vista: el primer, la generació de la realitat en la divinització dels elements materials; el segon, la creació per mitjà de la Paraula; i, en tercer, els problemes filosòfics de la idea mateixa de creació, que és rebutjada en el pensament grec, i la seva assumpció en la religió judeocristiana. Hem esmentat sovint Eliade com a fil conductor (la repetició de la cosmogonia com a tema recurrent) i hem recordat les reflexions de Lévi-Strauss sobre la lògica subjacent en les creences religioses, tot i que no es neguen els aspectes extraracionals que s’hi manifesten. Tanmateix, hem reflexionat a la llum de la filosofia sobre la mateixa coherència del concepte de creació, lligant-lo amb el temps i l’eternitat.

Enric Gil (2001): Sobre la creació (en PDF)

El mateix document, a Scribd

Catosfera literària en podcast

Com a nou projecte, estaria bé crear La Catosfera Literària en format àudio, ja que així podríem escoltar les veus dels blogaires. Aquesta és la meva aportació, l’entrada Possibilitats en format podcast, un petit homenatge irònic al gran filòsof Gottfried Wilhelm Leibniz i al seu optimisme metafísic. Aquí el teniu:

Filosofia per ser feliços (IV): Montaigne

Avui toca el capítol quart de la sèrie A guide to happiness, titulat Montaigne on Self-Esteem (Montaigne i l’autoestima). Alain de Botton tracta el pensament de l’autor dels Essais.