No podran amb nosaltres

El senyal d’identitat del blog és l’autopublicació, el fet que l’autor o autora publica sense intermediaris, sense que ningú no controli el contingut. La manca de manipulació externa el converteix en un vehicle genuí de la llibertat d’expressió: no hi són els grans mitjans, que segueixen l’amo ideològic amb les publicacions 1.0 (fins i tot en les edicions web, que són còpies de la lletra impresa), per la qual cosa és ben lícit afirmar que la blogosfera és el territori de l’individualisme llibertari. Cada blogaire és un punt de vista sobre el món, una visió parcial i fragmentària de la realitat, però una visió que defuig (sempre que es tracta de blogs independents) el jurament de vassallatge dels vells i corcats models periodístics decimonònics. Cada blogaire és un ego entotsolat que es fa preguntes a la recerca de reconeixement. Surt enfora via comentaris per aconseguir que els altres se solidaritzin amb les seves propostes, per generar intercanvi, blogroll. Jo t’enllaço si tu m’enllaces i ens hem de comprometre a fer pinya, una pinya d’egos entotsolats que es fan preguntes. Això no obstant, sovint aquesta autocomplaença és generadora de comunitat. Hi ha una mà invisible que ordena les subjectivitats i que en deriva coneixement, intel·ligència col·lectiva, àdhuc saviesa ciberespacial. Aquesta colla de freaks que es dediquen a escriure tot abandonant l’esfera offline també es poden trobar sincrònicament i físicament, fins i tot publiquen llibres amb una veu plural i diversa, no dispersa. Traïció al Web 2.0? No, simplement canvi de suport i de lectors. Hem de lluitar amb forces en decadència que encara conserven part de l’energia d’antany. Les lleis estan fetes per objectes materials, no per nodes interconnectats. Julio Alonso ha patit aquesta inèrcia simplement per defensar la llibertat d’expressió i, amb ell, ens neguem a ser controlats, no volem censura perquè detestem la tirania i no volem ser governats per gent que no entén el nou paradigma. Som independents, aixequem la veu perquè en tenim i fem ús públic de la pròpia raó perquè aquesta és la nostra tribuna. Internet és la nova utopia: no hi ha control sobre les idees que flueixen en temps real. Només ens limita el respecte als drets universals, entre els quals no es troba la fiscalització dels continguts que lliurement s’intercanvien agents lliures en llur travessia pels camins de silici. Ningú no podrà amb nosaltres: som la nova veu de la consciència humana. Hem nascut per fer real allò que un dia va dir Marx sobre “l’imperatiu categòric d’acabar amb totes les situacions que fan de l’ésser humà un ésser envilit, esclavitzat, abandonat, menyspreable” (Crítica de la filosofia del dret de Hegel).

