Els darrers tres dies he participat a la trobada de Coordinadors TIC que se celebrava a la meva escola (Col·legi Sant Andreu), unes sessions molt interessants sobre la implementació de les noves tecnologies a les escoles Natzaret (han vingut companys dels diferents centres de Catalunya, Madrid i les Canàries). El dimecres el coordinador TIC Josep Torrents (gran company i amic i, com jo, defensor de la xarxa internet davant dels incrèduls pretecnològics) iniciava la sessió amb la presentació de la M. Àngels Melero i l’exposició del propi Torrents sobre Nazaret en red, un compromís per unir en xarxa els centres a nivell estatal i compartir experiències i inquietuds. El plat fort de dimecres va ser la presència de Narcís Vives, un dels pares de la telemàtica a Catalunya, que dissertà sobre l’aprenentatge en xarxa i l’ús de les tecnologies de localització (QR, Mediascapes), de gran valor per les seves múltiples aplicacions pedagògiques. El QR és un codi que es converteix en un autèntic hipervincle en el territori: només amb un telèfon mòbil amb càmera i un programa senzill es pot interpretar el codi, que ens porta a una informació, que pot ser cultural, turística o de qualsevol mena. Esmentà el canvi de paradigma que s’està produint en educació, d’un model basat en el dipòsit de coneixements a un altre centrat en les xarxes: les distàncies han desaparegut i els projectes telemàtics ens obren al món, sense quedar reclosos en l’espai limitat de l’aula. En la darrera part de la seva ponència, Vives va reflexionar sobre els continguts digitals: la desaparició dels llibres de text no ha de portar als llibres de text en PDF (que no aporten res de nou) sinó a continguts treballats des de l’òptica de Web social, amb estàndards oberts d’e-learning. Els llibres del futur seran finestres obertes al món, no superfícies opaques: l’alumnat podrà interactuar i tenir al seu abast enllaços, àudio, vídeo, marcadors socials, etc. Parlà del Common Cartridge com a possible estàndard i del LAMS (Learning Activity Management System), que permet crear seqüències didàctiques digitals de forma molt ràpida i es pot integrar en el Moodle. Sens dubte, la presència de Narcís Vives ens va il·luminar per assajar en un model d’ensenyament-aprenentatge que ja és aquí. El final de la sessió es va dedicar a la presentació de les escoles i de les activitats TIC que es duen a terme. Van continuar el dijous, una jornada més tècnica, amb la presentació dels nous serveis Natzaret TI per part de Joan Ramon Rams i de les extensions Joomla! amb Marc Estruch. Per la tarda, Montse Rodon, de les Escoles Minguella, va parlar de les funcions del coordinador TIC, aquella persona que ha de dinamitzar un grup humà que a vegades és reticent a les innovacions. El final de la seva ponència consistia a indicar metàfores per aquesta mena de coordinador: des del corredor de maratons fins a l’explorador de territoris desconeguts, n’hi va haver per triar i remenar. Finalment, ahir divendres em va tocar a mi, amb la ponència titulada Los blogs en un centro educativo (teniu la presentació Slideshare encapçalant aquest post), una presentació sobre la fecunditat pedagògica dels blogs i la seva aplicació en el nostre centre (tenim una autèntica blogosfera, que hem presentat als Premis Blocs Catalunya 2009 -per cert, ens podeu votar aquí-). Les jornades van acabar amb temes més interns com la planificació de la integració de les TIC en les escoles o la reflexió sobre els projectes telemàtics i les possibles millores.
Acabo agraint a Josep Torrents l’oportunitat de participar-hi i a la resta de companys de Catalunya i altres territoris de l’Estat per mantenir en tot moment un caliu que em va fer sentir molt còmode. I no oblido els meus companys Joan Calvo i Albert Correa, amb els quals vam reflexionar sobre el diví i l’humà (en termes TIC, és clar).
