El flux inexorable

El canvi de la ciutat on vaig néixer, un segle abans i en l’actualitat. Nostàlgia del que ja no és i convicció que en el futur el que és ja no serà mai més, víctima del flux que ens arrossega. Excepció de l’humà en el solc de l’esdevenir.

Conferència sobre Web 2.0

Aprofitant l’inici de semestre a la UOC, recupero la conferència que Genís Roca, un dels ponents de la Catosfera, va realitzar l’any passat sobre Web 2.0, i que podem trobar al canal YouTube de la universitat.

El jo i el fragment

La subjectivitat 2.0 envaeix l’entorn telemàtic. Ja no existeix el subjecte arrelat a una unitat de referència, la substància clàssica que s’autoabastia i de la qual sortien els predicats com a grumolls ontològics. El jo s’ha fragmentat en mil bocins de significat que es despleguen en el ciberespai des de la virtualitat. Cada referència és un fragment viu que travessa la frontera dels bits i que pateix una mutació informacional des de la llar neuronal primigènia. Jo no sóc jo, sinó la meva presència feble en la totalitat intel·ligible. Els hipervincles exterioritzen el fragment dellà l’immediat blògic i la història de les meves entrades esdevé la cosificació del moment viscut en el defora.

Debat omnipresent

Tothom parlant del debat, sobretot els mitjans 1.0, que estan obsessionats amb llurs baralles ideològiques i que es mouen a través de les enquestes, degudament esbiaixades cap als seus interessos. Dos individus enfrontats davant l’audiència i una mecànica freda i robotitzada. Rajoy mira no se sap on i Zapatero l’escolta sense esma. Temes que es repeteixen ad nauseam i pensament unidimensional. Els mateixos tòpics de sempre. Sembla que la buidor intel·lectual és l’essència dels polítics de la pell de brau. Carisma inexistent, però una major humanitat per part del candidat socialista. Els del PP són una colla de dogmàtics encarcarats. I els catalans que ens ho mirem des de l’altra banda, orfes de pluralisme. I sort que acaba guanyant Zapatero, l’opció menys dolenta.

Escurçons

Parlen i no callen i es dediquen a trair tot el dia, com si no tinguessin res més a fer. Creuen que la política és xerrar malament de l’altre, desprestigiant-lo i impedint que, malgrat la seva virtut, assoleixi el seu objectiu. Com escurçons malèvols accepten l’acordat i després critiquen els qui es van comportar de manera coherent, fent veure que l’acordat no és tan bo com en principi podria semblar. Bifronts impenitents, hipòcrites integrals, envaeixen la vida diària i embruten amb metzina verbal el territori dels honestos. Assedegats de poder, sublimen llur mediocritat amb els recursos dels tirans. Provoquen el plor d’innocents criatures amb l’execució arbitrària d’ordres nascudes de l’estultícia i s’amaguen en el cau llord, esperant el següent atac.

Un dels més grans

Silencis, inicis, aigües.
No hi ha, a la matinada,
cap primavera sense aire.
Les fulles de les paraules
cauen, arremolinant-se,
de la meva boca baixa.
Silencis, inicis, aigües.
El vent demana una flama
i polsa els dits de la flauta.
Paraules encar, paraules;
cada vegada més blanques,
cada vegada més aire,
cada vegada més altes.

JOSEP PALAU I FABRE: “Paraules (cerquen música)”, a Poemes de l’alquimista.

Capricis

Aquest és el darrer caprici que m’he fet enviar des dels Estats Units. Aquí han començat a arribar altres marques i models. Potser una revolució en el món de la lectura. Segurament conviurà amb el llibre fins que el format realment pugui competir amb igualtat de condicions. Com llegir d’una pantalla és esgotador, utilitzaré la tinta electrònica per als ebooks que he anat acumulant i també per a diferents articles en PDF (encara que en aquest format la font de lletra es veu excessivament petita: els haurem de convertir al tipus d’arxiu original de Sony).

Per cert, els darrers dies he estat un desaparegut de la catosfera: una petita crisi que esperem que no es torni a repetir.