Trobada bloguista

Trobada de blogaires al FNAC-Triangle per presentar La Catosfera Literària. Ha estat més d’una hora de xerrada distesa i de diàleg entre els assistents. El representant de Cossetània ha obert l’acte, conduït per Toni Ibàñez. A la taula, a més d’en Toni, el Veí de Dalt, la Judit Ortiz, en Sani Girona, en David Figueres en Vicent, d’Ilercavònia i un servidor. En el públic, altres bloguistes coautors del llibre que ens ocupa, inclosa la Natàlia, la més jove del recull i filòsofa en potència. Hem explicat els nostres orígens en el món dels blogs. Jo m’he sentit una mica avi quan he parlat de l’any 2004, tot i que he comprovat que alguns arriben ja a la categoria de besavis de la catosfera. Com passa el temps en el cieberespai! Quatre anys, un període breu en la trajectòria vital, esdevenen solcs profunds en el temps telemàtic (hi eren alguns informants de la meva època de doctorand: el mateix Toni, en Rubèn i en Jordi). Qui sap si algun dia les energies permetran l’elaboració definitiva de la tesi! He explicat, a banda de les aigües primordials de la meva vida blògica, el meu exemplar actual, una sèrie miscel·lània on no hi falta la política, la literatura, l’educació i la filosofia. Alhora he assenyalat que La Catosfera Literària és una oportunitat per donar a conèixer el que fem els blogaires en català a la gent que no està connectada. El paper és un suport més, malgrat les crítiques que hem rebut per fer un llibre en paper. És totalment legítim, tot i que el nostre laboratori, allà on experimentem amb els mots és davant d’una pantalla. Fer que el 2.0 esdevingui 1.0 és una forma d’apropar a tothom la nostra activitat. M’ha agradat molt la intervenció d’en Sani Girona, un brollador de projectes i de bones intencions, amb el futur de LCL i de les jornades de la Catosfera com a temes immediats a considerar. L’Ester Andorrà ha encetat la polèmica mostrant preocupació per aquells que, com nosaltres, estem enganxats als blogs de manera perpètua (ei, que també patim crisis periòdiques!) i no vivim la vida. No és vida escriure? No és vida participar del sentit literari de l’existència? Hem dissentit, tot reivindicant que també ens agraden les cerveses (el Veí de Dalt) o que la virtualitat és tan real com l’anomenada realitat física (o no són reals els posts que posteriorment s’han convertit en paper?). En Vicent ha reivindicat la c de bloc apel·lant a l’autoritat i jo he contestat que és legítim contradir l’autoritat (va ser Locke qui va incloure la desobediència civil davant la injustícia) quan aquesta no té en compte tots els elements (en Toni va dir a les jornades de la Catosfera que nosaltres no bloquegem, sinó que bloguegem: el primer no seria una mostra de llibertat).

Ha estat un autèntic plaer compartir la tertúlia amb gent tan engrescadora, inclòs el blogaire Marc Belzunces, amb un contenciós obert contra ell per fer objecció electoral. La demostració que amb Espanya no tenim res a fer.

Crisi blògica?

La meva relació amb els blogs -he d’admetre-ho- conté un component destacable d’amor-odi. M’apassionen, no cal dir-ho, i ja fa molt de temps d’aquesta obsessió (quatre anys, per ser exactes), però alhora els veig com un obstacle entre el meu jo i la realitat. Un aspecte rellevant d’aquest fenomen de la virtualitat és la necessitat d’actualització. Un blog que no actualitza és un paisatge erm, inhòspit, un desert de mots inarticulats. Sovint tinc la necessitat d’alliberar-me per uns dies de l’obligació (gairebé categòricament imperativa) de postejar, de deixar silents gargots en la plana de l’espai d’administració, i penso que el millor seria desaparèixer lentament, fer mutis quan ningú no em vegi, passar a formar part de la carn real que s’abandona als espectacles fútils i passius. Sovint crec que fugir és la teràpia contra la solitud, ja que en aquest univers catosfèric estem molt acompanyats però divaguem sols davant del teclat reclamant una mica d’atenció per part d’altres ànimes solitàries que divaguen soles davant del teclat. Creem xarxes per compartir les nostres dèries, ens unim a causes absurdes (o no tant) i ens delim perquè els altres vegin que hi som. Volem que sàpiguen el que estem fent en aquest just instant, si som a casa, a la feina o plantant tubercles. I riem i plorem en la virtualitat a la recerca de reconeixement. Tantes finestres obertes provoquen angoixa, fins al punt de fer esclatar la il·lusió en mil bocins de bits, com llàgrimes intempestives que esdevenen impulsos elèctrics. Però hi tornem, immigrants virtuals enyorats del post primigeni.