Des de petit un ídol amb una veu inconfusible. Pell negra, inicis amb la Motown, destinat a marcar una època. L’èxit prematur, la precocitat com a senyal distintiu. Off the wall, un àlbum extraordinari i un ritme únic. La consagració amb Thriller, el disc dels rècords, el naixement dels videoclips amb durada de curtmetratge: morts vivents que ballen desmanegats i un somriure final satànic. La veu de Vincent Price. Un artista que esdevé el rei del pop per obra i gràcia del capitalisme global, anhelós de col·locar productes digeribles en el mercat. Beneficis inefables. La pell pateix un procés d’emblanquiment d’acord amb el desig de l’artista negre de ser com els blancs. Però no dimiteix de la negror de la música. Episodis obscurs amb infants, coincidents amb el seu declivi. La veu ja no és com abans, les cançons massa repetitives i de ritme fàcil. Progressiva pèrdua de la salut mental. L’artista és vulnerable. No tothom paeix l’èxit i l’admiració de milions de persones. Fàrmacs i drogues diverses. L’addicció fatal. Un atac de cor d’origen misteriós i l’accés al món dels finats. Neix la llegenda. La gent plora l’ídol i els seus temes de l’era del vinil i dels inicis del CD sonen com mai. Fins i tot alguns celebren que un nou Elvis ha nascut, un mite immutable que ha occit la persona, feta miques per culpa del determinisme de l’èxit. El rei del pop, monarca absolut d’un reialme que l’ésser humà concret ja no gaudirà. Jackson ha mort. De què serveix ser immortal si el no-res ha diluït tota presència?
El lleu fil de consciència es va desdibuixant com una línia esfilagarsada que davalla sense bruíxola pels camins de l’incert. Cada minut una regressió, un salt enrere en el temps que va esborrant les empremtes del que fou. Una veu esmicolada pel dany neuronal, unes forces que minven i unes extremitats que han perdut l’energia d’antany, quan colpejaven una esfèrica pels camps de futbol de Segona Divisió. Ja no ets tu, l’ésser meravellós que em convidà a entrar al món al costat de la mare. Ja no ets tu, el treballador incansable que decidia més que ningú en una multinacional, al costat de joves titulats que no sabien de pragmatismes. Ja no ets tu, la mirada perduda en l’horitzó de les vaguetats, ja sense expressivitat ni alegria. Quan somrius -moments excepcionals-, gairebé és Festa Major. És quan entenem que potser encara es remou la consciència al bell mig de la crisi cortical. Però, tot d’una, abandones el sentit i afegeixes una altra pèrdua al teu declivi. Cada dia és una subtracció, una regressió de l’aprenentatge, una fugida de l’existència hedònica i racional. Ja no ets tu, però continues sent el meu referent: el record del que m’has ofert no serà mai vençut per aquest mal terrible, aquesta agressió abjecta a la identitat. Cada dia te’n vas una mica més, pare. No perdré mai la teva lliçó vital, que m’ha ensenyat a ser en l’esdevenir de la dura realitat.
L’educació es troba davant d’un nou paradigma. Les propostes del govern espanyol sobre la imminent digitalització de les aules han servit per encetar un debat fecund en relació amb la integració definitiva de les TIC (i no pas testimonial, com fins ara) en els centres educatius. Com assenyala el sociòleg Manuel Castells en el vídeo (entrevista que aparegué ahir a TV3), els centres hauran de ser redissenyats perquè la transformació sigui efectiva, sense oblidar el canvi de mentalitat dels docents (cal reconèixer que un important percentatge tindria seriosos problemes per adaptar-s’hi). Ens trobem actualment amb una societat que utilitza amb freqüència les eines digitals i, paradoxalment, amb unes escoles ancorades en la cultura del guix, amb mestres dipositaris del saber i alumnes que han d’assimilar fil per randa allò que el mestre explica. El docent haurà d’entendre que no pot seguir en un reducte decimonònic sinó participar en els nous temps tot guiant els que han d’aprendre i aprenent amb ells. En una societat de xarxes el coneixement és col·lectiu, no existeix l’autoritat única, Aristòtil ja no és el Filòsof sinó que tots ho som d’alguna manera. No haurem de perdre, però, el contacte amb el món analògic, convertint el portàtil en un fi en si mateix: la idea clau és endinsar els actors de l’educació en la cultura digital conservant el llegat històric de la interacció concreta i material.
Temps per romandre amb tu i acaronar el cel de les teves carícies. Temps per saber que hi ha un bocí de tendresa enmig del combat. Temps per posseir la teva mirada i retre homenatge als ulls que contemplen el paradís. Temps per discutir sobre el ver i el fals amb la mare Filosofia. Temps per escriure i deixar les empremtes blògiques en la foscor de silici. Temps per ser en el marc de l’esdevenir ferotge que usurpa les hores al caminant. Temps per saber que el treball no és l’única ocupació de l’humà, sinó l’excusa per no ser autèntics. Temps per aturar-me un instant i recapitular sobre els episodis ardus de la vida. Temps per recordar aquells que ja no recorden, herois del món que un cop foren invencibles. Temps per als visitants circumstancials que s’adrecen al cosmos noètic de les xarxes socials. Temps per redactar un paràgraf qualsevol que ningú no llegirà.
