Observant la subhasta política dels principals partits espanyols, immersos en un vergonyós combat a la recerca del votant més manipulable, se’m planteja la qüestió referent a la necessitat o no de dipositar un vot partidista (o partitocràtic) en les properes eleccions estatals. És ben coneguda la posició acomodatícia d’aquells que votaran
PSOE perquè no guanyi el
PP, atès que la primera és una opció menys dolenta que la segona, tot i que en clau catalana el partit governant no ha fet cap mèrit per ser dipositari de la confiança ciutadana. Hi estem d’acord: els socialistes són una opció menys bel·licosa que els populars i el seu discurs de vegades sembla conciliador (pura aparença: no vol dir que ho sigui de debò), mentre que la dreta (ultra?) s’ha embarcat en una dinàmica d’allunyament dels valors democràtics (quan apel·len a la llibertat d’escolarització en la llengua triada el que fan és oposar-se a l’imperi de la llei, essència de l’Estat de Dret). Quina és la millor opció per a Catalunya entre les formacions espanyoles? Ras i curt, cap ni una. Els socialistes dissimulen i s’ofeguen en proclames a favor de l’Espanya plural i són els primers a mantenir l’statu quo identitari, repressor i centralista, negant el progrés de la perifèria, concentrant tot el que és desitjable a la capital del reialme. Les infraestructures han esdevingut una antigalla (malgrat l’arribada, amb retard impresentable, de l’alta velocitat elitista) i els ciutadans resisteixen estoicament la deixadesa dels polítics espanyols, amb la col·laboració per omissió dels dirigents nostrats, que
amb quietud illetrada assisteixen impàvids al desori general. Hem de votar aquells que ens ignoren i que menteixen amb premeditació respecte de les nostres lleis fonamentals? O bé ens hem de centrar en aquells partits que només pensen en Catalunya i que subordinen el seu programa al nostre benestar com a comunitat amb dret a ser sobirana? Hem de donar suport
als de casa, en el benentès que el
PSC, fins que no disposi de grup parlamentari propi, no es pot considerar de casa, ja que defensa interessos aliens al poble català i al seu futur en llibertat.
I no hem d’oblidar, això no obstant, aquells que, tot i ser de casa, un dia no gaire llunyà pactaren amb la dreta més retrògrada d’Europa i li van concedir un poder excessiu i immerescut. Els que s’obsessionen en pactar per un plat de llenties i al final acaben sucumbint per manca d’ambició. Què ens queda, doncs?
Aquells que van convertir Montilla en el president amb menys suport popular? Aquells que van atorgar la màxima autoritat del país a una persona que de cap manera pot convertir-se en referent de res? Sí, hem de donar confiança als de casa, però com, tapant-nos el nas?
Observant la subhasta política dels principals partits espanyols, immersos en un vergonyós combat a la recerca del votant més manipulable, se’m planteja la qüestió referent a la necessitat o no de dipositar un vot partidista (o partitocràtic) en les properes eleccions estatals. És ben coneguda la posició acomodatícia d’aquells que votaran PSOE perquè no guanyi el PP, atès que la primera és una opció menys dolenta que la segona, tot i que en clau catalana el partit governant no ha fet cap mèrit per ser dipositari de la confiança ciutadana. Hi estem d’acord: els socialistes són una opció menys bel·licosa que els populars i el seu discurs de vegades sembla conciliador (pura aparença: no vol dir que ho sigui de debò), mentre que la dreta (ultra?) s’ha embarcat en una dinàmica d’allunyament dels valors democràtics (quan apel·len a la llibertat d’escolarització en la llengua triada el que fan és oposar-se a l’imperi de la llei, essència de l’Estat de Dret). Quina és la millor opció per a Catalunya entre les formacions espanyoles? Ras i curt, cap ni una. Els socialistes dissimulen i s’ofeguen en proclames a favor de l’Espanya plural i són els primers a mantenir l’statu quo identitari, repressor i centralista, negant el progrés de la perifèria, concentrant tot el que és desitjable a la capital del reialme. Les infraestructures han esdevingut una antigalla (malgrat l’arribada, amb retard impresentable, de l’alta velocitat elitista) i els ciutadans resisteixen estoicament la deixadesa dels polítics espanyols, amb la col·laboració per omissió dels dirigents nostrats, que amb quietud illetrada assisteixen impàvids al desori general. Hem de votar aquells que ens ignoren i que menteixen amb premeditació respecte de les nostres lleis fonamentals? O bé ens hem de centrar en aquells partits que només pensen en Catalunya i que subordinen el seu programa al nostre benestar com a comunitat amb dret a ser sobirana? Hem de donar suport als de casa, en el benentès que el PSC, fins que no disposi de grup parlamentari propi, no es pot considerar de casa, ja que defensa interessos aliens al poble català i al seu futur en llibertat. I no hem d’oblidar, això no obstant, aquells que, tot i ser de casa, un dia no gaire llunyà pactaren amb la dreta més retrògrada d’Europa i li van concedir un poder excessiu i immerescut. Els que s’obsessionen en pactar per un plat de llenties i al final acaben sucumbint per manca d’ambició. Què ens queda, doncs? Aquells que van convertir Montilla en el president amb menys suport popular? Aquells que van atorgar la màxima autoritat del país a una persona que de cap manera pot convertir-se en referent de res? Sí, hem de donar confiança als de casa, però com, tapant-nos el nas?
