Les il·lusions del preuniversitari que ha vist el seu nom en una pàgina web amb totes les seves dades que es transmutarà en paper i farà el viatge atòmic vers l’entitat bancària a fi de concretar el desig de deixar de ser preuniversitari. Ha arribat fins aquí després de dos anys d’esforços i angoixes, i potser també de desídies. Un volum ingent de problemes matemàtics, comentaris de textos, anàlisis morfosintàctiques, definicions de conceptes, composicions, traduccions, expressions orals i altres exercicis que hauran de plasmar-se en el paper en blanc en tres jornades del mes de juny que semblaran inacabables però que es clouran i que deixaran exhaust el vocal de centre (el blogaire que blogueja cada dia amb vosaltres), perdut en el tedi de tantes hores mirant la paret o un diari o fullejant aquell llibre maleït que un dia arribarà al final. El preuniversitari és a punt de tocar el cel amb els dits, a punt d’assolir la fita de la primera opció que li obrirà les portes de la facultat a la recerca del coneixement, un munt de dades que hauran de ser amanides per l’expertesa del docent i la perícia competencial de l’estudiant. Dades que en el futur s’avaluaran per les hores que es mira els apunts o resol els problemes o desenvolupa els comentaris de textos o fins i tot mira els estels pensant en l’interès d’una unitat didàctica. O fa les seves necessitats amb els apunts com a lectura obligatòria. Això també compta, diantre, que són crèdits ECTS! El preuniversitari va rebre les qualificacions fa un parell de dies i va respirar en veure que la nota d’expedient no suposaria un impediment per optar al saber desitjat, tot i que un quaranta per cent depèn de la manca de nervis d’aquelles tres jornades inacabables del mes de juny. I si es queda en blanc? És possible quedar-se en blanc? És com posar la ment en negre o no pensar en res. Puc pensar en no-res si realment segueixo pensant? Si penso, sóc alguna cosa que pensa, no un pur no-res. El preuniversitari li dóna voltes al cap tot maleint el professor de filosofia que li va ensenyar Descartes i la temptació solipsista. Quin títol de blog! Quan em jubili de Meditacions des de l’esfera crearé una bitàcola autoreflexiva i postmeditativa que es dirà La temptació solipsista! I si no em jubilo mai? I si resto com un estaquirot filobloguista enmig d’una blogosfera desèrtica amb vuitanta anys i un dia i amb ganes de postejar com els àngels (o, millor dit, al costat dels àngels) sempre amb la mateixa marca? I si decideixo que tots els meus posts s’han de convertir en paper (d’acord amb la moda dels 2.0 que volen retornar a l’1.0, regressió freudiana -totalment lloable- a una etapa anterior del desenvolupament psicosexual)? Es diria Memòries d’un que sempre ha meditat des de l’esfera (2007-2046). El preuniversitari, ja universitari, amb família nombrosa i una hipoteca sense fi, el publicaria en tretze volums que es regalarien amb el diari cada diumenge.
