Com ja us vaig prometre, aquí teniu el vídeo que il·lustrava la pràctica que vaig compartir amb docents d’arreu de l’Estat el passat dissabte en el Col·legi Montserrat. El vídeo ha estat fet per alumnes de 2n de Batxillerat de la meva escola.
Como os prometí, aquí tenéis el vídeo que ilustraba la práctica que compartí con docentes de toda España el pasado sábado en el Col·legi Montserrat. Estoy a vuestra entera disposición ante cualquier duda o consulta sobre el uso de los blogs en educación. Los autores del vídeo son alumnos y alumnas de 2º de Bachillerato de mi colegio.
He deixat el blog abandonat en les darreres setmanes, que han coincidit amb l’inici del curs a l’escola i del semestre a la UOC. La manca de temps no és excusa. Sí ho és la manca d’energia, com si la feina xuclés les forces que resten en els instants de pausa. Segueixo estimant el meu blog, el meu petit país virtual que governo amb independència i lliure opinió. Ha quedat com fossilitzat el meu darrer apunt, que glossava la perversió de la llibertat dels que empren el mot violant el seu sentit íntim i cobrint-lo de tirania. Reconec que va ser un últim alè llibertari abans del període de desídia, una concessió que m’he atorgat i que voldria no tornar a emprar. Em sap greu deixar d’escriure, fugir de les paraules com a excusa per penetrar en la vida i gaudir de les seves delícies. És que escriure no és viure apassionadament? És que les frases concatenades lliurades sense interessos crematístics no posseeixen un valor intrínsec? Potser l’edat i el pas inexorable del temps pertorben el desig de publicar com antany o potser és una crisi per la manca de reconeixement després de tant esforç. Bloguejar és parlar en silenci amb el món virtual mentre els ulls de silici contemplen la pila de bits amuntegats en un full transparent, interfície de sentiments que es cobreix de llàgrimes vessades per la líquida modernitat dels estúpids amants de l’efímer. He tornat, no sé per quant de temps. En la meva absència he reflexionat offline sobre el diví i l’humà. Tinc moltes coses per explicar. Deixaré que continuï el relat interromput d’una existència ofegada en la perplexitat.
És el seductor univers del programari social, aquelles eines que provoquen la trobada virtual, reviuen vincles i satisfan el desig de la interacció real. El blog va ser el primer espècimen, conjunt d’enllaços recomanats i posteriorment diari-íntim-no-tan-íntim amb accés a comentaris i a inserció de microcontinguts. Altres objectes es van anar incrustant en aquest producte, excel·lent promoció de fites autopublicades, vehicle per al lluïment literari i per a l’exaltació egotista. Sons, imatges -quietes i en moviment-, etiquetes en forma de núvol, categories folcsonòmiques i altres andròmines gràfiques es van anar amuntegant en aquesta munió de textos lliurats a l’audiència entotsolada. I aparegueren les xarxes socials, la democratització definitiva: si el blog mantenia un cert elitisme, amb un autor que tancava a pany i forrellat la seva obra (o la compartia tímidament amb parents o amics), les xarxes d’interacció es presenten com l’obertura virtual a l’altre, la crida a l’amistat, la cerca del vis-à-vis telemàtic. Els posts, el blogroll, els gadgets (o widgets, en terminologia WP) deixen pas a l’estat, el mur, la gent que coneixes (potser, o potser no), el que ens passa pel cap, la llista pendent dels aniversaris, etc. De la solitud de l’escriptor meditabund hem passat a la vida social del col·lega proactiu, que no dubta a mostrar-nos casa seva i que comparteix els seus gustos musicals i les seves festes nocturnes. El perill és la pèrdua de reflexió, la banalització dels lligams i la conversió en simple xerrameca buida. El blog és esforç, perseverança, treball: cal obrir l’espai d’administració i lligar oracions amb sentit, veure si són pertinents els enllaços i penjar alguna imatge o vídeo si convé. A la xarxa social en tenim prou amb clicar que ens agrada alguna intervenció o simplement afirmar que ens avorrim sobiranament a l’actualització d’estat. Però ens atreu com potser no ho va fer el blog: sabem que al darrere tenim aquell amic de la infantesa o una professora que ens va impartir EGB fa més de trenta anys, o fins i tot aquella noia tan bonica que mai no gosàvem saludar. Ens atreu saber dels altres, la màgia del retrobament en el ciberespai.