La blogosfera Sant Andreu

Ahir dilluns em va tocar treballar (en els propers dies us explicaré per què), amb claustre inclòs. Un dels apartats, conduït pel responsable TIC de la meva escola (en Josep Torrents), va ser l’explicació als companys dels blogs de l’escola, una autèntica xarxa del Sant Andreu de la qual ens sentim molt orgullosos. En el blog principal accedim a un llistat dels exemplars que treballem (n’hi ha algun més, però). Veiem Ràdio Sant Andreu, que és un seguit d’arxius d’àudio amb el fil conductor del blog i amb quatre programes que han estat en actiu durant el curs (els periodistes són alumnes de 1r de Batxillerat), al costat d’entrevistes a personatges representatius. També accedim a un blog ja veterà, però transmutat: ara es diu Blog de Filosofia 2.0. La versió nova va veure la llum a principis d’any i és un espai que s’ha convertit en un entorn de discussió sobre les grans qüestions filosòfiques (hem debatut sobre el plaer, la felicitat, la llibertat, hem compartit presentacions sobre els grans filòsofs, etc.). Per raons de temps no m’he obsessionat en actualitzar-lo, però crec que els alumnes han fet una bona feina amb les seves intervencions, sovint brillants. Un altre és El rincón de las letras, blog col·lectiu de les alumnes de Literatura castellana de 1r de Batxillerat: l’han elaborat de forma autònoma amb comentaris sobre escriptors i les seves obres. Hi ha English Corner, una forma d’aprendre anglès a través del podcast, i els blogs dels viatges de Batxillerat (el de 2n vam tenir ocasió de comentar-lo aquí mateix). L’aula d’acollida, el musical, les lectures de 2n d’ESO, l’Educació Visual i Plàstica, els periodistes de Primària, la informació sobre la biblioteca, el club de lectura, la Mostra 2008 (per cert, aquest any no hem guanyat), etc. Segur que el curs vinent sorgiran noves iniciatives en la nostra blogosfera peculiar: jo ja n’he pensat algunes…

Per cert, si visiteu el Biblioinformatiu, veureu un petit lletraferit.

Blogs sota judici

La Universitat de Washington ha publicat l’informe WIA, que fa referència a les detencions de blogaires en el món. Crida l’atenció el fet que hi ha motius constitutius de delicte (com pot ser difondre pornografia infantil) al costat d’altres clarament censurables en un Estat democràtic, com és la lliure expressió de les opcions polítiques (a la catosfera estaríem tots a la presó) o cobrir informativament qualsevol mena de mobilització o revolta. La blogosfera  és el reflex d’un món en el qual existeixen règims injustos al costat de règims formalment democràtics en els quals proliferen conductes injustes (per exemple, un  ciutadà francès que va ser detingut per fer crítiques a l’Ajuntament) i és un àmbit temut pels tirans, ja que és una expressió avançada de llibertat, de l’ús públic de la pròpia raó sense la supervisió d’altri. Des del blog ens atansem al món cridant ben fort que volem ser lliures. Sempre hi ha els qui es desvien del compliment i el respecte dels drets humans: ells han de ser jutjats amb severitat, però no els qui comparteixen la tribuna  pública i il·lustrada per oferir bocins d’existència en relats autopublicats.

Accés al WIA Report 2008

Panbloguisme

Els blogs surten per televisió i generen debat, es converteixen en tema universitari i en eines de revolta política i social:

• La Catosfera Literària i Relats en Català, al Telenotícies de TV3, inclosa entrevista a Toni Ibàñez.
• La Xarxa de Blogs Sobiranistes, a la Universitat Catalana d’Estiu.
• I a la Universitat Oberta d’Estiu, un humil servidor continuarà impartint el curs sobre blogs i Web 2.0 (que consti que en el meu material didàctic parlo de blogs i no de blocs, d’acord amb el criteri de la UOC: no sé pas qui escriu aquestes presentacions).

Catosfera literària en podcast

Com a nou projecte, estaria bé crear La Catosfera Literària en format àudio, ja que així podríem escoltar les veus dels blogaires. Aquesta és la meva aportació, l’entrada Possibilitats en format podcast, un petit homenatge irònic al gran filòsof Gottfried Wilhelm Leibniz i al seu optimisme metafísic. Aquí el teniu:

Retorn als àtoms

Bocabadat amb el meu exemplar de La Catosfera Literària. Els blogs, de mena virtuals, convertits en àtoms.

