Dret a decidir

Demà segurament no podré assistir a la manifestació per culpa d’unes qüestions familiars sobtades i indefugibles. Però hi dono suport perquè penso que ja n’hi ha prou, de submissió als interessos espanyols, governi el PP (neofranquisme) o el PSOE (iguals que el PP, però més simpàtics, oh ZP “con Z de estupidez“). Catalunya ha de fer-se escoltar d’una vegada i deixar-se de cabòries. S’ha acabat l’oasi i el miratge i és l’hora de dir adéu als qui no ens volen. Seria fantàstic que el PSC tingués grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats i pogués unir-se sense complexos a una protesta legítima i necessària, però de moment roman ancorat en la tàctica montillera de “primer el partit que el país”. Un partit és un simple instrument, contingent i conjuntural, no una divinitat per ser adorada. Catalunya és molt més que tots els partits catalans junts i barrejats amb llurs militants fent d’anxaneta. Catalunya és la societat civil, les entitats i associacions que treballen cada dia sense interessos espuris i que en bona part seran presents demà pels carrers de Barcelona. I Catalunya és la seva gent, fins i tot aquells que parlen castellà però se senten vulnerats igualment per un poder opressiu que malmet llurs esperances en un futur brillant, ofegades per un robatori constant en el cos i en l’ànima. No podem més perquè volem ser nosaltres mateixos, no un apèndix vermiforme dels cacics habituals. Sí, Espanya és una presa de pèl.