Fer vacances blògiques no és gens positiu. He abandonat les meves obligacions d’escriptor virtual durant uns dies i m’està costant moltíssim trobar un moment per editar un post digne. Potser és que no tinc res a dir o que tot ja ha estat dit. El llenguatge és la casa de l’ésser quan a l’habitatge hi ha algú. Sense persones no existeixen discursos. I el meu és un corc rovellat que s’alimenta de tòpics massa gastats, com si el sentit s’hagués fet fonedís per la claveguera dels mots. Vull fugir de la repetició fins a la nàusea dels mateixos fragments, bocins de psiquisme esmaperduts que envolten la rebotiga virtual de la consciència.
