Capteniment

Matí de bàsquet. Pavelló dels Països Catalans. El meu fill juga i el seu equip guanya. Un bon partit jugat netament, com només ho poden fer els nens de vuit anys. Entre el públic, pares, mares, avis i àvies animen els seus, com és lògic. Entre els pares de l’equip visitant, un energumen amargat per la ignorància militant en què viu comença a cridar i a insultar l’àrbitre, protestant per les faltes personals que no ha assenyalat. Li adreça un insult molt dur, a un àrbitre gairebé adolescent que deixa jugar força, tant als uns com als altres. Però no. L’energumen segueix cridant i gairebé provoca una baralla amb els pares de l’equip local, sort que aquests encara conserven alguns valors positius de l’educació que van rebre antany. Sort que aquests entenen que no es pot anar a provocar l’altre quan al bell mig es troben els nens, sensibles als models que reben de fora, tant si aquests lloen la pau com si realitzen una apologia de la violència. Davant dels infants és immoral fer espectacles d’aquesta mena. L’efecte que han causat aquests crits ha estat la indiferència per part dels pares del seu equip, que no han donat suport a les atzagaiades verbals de l’individu, i la reacció del públic local animant encara més. Em pregunto quin model ofereix aquest pare als seus fills, de quina manera l’escola pot contribuir en les actituds i els valors si des de casa s’inculca la bronca i s’exalten les maneres violentes. Com és possible un pacte social per elevar el prestigi dels docents amb aquest ajut inestimable?