El cicle que torna a començar

El cicle anual s’esgota i un nou cicle s’inicia, encara que són parts inseparables del mateix cicle foll de l’existència. Celebrem la nostra perseverança en l’ésser amb la joia festiva del qui se sent ignorant de la seva caducitat. Celebrem un any més arrelats a la vida i brindem per la satisfacció de romandre plegats. Una permanència que sabem efímera, ja que el final està escrit en la nostra faç humana. Però gaudim de l’alegria d’un moment sense torbacions, escoltant com les campanes anuncien el traspàs d’un any i el naixement d’un altre. I fem promeses per al nou, conscients de l’incompliment inherent als actes de llibertat. I preguem perquè tot sigui millor, perquè la utopia dibuixi línies de perfecció en un món massa real, i ens estimem com el primer dia pensant que de debò és el primer. I no deixem que el mal humor paralitzi l’esperança que ens acarona en unes hores de gresca. Continuem esperant davant els fulls del calendari que encara no s’han esgotat.

[Els dies 31 de desembre i 1 de gener el blog romandrà tancat a la recerca de la utopia]

Propaganda i correcció política

Llegeixo en les pàgines de bits d’un diari espanyol que CiU ha atiat el fantasma de la immigració en un vídeo electoral. Es tracta d’un enregistrament propagandístic que, com tota propaganda, té l’objectiu de manipular les masses mitjançant signes lingüístics. Hi apareix un exemplar d’un diari amb la notícia que un magribí no vol que la seva filla de 7 anys faci gimnàstica a l’escola. I això és “atiar el fantasma de la immigració”, interpreta el periodista. Com si la immigració hagués de ser un tema sobre el qual no es pogués parlar, reduït a una bufada de veu apaivagada pels censors d’allò políticament correcte. No, no parlem d’això, ja que allò ignorat esdevé no-existent. Aquells que en parlin seran considerats immediatament feixistes, enemics de la democràcia i del pluralisme, murmuren els apòstols del pensament únic del partit únic, que afortunadament no són els únics que diuen que pensen. No dubto que la propaganda del candidat Duran i Lleida pot ser maliciosa, en el sentit que busca la connivència del català emprenyat amb “el problema” de l’arribada massiva de magribins, i per extensió d’immigrants, fet que per altra banda ha estat una constant de la història de la humanitat (i també de la de Catalunya, poble d’humans, com sabem). Però si llegim la notícia en qüestió i ens fixem en el contingut, independentment de la seva inclusió en un vídeo brut de propaganda barata, veiem que un pare no vol que la seva filla accedeixi als estudis que tothom ha de cursar, per la qual cosa està vulnerant de manera greu el seus drets en el camp de l’educació. Si existeix una llei per a tothom en aquest àmbit, en ser una llei és d’obligatori compliment i no hi caben discussions sobre la pertinença de la matèria en el marc dels valors d’una cultura concreta. Tots els ciutadans tenen els mateixos drets, per tant, el que està fent aquest pare (no em paro a discutir l’origen ètnic o la fe religiosa) és violar-los, per consegüent, incideix en la desigualtat i no pas en afavorir la igualtat, que ha de ser el valor màxim (juntament amb la llibertat) de tot sistema que vulgui anomenar-se democràtic. I sí, cal que en parlem, d’aquests temes, igual a com ho fem de la xacra del maltractament de les dones, perpetrat per cristians, ateus o agnòstics. I cal que en parlem sense discriminar: l’errada del titular rau a emfasitzar l’origen del pare, i això és el que contribueix a generar estereotips i a generalitzar de manera precipitada allò que pot ser un cas puntual. Per obra i gràcia de la propaganda, aquell cas puntual esdevé un problema greu que cal eradicar amb l’ajut dels polítics de torn.

El codi és poesia

<div id=”El codi és poesia“>
<ul>
<?php registrat amb caràcters amuntegats en la pobra i llisa interfície(’<li class=”liout”>’, ‘</li>’); ?>
<li class=”liout”><a href=”<?php Bloguejar és filosofar (’url’); ?>”>A la catosfera els éssers divaguen</a></li>
<li class=”liout”><a href=”http://www.poliblocs.cat”>Polítics consagrats es connecten a la gran xarxa</a></li>
<li class=”liout”><a href=”http://www.enricgil.cat”>Apoteosi del jo, el jo irreductible</a></li>
<li class=”liout”><a href=”http://wordpress.org/” title=”Els responsables de l’obsessió pels espais transparents d’administració, el més semblant a la rebotiga de la consciència.“>WordPress</a></li>
<li class=”liout”><?Envoltat per interrogants que exploren les qüestions rellevants; ?></li>
<li class=”sindicar”><a href=”<La subscripció és la vida dels bloguistes socioculturals“>Sindicar</a></li>
<?php wp_metafísica intel·lectiva, noètiques planures(); ?>
</ul>