Presentació modèlica

La Catosfera Literària

Avui he tingut el plaer de viure una presentació modèlica. En el Casal de Vallromanes (Vallès Oriental), ha vist la llum La Catosfera Literària, la transformació via paper dels framents literaris de cent blogaires que viuen en línia la màgia de l’escriptura. Un llibre excepcional i un avís a tots aquells que pensen que la literatura és cosa de quatre elegits amb editorial. El blog ha democratitzat l’accés a la publicació sense intermediaris i ha esdevingut un planter de primer ordre per als poetes, narradors i assagistes del present. L’acte s’ha iniciat amb la presentació de la regidora de Cultura de Vallromanes, Mariluz Muñoz, que ha donat pas a l’encarregada de conduir-lo, Marina Martori. Hi han intervingut els blogaires Saül Gordillo, Marc Vidal, Toni Ibàñez i l’editor Jordi Ferré. Han exposat que es tracta de literatura 2.0, en la mesura que els ciberescriptors experimenten amb les possibilitats de les eines digitals i els usuaris hi poden interactuar. L’autor ja no depèn d’una editorial que accepti el seu projecte: es troba davant del món i li mostra els seus fragments provisionals en plena llibertat. En els Països Catalans els blogs tenen molta força i hi poden col·laborar per fer sentir el valor de la paraula en la nostra llengua. I el llibre, no cal que us ho digui, és una petita meravella. M’he sentit molt orgullós d’aportar el meu granet de sorra en la catosfera des de l’any 2004 i he pogut recordar la meva vella recerca amb Jordi, de Gumets, i Rubèn Novoa, amb qui també he intercanviat opinions polítiques, tant les autòctones com les referides a les primàries americanes. He conegut l’Agnès Llorens, de Cal Seixanta, amb dedicatòria pixelada inclosa, i la Sandra Marcos, de Verba volant, scripta manent, i també he pogut desvirtualitzar un vell comentarista del meu blog, en Pere Lleixà, persona inquieta i lletraferit ciberespacial. I, al meu costat, la Montse, que ha exercit com a “flamant alcaldessa” (Toni Ibàñez dixit) i ha conegut la seva homòloga de Vallromanes, Maria Cabot, amb qui hem pogut explorar el Casal. Bona música i ritme de jazz amb Jar Band.

No he pogut evitar un estremiment quan, en el PowerPoint inicial, ha aparegut un fragment d’un post blogològic meu, i sobretot quan Toni Ibàñez, en la seva intervenció, ha citat el meu text d’ahir parafrasejant Marx (Blogaires d’arreu, uniu-vos…). I fins i tot quan l’actor convidat, Jaume Comas, ha llegit la part inicial de Possibilitats, el text que vaig escollir per participar en el llibre. Ha estat per a mi un honor formar part d’aquest projecte. És cert que avui els blogaires en català hem fet història. Gràcies a en Toni i l’editorial Cossetània, que ha cregut en la viabilitat d’aquesta aventura.

[Podeu accedir a l'àlbum de Picasa clicant en l'enllaç]

Bellesa sense cotilla

Sense esma, mort, esgotat per les exigències dels dies. Dures les tasques en el món de la docència. El final de curs és a prop i els batecs del Gran Divendres ressonen enmig de la nit somorta. Setmana d’emocions, de discursos i de moltes il·lusions per un poble que es deleix per ser escoltat. Serenitat com a medecina davant el balbuceig inintel·ligible. La victòria del fragment en un llibre col·lectiu que es presentarà demà a la meva comarca: literatura en paper transfigurada des del no-lloc del blog personal, “l’escenari de la representació virtual, l’apologia de l’escriptura en procés, l’esbós d’una obra literària que es basteix amb ciment vital des de la perspectiva irreductible de l’artista tràgic, ànima solitària que somia el somni del fragment etern, la silent corba del temps retrobat”. Ens veurem a Vallromanes amb el desig que aquesta reivindicació blògica sigui tot un èxit i deixem de ser el cau dels marginats. Blogaires d’arreu, uniu-vos, crideu ben fort que sou la veu literària del present, els profetes de la bellesa sense cotilla. Els analògics sense arguments segueixen odiant els blogs perquè són amants dels blocs i no han administrat mai un espai virtual en llibertat.