Com ja us vaig prometre, aquí teniu el vídeo que il·lustrava la pràctica que vaig compartir amb docents d’arreu de l’Estat el passat dissabte en el Col·legi Montserrat. El vídeo ha estat fet per alumnes de 2n de Batxillerat de la meva escola.
Como os prometí, aquí tenéis el vídeo que ilustraba la práctica que compartí con docentes de toda España el pasado sábado en el Col·legi Montserrat. Estoy a vuestra entera disposición ante cualquier duda o consulta sobre el uso de los blogs en educación. Los autores del vídeo son alumnos y alumnas de 2º de Bachillerato de mi colegio.
Avui hem assistit a les Jornades de Periodisme Digital a l’Escola, amb una primera part de ponències i una segona, a la tarda, dedicada a compartir experiències en l’àmbit dels blogs, la ràdio i la televisió. Ha tingut lloc a l’IES Menéndez Pelayo de Barcelona i tindrà continuació demà a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. El matí ha estat especialment fecund pels intercanvis de punts de vista dels ponents sobre el periodisme en l’actualitat i el rerefons del món escolar. Ha estat interessant, tot i que potser en alguns moments s’ha prioritzat la reflexió elevada sobre el periodisme en si i poc la influència en els centres educatius. Vicent Partal, com a lligam entre el món periodístic digital i les escoles en xarxa, ha moderat les diferents intervencions. Després de la presentació, amb el mateix Partal, Vicent Sanchis i Jaume Graells, s’ha encetat el col·loqui inaugural de la mà d’Imma Tubella, rectora de la UOC, i el sociòleg Salvador Cardús. Tubella ha emfasitzat que escola i mitjans ja no són dues coses diferents, sinó que s’interrelacionen a partir de l’ús de les TIC i sobretot de l’esclat d’internet. És destacable el canvi cultural que s’ha donat en els joves, fins al punt que ens trobem en una revolució imparable, amb un ús intensiu de les noves eines i la constatació que l’educació pot nodrir-se d’aquests avenços: el creixement dels estudis online de primària i secundària als Estats Units en pot ser una mostra. Les TIC estan molt bé, ha afirmat Cardús, però cal veure si ens permeten sumar en relació amb les velles habilitats. Les destreses clàssiques no s’han de perdre pel fet que ara tot estigui governat per les anomenades noves tecnologies. Parafrasejant Rabelais, per al qual “ciència sense consciència és la ruïna de l’ànima”, ha volgut destacar que no millorarem si l’ús de les tecnologies és tan sols un pretext per amagar la buidor intel·lectual. Jo diria que cal una reivindicació de l’humanisme en aquest marc d’internet i el seu ús a les aules. Internet, ha seguit el sociòleg -brillant com sempre-, proposa l’horitzontalitat i fragmenta l’experiència (em recorda al discurs postmodern del blog com a conjunt de fragments), però l’educació necessita construir-se a través de la verticalitat (la presència de l’autoritat, que permet discernir entre opcions diverses a fi de trobar la millor). L’igualitarisme empobridor no ens serveix, la dictadura de l’opinió esdevé la desaparició del criteri. Cardús ha reivindicat la figura del mestre, que s’ofereix com a model als estudiants, i no la de l’entrenador, simple acompanyant sense substància. M’ha semblat llegir entre línies una crítica als corrents que parlen del docent com a facilitador i guia de l’aprenentatge: la tasca del consultor de la UOC no permet la classe magistral, però sí la tutorització contínua i l’assessorament en continguts i destreses perquè l’estudiant no se senti sol i pugui progressar en el seu aprenentatge, que al capdavall és el que volem. En un entorn presencial, però, sí hem de lloar la classe magistral, sovint menystinguda però necessària per posar ordre en un món de discursos efímers (el punt de vista és meu). El mestre i el professor han de tornar a ser els referents, les figures que han de dur a l’excel·lència.