</div>

<div id=”buscador de tresors en la blogosfera, que no blocosfera quin nom més lleig“>
<form id=”Discurs del mètode en vers, informàtica veu binària=”get” acció a favor dels servidors autònoms=”<?php echo $_SERVIDOR['PHP_ELL MATEIX']; ?>”>
<input type=”Conjunt de textos interrelacionats” name=”xarxa” id=”s” size=”la totalitat” class=”hipertextuals antropòlegs del veïnat 2.0” />
<input type=”sotmesos a múltiples eines que desenvolupen rutines” value=”Buscar” class=”poesia” />
</formes inherents al contingut>
</div>

<div id=”colors” >
<h2>Autor: Enric Gil </h2>
<img src=”<?php bloguejar és alenar, exhalar davant la quietud dels mediocres(’url’); ?>/wp-content/themes/leia/imagenes/autor-que-sóc-jo-i-ningú-més.png” title=”autor de la imatge d’un mateix” align=”right”/>
<p>Des d’aquest espai bastim identitats, celebrem els triomfs i convoquem els prosèlits que ens acompanyen en la travessia blògica. </p>
<p align=”No hi ha centre: el bloguer n’és l’extrem“> </p>
<p align=”center”><imatge sempre src=”http://cadena interminable de lletres i nombres.png“></p>
<p>&bloguers envoltats de bits somien amb el paradís ciberespacial, temps intemporal i espai dels fluxos;</p>
</div>

<div id=”el menú és el missatge amanit pel setrill oliós dels gestors de continguts“>

<div id=”des de l’esquerra real, no virtual, hom contempla el món“>

<ul>
<?php if ( si la funció existeix (’dinàmics seguidors de la il·latència’) && dinàmics filosòfics anorèctics(1) ) : més en trobareu si regireu les capses gnoseològiques : ?>

<li><h2>Categories, sempre n’hi ha</h2>
<ul>
<?php wp_la llista dels catosfèrics esvalota el públic(); ?>
</ul>
</li>
</ul>
<ul>
<?php wp_vull una llista de pàgines i conrear la visibilitat(’títol_li=<h2>Besades profundes entre ignotes pells sinàptiques</h2>’ ); ?>
</ul>

<?php final del laberint; ?>

</div>

<div id=”la dreta real és massa real“>
<ul>
<?php if (si la funció existeix (’dinàmiques poncelles espacials del microcosmos’) && dinàmics_onanistes a temps parcial(2) ) : l’amant més sincer és un mateix : ?>
<?php obtenir una llista d’enllaços amb les muses(); ?>
</ul>
<?php final del discurs, post finat; ?>

</div>

El mal prossegueix el seu camí

El mal existeix. Sant Agustí argumentava que era un no-res perquè Déu només havia pogut crear el bé. Però el mal existeix. I segueix el seu camí inexorable vers l’extermini, com ja van fer Hitler i els seus sequaços. Una tendència pulsional del thánatos freudià que arreplega l’altre i el fa retornar a un estadi anterior anorgànic. Era un símbol de la democràcia al Pakistan i ha estat assassinada, i amb ella altres quinze persones. Éssers humans, bípedes sense plomes, animals racionals. I ho diem amb la mateixa tranquil·litat amb la qual informem de la grossa de la loteria. Han arribat les Festes i tothom està obligat a ser feliç. Però a fora la gent mor i els assassins gaudeixen des del seu dogmatisme unidimensional del que ells consideren un gran fet. I el mal, agosarat i jactanciós, prossegueix el seu camí vers el joc de forces originari. Les formes fan nosa, posseeixen límits i no s’adapten a la irracionalitat de la follia. La qüestió és malmetre les esperances de les vides humanes que es projecten en el futur. El joc de possibilitats que és l’humà es precipita en el declivi de les necessitats de quatre arreplegats que desconeixen quina és l’orientació de tot plegat. Potser la natura no fa res debades, però a voltes sembla ignorar que els éssers naturals senten en el més pregon la impotència de no perseverar més del que marca l’edat assignada per un destí que sembla no existir però que no neguem mai del tot. Un dia el mal s’ensenyorirà de les vides individuals i perdrem el sentit del que alguns clàssics van anomenar bé, paraula gastada i caducada en les ments dels nous hostes del planeta.

25 anys d’un disc mític

Vint-i-cinc anys d’un disc inoblidable, que donaria lloc a una decadència que arriba fins avui.

Tancat per raons òbvies

Vallesfera i Nadal

M’hi acabo d’inscriure. Es tracta d’un interessant projecte de xarxa comarcal de blogs. Aprofito l’avinentesa per desitjar-vos un bon Nadal, amb la postal del meu fill un pèl modificada.

Abans de Nadal

 

Arbres il·luminats amb una ziga-zaga de transparències i colors revoltats per la pulsió elèctrica. L’espera del moment rememorat per definició. La història torna a començar en un pessebre envoltat d’humans famolencs. Mentrestant, a l’altra banda, consumistes irreverents s’adrecen a les botigues i les grans superfícies on s’amaga l’alegria efímera, la terra promesa de l’acumulació material. Paraules buides ressonen pertot. Gent que desitja un bon Nadal i elfs vestits de verd que s’amunteguen en les webs del veïnat. Guspires de bona sort per als qui encara conserven la memòria, el tresor més preuat. Viure el moment i no pensar en res més.

