Lloança de les Humanitats

En temps de crisi humanística i de despropòsit polític en matèria educativa, em permeto esmentar un fragment de l’autobiografia de Sartre Els mots (Les mots, 1964). Molta ciència per al món contemporani i els que cursen batxillerat de Ciències es queden sense admirar la bellesa de les arts:

Les vidrieres, els arcs boterells, les façanes esculpides, els crucifixs de talla o de pedra, les meditacions en vers o les harmonies poètiques: aqueixes Humanitats ens conduïen a la Divinitat sense fer marrada. Tant més que calia afegir-hi les belleses naturals. Una mateixa alenada modelava les creacions de Déu i les grans obres humanes; un mateix arc iris brillava en l’escuma de les cascades, mirotejava en les pàgines de Flaubert, lluïa en els clarobscurs de Rembrandt: era l’Esperit. L’Esperit parlava a Déu dels homes i era, per als homes, el testimoni de Déu. L’avi veia en la Bellesa la presència carnal de la Veritat i la font de les més nobles elevacions. En certes circumstàncies excepcionals -quan esclatava una tempesta a la muntanya, quan Victor Hugo estava inspirat- hom podia assolir el Punt Sublim on es confonien la Veritat, la Bellesa i el Bé.

JEAN-PAUL SARTRE (2005): Els mots (trad. de Josep M. Corredor). Barcelona: Proa.

Vallesfera i Nadal

M’hi acabo d’inscriure. Es tracta d’un interessant projecte de xarxa comarcal de blogs. Aprofito l’avinentesa per desitjar-vos un bon Nadal, amb la postal del meu fill un pèl modificada.

Postal de Nadal

Acabo de rebre una postal de Nadal d’una persona molt especial, que curiosament ara dorm i que aquest matí ha trobat el camí del ciberespai per trametre aquest present.

Temps de sopars i poc temps per al blog

El mirall i la veritat

La carnalitat i la sensualitat. Sense el mirall el rostre no es veu, simulacre reflectit i boirosa expressió. Joia epidèrmica en contacte amb els plecs obscurs. Cupido rinxolat mostra la bellesa a la dea. Massa a prop de l’espectador, la que ens veu en el reflex proclama la veritat en silenci. Intimitat des de l’escena càlida d’una pell blanca que sembla ser tocada per un dit invisible que crea cercles en el llenç.

Difunts

Els difunts no parlen. Les seves rialles romanen recloses en el clot obscur. Inertes imatges de galindaines les despulles oloroses que ofrenen un cop finats. Devorats per anèl·lids famolencs que roseguen el que fou i mutilen la carn que antany devorava un cos sensual. No senten els esternuts dels vius ni llurs discussions estèrils sobre la indiferència de molts usurpadors del poder. Han perdut l’olfacte i no poden seure al sofà per veure el darrer espectacle teleporqueria. Dissortats els difunts que no gaudeixen de les meravelles que ofereixen diàriament els personatges de la vida social. Dissortats els qui no poden conduir el darrer model de totterreny per continuar ofegant el món amb les emissions de diòxid de carboni. Ja no tenen veu per denunciar les injustícies del món i tampoc per emetre bestieses a tort i a dret. Un dia van intentar sortir del clot obscur de la inexistència, però van decidir quedar-se en el no-res perquè els feia nosa el soroll dels existents. “Més enllà de la matèria es viu millor”, mussitava l’esperit del vellet centenari. “Aquí no paguem impostos i no hem de suportar la ferum dels hipòcrites“.

Involució

Retorn del bloguista al cau ciberespacial després d’un mes arrecerat a la matèria. Els bits poden més que la temptació de suspendre tot contacte amb les dèries en línia. Agost de despropòsits. El mal en el món, encarnat en els pobres que pateixen el doble, amb un creador de vacances i unes criatures que tenen por. Ja et pots esforçar, Epicur, que molta gent no entén la teva saviesa! Vacances, lleure burgès amb un vehicle que ha solcat les vies catalanes i ha ofert un lleu descans a la família en terres empordaneses. Excusa per conèixer el Portlligat dalinià i visitar Cadaqués, Sant Pere de Rodes, Vilabertran (en la imatge amb la companyia de dues persones extraordinàries) o Castelló d’Empúries. Una setmana de desconnexió absoluta de la xarxa. Els altres dies, algunes incursions furtives als meus amics (quins viatges, com es nota on hi ha diners!) i silenci absolut en el meu blog. La ment havia de descansar. Onze mesos sense aturador entre escola, UOC i política han de permetre trenta dies de savi sojorn en el país dels inactius. Literatura variada (entre altres, Philip K. Dick, Salinger, Auster i el senzillet Falcones) i gens de filosofia. I un país on moren patriotes, a la recerca d’un nacionalisme que sembla extingit. Un president que no és referent per a ningú (i qui el prengui com a referent, que s’ho faci mirar!) i un Zapatero que continua agreujant el seu complex de Tartuf. Si Catalunya no interessa, no passa res: ens independitzem i prou. Ja tindrem temps de gestionar els nostres afers lluny dels voltors castellans (o lleonesos). Voltors que també es fan dir Rajoy, Acebes i Zaplana, aprofitats que recorden que existim per erosionar els altres, no per estimació real (uix, quin fàstic!). Morts mediàtiques que entristeixen l’esport i ensenyen que l’ésser humà és finit, fins i tot els exemples de joventut i vitalitat. Epicur apareix de bell nou: no hi ha por per al qui no hi és i el qui existeix no pot tenir por del que no és perquè encara no és. Volia defugir la filosofia però no puc. El setembre del començament i de la feixuga càrrega: no hi ha temps per a lamentacions. És massa tard i el dimoni de les tasques i les obligacions truca a la porta.

Lleure

Lleure.  Cessació de les tasques alienants. Costums burgesos. Res a fer i contemplació del buit circumdant amb els ulls del tedi.

Creació

Escena d’una volta extraordinària. Déu crea el Primer Home, el racional primigeni. Envoltat d’àngels, el Creador antropomorfitzat, que ja ha aconseguit fer brollar la llum, l’aigua, el foc i la terra, i ha ofert vitalitat a les bèsties, es prepara per a la seva obra magna. Seriós, taciturn, conscient del risc de l’aposta pel bípede sense plomes, executa el seu Verb i el Verb esdevé carn i la carn nua guspireja des del no-res per advenir al món. Dits que no toquen dits però s’harmonitzen en una bufada suau. I la Divinitat, barbuda presència de vellesa experta, contempla l’escultura que ha nascut, bell David hipnotitzat per la severitat de l’ancià concepte. La bella Eva és en potència mirant Adam i delint-se per l’arbre de la ciència del bé i del mal, on el fruit és sucós, dolç i plaent. L’estupefacte Adam ignora que el Paradís dura molt poc i que l’expulsió és imminent. El sever Déu, omnipotència perfectíssima, regala la llibertat a qui no la podrà gaudir mai, humà absort en la insensata lleugeresa de les tribulacions temporals. Serf del rellotge -¿per què, Senyor, vas crear el temps, Tu, que menystens el transcórrer amb la teva suficiència?-, el bípede sense plomes es precipita a l’abisme gasós de l’anihilació suprema, l’antiutopia par excellence.

Mags

Una obra molt adient d’un artista excepcional.