Dilema electoral

A una setmana dels resultats electorals, les enquestes coincideixen en assenyalar un triomf clar del PSOE, esperem que no sigui per majoria absoluta, i una davallada dels nacionalistes (en el cas d’El País CiU perdria un escó i ERC en perdria dos o tres), com a conseqüència de la bipolarització i de la consciència que en aquestes eleccions només hi ha dos partits amb opcions reals. Aquesta circumstància ens ha de fer pensar en quina és la millor opció davant la contesa de diumenge vinent. Alguns sobiranistes creuen que cal votar en blanc o abstenir-se perquè Espanya no és el nostre referent i perquè pensen que no serveix de res atorgar uns vots per a un parlament en què aquests representants es trobaran en una clara minoria. Alhora no troben cap partit que de debò pugui dur a terme la tasca de defensar amb força la causa nacional, els uns abocats al regionalisme, els altres al col·laboracionisme amb els espanyolistes i a la renúncia als ideals primigenis. No votar o fer-ho en blanc és un error, malgrat que pugui ser allò que el cos ens demana. No podem donar la imatge de ser una província, moguda per les forces nacionalistes espanyoles (en un sentit ultradretà o esquerranós), sinó que cal que la nostra veu se senti, per evitar que els guanyadors aconsegueixin una majoria aclaparadora que impedeixi qualsevol avenç. És clar que Espanya no és un referent, que es troba a anys llum dels paràmetres dels sobiranistes, però no hem de convertir aquest ressentiment davant els polítics nostrats en un búmerang que deixi constància de la nostra submissió i de la dependència dels partits foranis. A Catalunya tothom parla de la dicotomia Zapatero-Rajoy, molt pocs diuen que votaran la Carme Chacón o la Dolors Nadal (de fet, podrien presentar illetrats qualssevol i no alteraria el resultat), mentre que en els partits nacionalistes hi ha noms que parlen per si mateixos, autèntics caps de llista i no subordinats a Madrid. Per això hem de votar els de casa.