Entra en una ciudad populosa. Por las calles circula gente alborozada, gozando la deliciosa templanza de una noche tan apacible como las primaverales. Voces vinosas entonan cantos desafinados; las guitarras acompañan con su rasgueo procaz coplas equívocas; las panderetas repican insensatamente, y discordes sonidos de rabeles, zambombas, chicharras, carracas de metal, se enzarzan en el aire cual brujas volando al sábado. La multitud, desparramándose por las calles, se arremolina ante los cafés atestados, sofocantes de calor; a veces un grupo se cuela por la puerta de alguna hedionda tabernucha, de donde salen pateos, algazara, blasfemias y vaho de aguardiente.

Emilia Pardo Bazán (2007): “Jesús en la Tierra”, a Cuentos de Navidad y Reyes. Extret del volum Obras selectas (IV). Barcelona: RBA.

Sort i dissort

Durant les darreres setmanes molta gent s’ha deixat els diners en uns papers rectangulars que els havien de donar sort. En el moment present, tan sols una quantitat ínfima (estadísticament menyspreable) ha aconseguit la seva fita. La resta roman en la mateixa misèria que abans. Una bogeria poc comprensible si reflexionem sobre la dificultat d’obtenir la grossa. Un número entre moltíssims apareix fruit de l’atzar i algunes famílies de territoris ben delimitats gaudeixen d’una jornada especial, envoltats de la premsa i proferint les mateixes bajanades que altres van proferir en anys anteriors. Els noticiaris del dia de la Loteria Nacional (sic) són sempre iguals any rere any, la immobilitat de l’estupidesa corregida i augmentada. Sí, jo també vaig jugar alguns dècims i altres menuderies i era plenament conscient del fet que estava contribuint a pagar la grossa a uns altres, ja que la probabilitat d’obtenir-la jo s’apropava al zero absolut. Pensava, però, que els que guanyarien la grossa tenien la mateixa probabilitat que jo i que a la millor la fortuna em faria costat. Milions de persones, però, al final compartirien la meva dissort i no em deixarien sol. Estranya regularitat de la natura. Però Hume em consola: del fet que durant tots els anys de la meva vida no hagi obtingut el primer premi de la loteria no se segueix que l’any vinent no pugui ser diferent (és que potser demà el sol no es dignarà a sortir!). Esperarem altres dotze mesos confiats en què no existeix certesa sinó només probabilitat, en un món de fenòmens canviants i de complexitat creixent.

Sempre és possible el contrari de tota qüestió de fet, car mai no pot implicar una contradicció i car la ment la concep amb la mateixa facilitat i claredat que si fos d’allò més ajustada a la realitat. Que el sol no sortirà demà no és una proposició menys intel·ligible ni implica més contradicció que l’afirmació que sortirà. Debades, doncs, intentaríem demostrar la seva falsedat. Si fos demostrativament falsa, implicaria una contradicció i mai no podria ser concebuda de manera prou clara per la ment.

David Hume (1982): Investigació sobre l’enteniment humà. Barcelona: Laia, secció IV, pp. 59 i s.

Divendres de presentacions

Avui he presentat a la Biblioteca de Sant Fost l’acte anual del Centre d’Estudis Santfostencs “Amics de Cabanyes” al costat del seu president, Ferran Pérez. Hem donat a conèixer el número 10 de la revista miscel·lània Campsentelles, que sempre ofereix una sèrie d’articles relacionats amb Sant Fost i la seva comarca. He elaborat al llarg de la història de l’entitat diferents articles sobre política, educació i internet. En aquest darrer punt, he parlat sobre el portal web de l’entitat (que necessita una capa de pintura, perquè ja està vellet), sobre blogs i aquest any m’he decidit amb el Web 2.0, aprofitant el curs d’estiu que he impartit a la UOC. És un text introductori, que comença amb la definició i els trets del fenomen (cal recordar que no és una tecnologia, sinó una nova actitud que afecta la relació entre els usuaris), segueix amb les diferències entre Web 1.0 i 2.0, amb l’element distintiu del programari social, i es clou amb una anàlisi de les eines més importants (blogs, viquis, podcasts, videopodcasts, etc.). En la taula han estat presents l’alcalde de Sant Fost, Joan Gassó, i la regidora de Cultura, Margot Santos, que han agraït al CES-AC el compromís amb la història i la cultura del poble, juntament amb altres contribucions, com la conservació de l’esglesiola de Sant Cebrià de Cabanyes. Rita Roca, autora d’un article nostàlgic sobre l’escola de Can Calet, n’ha realitzat una síntesi amb records d’infantesa que han fet emocionar a més d’un.

Avui faig la presentació virtual del meu article en exclusiva per a la catosfera:

El Web de les persones: una introducció al Web 2.0 (desembre 2007)