(Universitat Oberta de Catalunya: “Curs pilot de la UOC al Facebook per a avaluar-ne el potencial formatiu”, a Notícies (28/8/2009)
En el meu curs “Construint les xarxes socials”, que he impartit en dues edicions (més la pilot) en el marc de la col·laboració entre la UOC i el SOC, hi ha un punt en què treballem les xarxes d’interacció virtual, i a banda d’enumerar les més destacades (Facebook, MySpace i LinkedIn, sense oblidar el Twitter, situat emperò en una categoria diferent de microblogging), plantegem una activitat sobre aquesta darrera, que es presenta com una xarxa social professional. Els estudiants rastregen l’eina i detecten els seus avantatges en la recerca de feina, així com els lligams que es poden establir amb altres professionals per tal de promocionar-se i mostrar la seva imatge. Esmento el Facebook i comento que és la més famosa en l’actualitat, tot ignorant que la meva universitat està investigant la seva potència educativa, que no es pot menystenir. Més enllà de la seva importància en la cibertafaneria, Facebook és una compilació d’un seguit d’eines que totes soles han tingut aplicació pedagògica, entre elles el blog, el xat, els marcadors socials, els fòrums de discussió, els lectors RSS, vídeos, podcasts, etc. Tot s’hi pot introduir, per la qual cosa és obvi que la prova pot assolir l’èxit si es troba ben plantejada. Amb l’obertura d’un grup que es focalitzarà en un tema, els estudiants-usuaris col·laboraran en la construcció del coneixement (amb quins criteris?) en un escenari totalment obert i amb materials amb llicència Creative Commons. Els seguirem la pista…
Retornat de les vacances (una setmana a Tenerife i els darrers dies al sud de França amb el pretext de veure la victòria del Barça a Mònaco), he assistit a l’arribada del Gran Dilluns, l’inici per excel·lència després del lleure obligat i preceptiu. Enceto la travessia amb un cert desencís per unes circumstàncies personals i familiars no gaire agradables. El trineu de Schopenhauer és en marxa i ens arrossegarà a tots tard o d’hora. Un inici que coincideix amb la represa del blog, aturat des de mitjan agost per raons de salut mental. Un inici que és porta d’entrada al desplegament cronològic del curs escolar: avui al claustre algú comentava que no podríem celebrar el 30 de juny sense un començament, sense una llavor primigènia del creixement futur. Els primers moments són la raó de ser de les darreres seqüències. Tot i així, la il·lusió roman intacta, la consciència de les nombroses tasques a realitzar i la convicció de poder-les dur a terme m’esperonen a lluitar amb la mateixa perseverança. La desconnexió ha estat total i ara toca reinicialitzar i no cometre errades en el procés d’arrencada. Hi ha novetats remarcables i reptes indefugibles, que ja anirem comentant en els propers dies. I no deixarem el nostre compromís virtual, ja que l’educació és un procés que es desenvolupa per diversos mitjans i que sempre ofereix al final una bella recompensa.
Els darrers tres dies he participat a la trobada de Coordinadors TIC que se celebrava a la meva escola (Col·legi Sant Andreu), unes sessions molt interessants sobre la implementació de les noves tecnologies a les escoles Natzaret (han vingut companys dels diferents centres de Catalunya, Madrid i les Canàries). El dimecres el coordinador TIC Josep Torrents (gran company i amic i, com jo, defensor de la xarxa internet davant dels incrèduls pretecnològics) iniciava la sessió amb la presentació de la M. Àngels Melero i l’exposició del propi Torrents sobre Nazaret en red, un compromís per unir en xarxa els centres a nivell estatal i compartir experiències i inquietuds. El plat fort de dimecres va ser la presència de Narcís Vives, un dels pares de la telemàtica a Catalunya, que dissertà sobre l’aprenentatge en xarxa i l’ús de les tecnologies de localització (QR, Mediascapes), de gran valor per les seves múltiples aplicacions pedagògiques. El QR és un codi que es converteix en un autèntic hipervincle en el territori: només amb un telèfon mòbil amb càmera i un programa senzill es pot interpretar el codi, que ens porta a una