Entrevista a Ràdio Mollet

Avui han entrevistat la meva dona a Ràdio Mollet, amb motiu de la seva incorporació a l’alcaldia de Sant Fost el proper dimecres 14 de maig.

Res no està perdut

Res no està perdut i els adolescents i els joves d’avui són com abans érem nosaltres. El que ha canviat és el context social i la forma de tractar els problemes, però està clar que reflexionen i continuen formulant-se les grans qüestions de la humanitat, els eterns interrogants de l’existència. Abans ho féiem en paper: ara ho fan en un blog.

Us en dono tres exemples:

1. A la recerca de la felicitat (amb la col·laboració inestimable de l’amic Xavi Conesa)
2. Sobre la llibertat
3. Mostra de Fotofilosofia 2008

De debò, res no està perdut. L’esperança intel·ligida es manté malgrat els esforços dels governs per malmetre la filosofia.

Fotografia realitzada per Epokhé (2n de Batxillerat)

Per què?

La pregunta per la causa és la pregunta innocent de la humanitat. Pretesos orígens que no es poden endevinar per a les fàctiques presències en el món de la representació, el gran teatre en què els papers ja han estat repartits. Buscar la causació implica furgar en els efectes a fi de precisar si la primera empremta hi apareix. Però no es fa present allò que causa, ja que és una bella invenció antròpica. Només ressonen les veus de les sensibles aparences, tràgica munió de mentides metafísiques.

Entrevista a la futura alcaldessa

El Contrapunt d’avui divendres publica l’entrevista realitzada a la futura alcaldessa del meu poble, una persona extraordinària que el proper dimecres esdevindrà la primera dona en ocupar aquest càrrec a Sant Fost.

Entrevista a Montse Sanmartí vista per Scribd

Improvisant

Avui inaugurem un nou apartat, una mena de simulacre radiofònic, amb un podcast que és una improvisació miscel·lània. Així recordo velles èpoques a la ràdio del meu poble.

Els prepotents

El protegit accedeix al poder. Maneres i estil d’altres èpoques en què la prepotència regia el món. Els governs han de quedar alliberats de prepotents i d’escurçons.

Contra la lògica

Sovint parlem de la lògica com el coneixement propedèutic que fonamenta la resta, la forma de tots els judicis en general i l’embrió del raonament matemàtic. En el nostre llenguatge els mots se succeeixen seguint un ordre, a partir de les regles morfosintàctiques. Hi ha oracions que no poden ser dites i que esdevenen breus interrupcions entre mots que no s’arrelen en una construcció raonable. Però també és cert que en l’art, la literatura, la religió i fins i tot en certa forma de filosofia asistemàtica (preferentment aforística), el lligam amb la tirania de les lleis lògiques desapareix i dóna lloc a l’esplendor del flux vital, el sentiment inconfessable, la contemplació extàtica de la bellesa i la percepció de la veritat apareguda sense la disfressa de la hipocresia racionalista. El vel només pot ser llevat sense prejudicis. Les cotilles ofeguen i acaben matant els esperits lliures. Alliberats, poden recuperar les metàfores fundacionals d’aquell temps en què la vida era un conjunt de versos en moviment.

Das Unlogische nothwendig. - Zu den Dingen, welche einen Denker in Verzweifelung bringen können, gehört die Erkenntniss, dass das Unlogische für den Menschen nöthig ist, und dass aus dem Unlogischen vieles Gute entsteht. Es steckt so fest in den Leidenschaften, in der Sprache, in der Kunst, in der Religion und überhaupt in Allem, was dem Leben Werth verleiht, dass man es nicht herausziehen kann, ohne damit diese schönen Dinge heillos zu beschädigen. Es sind nur die allzu naiven Menschen, welche glauben können, dass die Natur des Menschen in eine rein logische verwandelt werden könne; wenn es aber Grade der Annäherung an dieses Ziel geben sollte, was würde da nicht Alles auf diesem Wege verloren gehen müssen! Auch der vernünftigste Mensch bedarf von Zeit zu Zeit wieder der Natur, das heisst seiner unlogischen Grundstellung zu allen Dingen.