Sempre queda el blog per salvar-nos. La talaia des de la qual ens adrecem al món. En aquesta primavera que s’obre camí en un tapís de llum bloguegem per demostrar que encara hi som, que ens queda força semiòtica, que no ens ha devorat el sistema burocràtic de l’entorn amb la seva piconadora impàvida. Sabem que els grafemes s’arrosseguen per la pantalla com formigues que transporten grums de veritat i que els enllaços són aus migratòries que travessen el cel de les pàgines tot anticipant el saber de l’altra banda. Bloguegem, sí, per no estar morts, per aclarir que les absències són pauses que els analògics ens obliguen a mantenir amb llur energia tirànica. Visitem les xarxes socials perquè no reclamen esforç, perquè ens diverteix avisar del que fem mentre descansem d’altres activitats. Però el blog reclama esforç, dedicació, perseverança, fins i tot quan els ulls es tanquen després d’un dia sense treva. Els aristòcrates virtuals han de continuar governant aquest espai intel·lectual. Si no ho fan, els apologistes del fragment trivial colonitzaran la nostra petita riba literària.
El passat dissabte vaig assistir a totes les taules del C-Digital (Catosfera 2009) i en els propers dies (si la feina intensiva virtual m’ho permet) comentaré algunes de les idees que hi van aparèixer. Em va semblar molt interessant i enriquidora la dedicada a la construcció de la veritat, per bé que en les jornades hi va haver un excés de periodisme i política (on eren la literatura i l’educació?). Les qüestions que es van formular tenien a veure a com internet ha transformat el món de la informació, a partir d’un canvi en l’usuari i la manera que té d’escollir-la. Saül Gordillo (ACN) va incidir en què actualment els ciutadans són font d’informació i el rol dels periodistes està sota sospita: en els blogs les presumptes veritats dels periodistes són discutides i hi ha una crisi de la seva funció en aquest món incert. El canvi de paradigma pot venir donat pels periodistes multimèdia, que entenen les eines 2.0 i han d’escatir quins són els relats ajustats als esdeveniments. Han de ser honrats i partir d’un compromís ètic. Jaime Estévez, d’Àgora News, primera agència informativa digital, amb periodistes nadius digitals, també reflexionà sobre les transformacions de la nova era internàutica, on el problema ja no és l’escassedat informativa, sinó la garantia de la fiabilitat de les informacions. Jennifer Woodward, de VivirLatino, apostà per una mirada justa sobre la realitat llatina als Estats Units, ja que els media tradicionals no han representat correctament aquesta identitat. En la intervenció de Saül va sortir el tema de la càrrega dels Mossos i de com s’havien manipulat els fets tot oferint versions que no s’hi ajustaven, demostració palesa de la dificultat de mostrar la realitat amb tants mitjancers heterogenis. Sens dubte, el periodisme 2.0 ha de ser capaç d’engrescar la gent i ha de mirar d’allunyar-se de la temptació de la manipulació ideològica. Els diaris estan tocats de mort en la seva forma actual perquè no ofereixen notícies, sinó relats esbiaixats en funció de la tendència. I els blogaires ja sabem que no oferim informació, sinó opinió, però podem enriquir i matisar els fets amb la varietat de les nostres interpretacions incommensurables. Problema epistemològic, no periodístic: parlar de la construcció de la veritat ens porta a l’evidència que la veritat (i el seu correlat empíric, la realitat) és una construcció, per la qual cosa no podem atènyer la puresa dels ens sinó les nostres xarxes subjectives que s’adrecen al món presumpte.