Projectes lingüístics

Catalunya, com sabem, és una realitat plural, amb una llengua pròpia (i també cooficial amb el castellà) i centenars de llengües que són emprades en la vida quotidiana, reflex de cosmovisions incommensurables i empremta d’un patrimoni cultural insubstituïble. A les escoles, on s’integra aquesta pluralitat, la llengua n’és un element bàsic, per això el Departament d’Educació ha proposat la realització d’un nou Projecte Lingüístic de Centre, que pugui copsar la realitat escolar de cada centre, la seva foto fixa (que tot d’una és mòbil) i els reptes que ha d’encarar en aquest terreny. Avui m’ha tocat assistir a la Jornada de Presentació del PLC, com a docent de llengua i alhora implicat en el món de les TIC, que s’ha celebrat a l’IES Puig Castellar, de Santa Coloma de Gramenet, un mirall d’aquest multiculturalisme al qual assistim en aquest inici de segle. Després de les presentacions de rigor, el sociolingüista Albert Bastardas ha dissertat sobre com podem millorar les estratègies sociolingüístiques de l’escola i ha parlat de la Catalunya glocal (la que és com tots els territoris del món, global i local alhora). Ha afirmat que la nostra espècie en l’actualitat s’està retrobant, però ho està fent amb una fragmentació lingüística. Una idea molt fecunda és la de la sostenibilitat lingüística, manllevada de l’ecologia, consistent a mantenir la diversitat lingüística i alhora respectar l’existència d’una llengua universal que serveixi per entendre’ns tots plegats. Sí a la diversitat lingüística, però també a la intercomprensió mundial. Cal aturar la tendència abusiva de les grans llengües amb una distribució de funcions: tot allò que es pugui fer en una llengua local no cal fer-ho en una de més general. En relació amb l’escola, en una reflexió sobre el context, Bastardas ha criticat que treballa més la lectoescriptura que no pas l’oralitat i aquest és un vessant que no es pot perdre. Ha recordat fets ja coneguts, com la crua realitat de la nostra llengua, que és la del mestre però no la del pati, s’utilitza per a les comunicacions institucionalitzades però no per a les individualitzades. Cal fer un esforç per incorporar-la a la vida quotidiana. Després del sociolingüista ha arribat el polític, concretament el conseller d’Educació Ernest Maragall,  i li ha tocat el discurs d’abans d’esmorzar. Ha posat èmfasi en l’afecte que cal tenir per la llengua pròpia i en la importància de l’educació per transmetre-ho. El català ha de ser la llengua de la llibertat, i fins i tot aquells que no la tenen com a primera llengua l’arribaran a estimar. Després d’un bon esmorzar, ha arribat l’hora de la burocràcia. Pere Mayans, blogaire i cap del Servei d’Immersió i Ús de la Llengua, ha presentat l’aplicatiu del PLC, un conjunt de documents Word (o OpenOffice) i PDF que s’han d’anar emplenant amb un màxim de caràcters per a cada ítem. Es tracta de la reflexió que cada centre fa sobre el tractament de les diferents llengües (català, castellà, anglès, segona llengua estrangera…) i el context sociolingüístic. No hi ha dos projectes absolutament iguals, ja que cada escola se les ha d’haver amb un alumnat diferent, en comarques diferents i amb necessitats socioeducatives diferents. Els centres haurem de treballar en aquests documents per mostrar com enfoquem, en definitiva, el nostre projecte educatiu. Per acabar la jornada, que ha estat llarga (de 9 a 14), l’escriptor i enigmista Màrius Serra, verbívor català per excel·lència, que ens ha fet riure amb els seus palíndroms i anagrames.

Taller de blogs educatius 2008

Avui us presento el contingut del taller d’edublogs que he d’impartir a la Fundació de l’Escola Cristiana de Catalunya. Hi ha novetats respecte als altres tallers que he dut a terme, ja que apareixen més enllaços a blogs educatius (per matèries) i una referència a les seves aplicacions didàctiques. I també hi és present la Catosfera: a veure si la trobeu!

Accés directe a l’arxiu PPT del taller

Massa pressa

Devorar el temps com si fos el darrer dia. El rellotge s’ha obsessionat amb el passar de les coses que passen i res no frena el seu desfici. Golafre de moments i homicida d’il·lusions. Massa pressa per arribar el primer a un lloc que, de cop i volta, presenta l’abisme com a única fita. Córrer i ambicionar els espais que altres conquereixen amb facilitat. Desaparèixer tot d’una davant la indiferència dels vius que romanen en la cursa.