Què queda de la humanitat en un món que ha perdut la confiança i que es dilueix de mica en mica en el líquid de la contingència? Què ens pot oferir l’humà que s’amaga rere els discursos buits? Què resta del llenguatge amarat de suor retòrica que destil·len els incompetents? Què és l’ésser enmig dels ens transversals que dominen l’exterioritat? Què podem dir els filòsofs quan el dicible ja ha estat proferit? Què ens és permès esperar en l’abisme dels dissortats? Què bloguejarem quan la nostra veu hagi emmudit per culpa dels censors postmoderns? Ens estan silenciant, ens volen rendits, fracassats, occits per l’espasa dels analògics.
Un altre any i una altra promoció. El temps passa inexorablemente i els alumnes, amb els seus projectes, dèries i preocupacions, deixen l’escola per dirigir-se al destí triat, sigui la universitat o un Cicle Formatiu de Grau Superior. No és, però, un adéu qualsevol, sinó que inclou els records d’un període únic de l’existència, el de la trobada amb la identitat, la socialització i l’educació en un seguit de valors que us han d’orientar sempre. Kant , el nostre vell conegut, defensava que tan sols amb l’educació l’ésser humà esdevé realment humà. L’escola és aquell reducte de tendresa que desem a la memòria i que ens acompanya en totes les cruïlles del camí que hem de recórrer al llarg de la nostra vida. Les imatges de les amigues i amics, els consells d’aquell mestre confident però alhora els seus advertiments i fins i tot les seves bronques puntuals, els exàmens, els viatges, les excursions i sortides culturals, les colònies, tot el que heu i hem compartit sembla que aparegui comprimit en aquesta festa de graduació, com si fos un sospir efímer. El riu ha portat noves aigües i vosaltres sou el cabal més valuós, l’aigua que ha de nodrir l’esdevenidor amb tota la seva força. I l’heu de construir amb perseverança i constància, tot bandejant la mandra estèril, sempre amb la confiança en les pròpies capacitats i sense defallir. El món és massa bell per deixar-lo perdre amb actituds indolents. Recordeu les paraules del savi quan deia que els primers filòsofs eren aquells que s’admiraven davant els fenòmens de la natura. Si no ens sorprenem, la nostra vida és acomodació i tedi, buidor d’esperit i manca d’horitzons. Sigueu lliurepensadors, no deixeu que us marquin el camí amb falses expectatives i no permeteu que les modes fugisseres siguin la brúixola existencial. Eviteu els venedors de fum i els compradors de voluntats: la llibertat és vostra, indefugible tresor que mai no heu de cedir.
Ara és el moment de gaudir de la vostra graduació amb la família, els amics, les religioses i els professors. Personalment he de dir que us trobaré a faltar, ja que vosaltres sou el que dóna sentit a una feina tan enriquidora i cada alumne és un microcosmos, un univers irreductible que mai més no es torna a repetir. Quan ens retrobem, us tornaré a donar un missatge d’ànims. Espero que sigui ben aviat.
Un curs molt dur, massa dur. Els canvis de la LOE i l’arribada de Bolonya en el mateix paquet vital. Ja no tinc grups petits, totes les matèries són comunes i el nombre d’exàmens es multiplica sense remei. I les ganes de corregir-los minven any rere any. Defensem la desaparició del paper a les nostres aules: prou d’atemptats ecològics en nom de l’ensenyament! Bona idea la de ZP d’afavorir l’ús de portàtils a l’aula, així podrem evitar la dura dependència del llibre de text… i no volem substituir-lo pel llibre de text digital. No és això, companys. Es tracta d’una transformació que ultrapassa la simple arribada de l’ordinador, que per si mateix és una andròmina per jugar i mirar pàgines de gust discutible. El valor afegit es podrà incorporar quan els mestres aprenguin que és una eina molt potent i no simplement deixant que envaeixi l’espai de l’aula. I mentrestant seguirem amb l’educació analògica, farts de traginar exàmens i de seguir fil per randa les unitats del manual. Afortunadament, l’entorn virtual m’anima en veure com es poden assolir les competències digitals sense que l’estudiant es mogui de casa seva i, el més important, sense que se senti sol. És plaent sentir-se guia de l’aprenentatge, sherpa virtual dels penyals escarpats. Però res no complau quan la bateria es troba en reserva, quan el desencís esdevé el rei del temps i provoca una angoixa (aparentment sense causa) que frena la il·lusió per esgotar els dies que resten per conquerir el Gran Divendres.
Human.jpg)