“Estic escrivint un post”, podria dir des del Facebook. La meva identitat emergeix en mil instants de vida quotidiana que són repartits en petites dosis RSS. No sento vergonya davant el món, m’hi enfronto perquè sé que els meus amics i amigues virtuals no m’estan mirant “realment” sinó tan sols els simulacres que utilitzen un mitjancer per aparèixer en el ciberespai desinhibit. Intercanviem la intimitat com si volguéssim un reconeixement de les nostres misèries periòdiques. Dic al món que actualitzaré el meu blog en minuts perquè penso que podré assolir el cim blògic en una lloança excessiva del meu jo. Web 2.0 o exercici d’egolatria amb el suport del programari social. Ens agrada ser amb els altres sense mostrar-nos corporalment: el cos és una nosa en les muntanyes angèliques que hem conquerit amb l’expedició internàutica. Esperit pur que sent nostàlgia dels plaers mundans i que s’adreça via teclat embogit a una presència no extensa que un dia va ser carn sensual i que ara jeu sense esma al costat d’un codi inintel·ligible. Extimitat: paraula extreta de Lacan -però amb sentit diferent- que designa la forma d’exterioritzar la intimitat pròpia de les eines de Web 2.0 (sobretot blogs, i la seva perversió adolescent del fotolog, i xarxes socials), eines que no han estat mai íntimes, atès que projecten enfora els fets, els sentiments i les emocions dels autors com si aquests volguessin preservar un territori preuat en l’entorn físic i es veiessin amb l’obligació de portar a l’àgora pública de l’espai virtual les seves dèries i frustracions. Tenen por a la mort i es refugien en un entorn estèril d’imatges esmorteïdes.
Per què la normalitat? Per què no romandre en un estat de revolta permanent contra un món sense llibertat? Adéu al bloqueig de la IP i retorn a la vida quotidiana del blog, rutina dels bits que juguen amb el cosmos noètic. Estic content de tornar a visitar l’espai d’administració sense visites anònimes plenes de publicitat. Em plau adonar-me que l’espai obert en aquesta contrada ciberespacial està com el vaig deixar quan uns malfactors van enfosquir el senyal, ignorants de l’activitat neuronal que destil·len els blogaires enamorats de l’escriptura lliure. El món analògic ha mort però molts no ho entenen: són els que lloen encara les lleis concebudes des dels codis obsolets en paper i que no poden capir que una nova època està naixent. No es poden posar tanques als impulsos elèctrics en distribució telemàtica: algú els hauria de blasmar i ofendre públicament. Una nova vida batega en l’interior dels que somien desperts, confiats en què el camí serà net de matolls i que la virtualitat triomfarà al costat de la carronya dels tribunals visibles.
Aquesta darrera setmana he batut el rècord d’inactivitat blogaire, els primers dies per un excés de feina (compartir docència presencial i virtual és complicat, i més quan s’ajunten exàmens en paper amb activitats en document electrònic) i els darrers per un episodi lamentable protagonitzat per Jazztel i en el qual sembla que hi ha una ordre judicial que ha bloquejat l’accés dels clients a tots els blogs de WordPress.com. En altres webs parlen d’incompetència de la companyia i d’una simple avaria tècnica. El cert és que no he pogut actualitzar com hagués desitjat: tenia tema, sobretot després de les eleccions basques i gallegues i del segrest democràtic que s’ha produït en les primeres. Sembla increïble que, per l’acció d’algun delinqüent amb blog (que també n’hi ha), els blogaires innocents que intentem escriure lliurement en el nostre espai d’autopublicació siguem censurats i se’ns prohibeixi (almenys a casa nostra) complir amb el nostre desig noble de ser-hi presents a la blogosfera.
Per cert, aquesta entrada té problemes de format. He entrat al blog anònimament i no em deixa retocar res, ni tan sols afegir-hi vincles o imatges.
