La llengua és el mirall de l’ànima. El que parlem diu molt del que som. Construïm oracions a partir dels vells mots heretats, després de molts segles de lluita dels nostres avantpassats. La parla antiga no es perdrà si no volem, si perseverem en la salvació dels sons harmonitzats per cadències i triats a consciència. No estem autoritzats per malbaratar les síl·labes que els avis unien amb elegància i que en el temps d’avui mirem d’abreujar, apressats per no se sap quines urgències fàctiques. Pronunciem sense por cadascun dels fonemes i mostrem al món que ens expressem amb llibertat, sense temences ni opressions totalitàries. Volen que la nostra petita història desaparegui del món, que l’esperit d’un poble esdevingui un no-res i caigui en l’oblit de la terra somorta on les lletres són esclafades sense pietat per botxins vestits d’acadèmics que tenen altres lletres i que creuen en el poder de les majories lingüístiques. Senyors miops intolerants, què voleu amb aquesta intolerància que bandeja concepcions del món i les redueix a cendra? Què preteneu amb la vostra ment unidimensional, monolingüe i perversa?
A propòsit de l’atac de l’Acadèmia Francesa a les llengües “regionals”