informació, que pot ser cultural, turística o de qualsevol mena. Esmentà el canvi de paradigma que s’està produint en educació, d’un model basat en el dipòsit de coneixements a un altre centrat en les xarxes: les distàncies han desaparegut i els projectes telemàtics ens obren al món, sense quedar reclosos en l’espai limitat de l’aula. En la darrera part de la seva ponència, Vives va reflexionar sobre els continguts digitals: la desaparició dels llibres de text no ha de portar als llibres de text en PDF (que no aporten res de nou) sinó a continguts treballats des de l’òptica de Web social, amb estàndards oberts d’e-learning. Els llibres del futur seran finestres obertes al món, no superfícies opaques: l’alumnat podrà interactuar i tenir al seu abast enllaços, àudio, vídeo, marcadors socials, etc. Parlà del Common Cartridge com a possible estàndard i del LAMS (Learning Activity Management System), que permet crear seqüències didàctiques digitals de forma molt ràpida i es pot integrar en el Moodle. Sens dubte, la presència de Narcís Vives ens va il·luminar per assajar en un model d’ensenyament-aprenentatge que ja és aquí. El final de la sessió es va dedicar a la presentació de les escoles i de les activitats TIC que es duen a terme. Van continuar el dijous, una jornada més tècnica, amb la presentació dels nous serveis Natzaret TI per part de Joan Ramon Rams i de les extensions Joomla! amb Marc Estruch. Per la tarda, Montse Rodon, de les Escoles Minguella, va parlar de les funcions del coordinador TIC, aquella persona que ha de dinamitzar un grup humà que a vegades és reticent a les innovacions. El final de la seva ponència consistia a indicar metàfores per aquesta mena de coordinador: des del corredor de maratons fins a l’explorador de territoris desconeguts, n’hi va haver per triar i remenar. Finalment, ahir divendres em va tocar a mi, amb la ponència titulada Los blogs en un centro educativo (teniu la presentació Slideshare encapçalant aquest post), una presentació sobre la fecunditat pedagògica dels blogs i la seva aplicació en el nostre centre (tenim una autèntica blogosfera, que hem presentat als Premis Blocs Catalunya 2009 -per cert, ens podeu votar aquí-). Les jornades van acabar amb temes més interns com la planificació de la integració de les TIC en les escoles o la reflexió sobre els projectes telemàtics i les possibles millores.
Acabo agraint a Josep Torrents l’oportunitat de participar-hi i a la resta de companys de Catalunya i altres territoris de l’Estat per mantenir en tot moment un caliu que em va fer sentir molt còmode. I no oblido els meus companys Joan Calvo i Albert Correa, amb els quals vam reflexionar sobre el diví i l’humà (en termes TIC, és clar).
L’educació es troba davant d’un nou paradigma. Les propostes del govern espanyol sobre la imminent digitalització de les aules han servit per encetar un debat fecund en relació amb la integració definitiva de les TIC (i no pas testimonial, com fins ara) en els centres educatius. Com assenyala el sociòleg Manuel Castells en el vídeo (entrevista que aparegué ahir a TV3), els centres hauran de ser redissenyats perquè la transformació sigui efectiva, sense oblidar el canvi de mentalitat dels docents (cal reconèixer que un important percentatge tindria seriosos problemes per adaptar-s’hi). Ens trobem actualment amb una societat que utilitza amb freqüència les eines digitals i, paradoxalment, amb unes escoles ancorades en la cultura del guix, amb mestres dipositaris del saber i alumnes que han d’assimilar fil per randa allò que el mestre explica. El docent haurà d’entendre que no pot seguir en un reducte decimonònic sinó participar en els nous temps tot guiant els que han d’aprendre i aprenent amb ells. En una societat de xarxes el coneixement és col·lectiu, no existeix l’autoritat única, Aristòtil ja no és el Filòsof sinó que tots ho som d’alguna manera. No haurem de perdre, però, el contacte amb el món analògic, convertint el portàtil en un fi en si mateix: la idea clau és endinsar els actors de l’educació en la cultura digital conservant el llegat històric de la interacció concreta i material.
