Sempre el meu heroi
Setembre 21, 2007
Cada dia una mica menys de consciència. Oblides les coses recents i repeteixes els fets d’un passat remot. Em parles de l’avi, de la guerra, de la mort d’un pare que encara no has superat. Era i és el teu heroi. No saps quin dia és avui i t’il·lusiones esperant que el teu nét vingui a dinar. Has vist un programa de televisió i has identificat un dels presentadors com un dels teus companys de feina, quan treballaves. Negues que sigui periodista i et revoltes quan et confirmem que ho és. Vius en el moment que s’escola un cop viscut i que va a parar al Leteu. Repeteixes que pensaves que el teu nét arribaria a l’hora de dinar. L’estimes amb bogeria. La teva lletra gairebé és un gargot incomprensible i els diners han perdut el valor, papers de colors que intercanvien per coses. Pagues amb el DNI i esperes tornar a la casa que has comprat perquè la teva casa de sempre s’ha fet estranya. La casa que has comprat no existeix. Prens el remei que la mare et dóna cada dia des de l’amor més pregon i el mal tot d’una sembla aturar-se. Però no. El mal avança imperceptiblement i va cremant les rutes de la memòria. Va extingint la teva identitat com un déu malèvol. Encara coneixes les persones que t’envolten però ja no saps dir quines són algunes de les seves activitats quotidianes. Vas a comprar el diari i acabes comprant la revista que t’havien donat ahir. Et queixes de la conxorxa que algú ha ordit contra tu quan no comprens les raons assenyades. El teu pare, l’avi, segueix essent el teu heroi. El recordes com si fos ahir el dia que va morir per culpa d’uns assassins. Tenies vuit anys.
[...] molts matisos i la seva lluita serà una forma d’endarrerir el curs del que ha de succeir. Una persona estimada molt propera pateix aquesta malaltia, és i serà sempre el meu heroi, i sé a partir d’avui que no estarà sol, que un president del meu país serà el seu [...]
[...] simulacres ordits per fantasmes que un dia foren amos de l’orbe. Navegar i visitar i estimar. No tenir memòria per recordar el que fórem. Empremtes dels dies i esvorancs de les nits. La clivella del meu cor és un corc [...]
[...] i anys de gana. Quan la mort se’ls emporta recordo el meu avi que no vaig conèixer mai i com el meu pare encara el recorda mentre fugen de la seva ment les experiències més noves. Els coloms també havien mort. El colomar feia basarda. Res per menjar i uns fills que malden per [...]
[...] que desitja un bon Nadal i elfs vestits de verd que s’amunteguen en les webs del veïnat. Guspires de bona sort per als qui encara conserven la memòria, el tresor més preuat. Viure el moment i no pensar en res més. Entra en una ciudad populosa. Por las calles circula [...]
[...] entenem el teu món. Les nostres categories són conceptes kantians que estructuren la realitat des d’un [...]
[...] Només et resta un lleu fil de consciència. Ens coneixes, encara, però aviat oblidaràs els nostres noms, les etiquetes cognitives de l’afecte i el sentiment. La doctora et fa preguntes i respons amb qualsevol història del passat, àncora de la teva ment, foragitada del regne dels actuals. Cada dia és una nova pèrdua. Lluites per trobar el mot, però els fonemes s’esmunyen, volàtils empremtes d’imatges acústiques que havien estat llum de conceptes en un temps indeterminat. Saps quan vas néixer, però no encertes a localitzar el teu lloc en el present, un any amb molts zeros que no pot ser real. Dius que treballes i que ets jove i que estàs molt fort i t’ho creus amb un gest d’enigmàtica certesa. Tens una veritat ben rodona que nosaltres no acabem de capir, esclaus de la lògica i de la coherència, i no t’ajudem a conquerir el teu espai, sempre difús i ple de contradiccions. Avui ens hem adonat que la teva (auto)consciència només conserva fragments sense connexió i que el declivi és inevitable. Axura, un nom exòtic per a una medecina revolucionària que ajuda que la malaltia avanci més lentament. Una dosi brutal per intentar ajornar la desfeta de la raó. Gairebé no dorms, però en els teus somnis escadussers apareix sempre l’avi amb un somriure, el teu heroi, el que mai més no et deixarà. [...]