Un altre any i una altra promoció. El temps passa inexorablemente i els alumnes, amb els seus projectes, dèries i preocupacions, deixen l’escola per dirigir-se al destí triat, sigui la universitat o un Cicle Formatiu de Grau Superior. No és, però, un adéu qualsevol, sinó que inclou els records d’un període únic de l’existència, el de la trobada amb la identitat, la socialització i l’educació en un seguit de valors que us han d’orientar sempre. Kant , el nostre vell conegut, defensava que tan sols amb l’educació l’ésser humà esdevé realment humà. L’escola és aquell reducte de tendresa que desem a la memòria i que ens acompanya en totes les cruïlles del camí que hem de recórrer al llarg de la nostra vida. Les imatges de les amigues i amics, els consells d’aquell mestre confident però alhora els seus advertiments i fins i tot les seves bronques puntuals, els exàmens, els viatges, les excursions i sortides culturals, les colònies, tot el que heu i hem compartit sembla que aparegui comprimit en aquesta festa de graduació, com si fos un sospir efímer. El riu ha portat noves aigües i vosaltres sou el cabal més valuós, l’aigua que ha de nodrir l’esdevenidor amb tota la seva força. I l’heu de construir amb perseverança i constància, tot bandejant la mandra estèril, sempre amb la confiança en les pròpies capacitats i sense defallir. El món és massa bell per deixar-lo perdre amb actituds indolents. Recordeu les paraules del savi quan deia que els primers filòsofs eren aquells que s’admiraven davant els fenòmens de la natura. Si no ens sorprenem, la nostra vida és acomodació i tedi, buidor d’esperit i manca d’horitzons. Sigueu lliurepensadors, no deixeu que us marquin el camí amb falses expectatives i no permeteu que les modes fugisseres siguin la brúixola existencial. Eviteu els venedors de fum i els compradors de voluntats: la llibertat és vostra, indefugible tresor que mai no heu de cedir.
Ara és el moment de gaudir de la vostra graduació amb la família, els amics, les religioses i els professors. Personalment he de dir que us trobaré a faltar, ja que vosaltres sou el que dóna sentit a una feina tan enriquidora i cada alumne és un microcosmos, un univers irreductible que mai més no es torna a repetir. Quan ens retrobem, us tornaré a donar un missatge d’ànims. Espero que sigui ben aviat.
Un curs molt dur, massa dur. Els canvis de la LOE i l’arribada de Bolonya en el mateix paquet vital. Ja no tinc grups petits, totes les matèries són comunes i el nombre d’exàmens es multiplica sense remei. I les ganes de corregir-los minven any rere any. Defensem la desaparició del paper a les nostres aules: prou d’atemptats ecològics en nom de l’ensenyament! Bona idea la de ZP d’afavorir l’ús de portàtils a l’aula, així podrem evitar la dura dependència del llibre de text… i no volem substituir-lo pel llibre de text digital. No és això, companys. Es tracta d’una transformació que ultrapassa la simple arribada de l’ordinador, que per si mateix és una andròmina per jugar i mirar pàgines de gust discutible. El valor afegit es podrà incorporar quan els mestres aprenguin que és una eina molt potent i no simplement deixant que envaeixi l’espai de l’aula. I mentrestant seguirem amb l’educació analògica, farts de traginar exàmens i de seguir fil per randa les unitats del manual. Afortunadament, l’entorn virtual m’anima en veure com es poden assolir les competències digitals sense que l’estudiant es mogui de casa seva i, el més important, sense que se senti sol. És plaent sentir-se guia de l’aprenentatge, sherpa virtual dels penyals escarpats. Però res no complau quan la bateria es troba en reserva, quan el desencís esdevé el rei del temps i provoca una angoixa (aparentment sense causa) que frena la il·lusió per esgotar els dies que resten per conquerir el Gran Divendres.
Avui hem assistit a les 
Retornat de les vacances (una setmana a Tenerife i els darrers dies al sud de França amb el pretext de veure la victòria del Barça a Mònaco), he assistit a l’arribada del Gran Dilluns, l’inici per excel·lència després del lleure obligat i preceptiu. Enceto la travessia amb un cert desencís per 