L’il·lògic, necessari. Entre les coses que poden dur un pensador a la desesperació es troba el reconeixement que l’il·lògic és necessari per a l’ésser humà i que poden néixer de l’il·lògic moltes coses bones. Es troba tan fixat en les passions, en el llenguatge, en l’art, en la religió i en general en tot allò que li atorga valor a la vida, que no es pot arrencar sense malmetre aquestes belles coses de forma irremeiable. Només els homes massa ingenus poden creure que la naturalesa de l’home pugui ser transformada en una que sigui purament lògica, però si hi hagués una sèrie de graus d’aproximació a aquesta fita, què podríem arribar a perdre seguint aquest camí! Àdhuc el més racional dels homes necessita tornar de tant en tant a la natura, és a dir, a la seva fonamental actitud il·lògica envers totes les coses.

Friedrich Nietzsche: Menschliches, Allzumenschliches (Humà, massa humà), § 31.

L’home multitasca

Cap de setmana llarg amb un pont meravellós que ja s’ha tancat. Els diumenges al vespre són depriments, ja que anuncien la setmana inacabable i ofereixen un zero d’esperança. Quina diferència dels divendres, tant els grans com els petits, que anticipen la utopia del lleure! Sí, per aquells que en gaudeixen i que poden suspendre tot judici laboral a la vora de la platja, en un apartament o una illa paradisíaca. Els homes multitasca com jo han d’estar sempre preparats per a l’activitat constant, àdhuc en dies de festa. Els laborables són ja plens d’hores de classe, de viatges amunt i avall, de tasques quotidianes, d’àpats i de responsabilitats familiars. Gairebé un centenar d’exàmens per corregir (1r i 2n de batxillerat) -i de filosofia, no de matemàtiques, amb alumnes que expliquen la Bíblia en vers-, la preparació via blog de la Mostra 2008 (en categoria ràdio escolar, a partir dels podcasts elaborats pels alumnes), el control dels grups de treball de la UOC (enmig d’una PAC de bases de dades que els porta més d’un maldecap) i, a més, les obligacions com a secretari polític, amb la implicació d’escrits que han de sortir ja (i que encara no he fet perquè la saturació té un límit). De vegades necessitaria que algú em definís el lleure per poder-m’hi aplicar. Sort que existeixen els jocs dels infants (la cosa més agradable, sens dubte) i els films que em fan pensar que no sóc un home de ferro.

Filosofia per ser feliços (III): Sèneca

Avui, capítol tercer de la sèrie A guide to happiness, titulat Seneca on Anger (Sèneca i la ira). Alain de Botton analitza la vida i l’obra del pensador i polític hispanoromà.

L’alcalde

El passat dimecres 30 d’abril es va tancar una època en la història recent de Sant Fost amb la renúncia de l’alcalde Joan Gassó, que donarà lloc el dia 14 de maig a la constitució d’un nou govern com a fruit del pacte a tres bandes entre IUSF, CiU i ERC que ja vam comentar des del nostre blog. La futura alcaldessa serà Montserrat Sanmartí, la dona amb què tinc l’orgull de compartir la meva vida des de ja fa setze anys (i sis més de festeig). La sessió plenària va ser molt especial, ja que Gassó tancava un període molt llarg dedicat a la millora del municipi, que es va encetar l’any 1983 com a regidor i que va culminar el 1993 amb l’accés a l’alcaldia. L’any 1995 el seu partit (Independents Sant Fost, a partir de 1999 Independents Units per Sant Fost) va iniciar un seguit d’eleccions que es van comptar per victòries (IUSF no ha perdut mai des de llavors, fenomen digne d’anàlisi sociològica i d’estudi profund per part de les formacions tradicionals, que no han pogut vèncer aquest monstre de la política). Precisament el 1995 el vot es va dispersar tant que cap partit no va superar els tres regidors: després d’un interregne en què els alcaldes es van succeir de manera vergonyosa (1995-1996), Gassó i els independents dugueren a terme un pacte molt valent que els va dur a escombrar els rivals l’any 1999 i a conquerir la majoria absoluta el 2003 (amb 1635 vots). El 2007, certs problemes van fer néixer un nou grup independent que va utilitzar tots els seus mitjans contra l’alcalde, que a més va rebre atacs a tort i a dret en una campanya de desprestigi, amb la conseqüència de la pèrdua de la majoria absoluta (de 7 regidors a 5). Des de fa un any hi havia un govern dels independents en minoria (5 en el govern contra 8 a l’oposició), situació insostenible en un poble complex que ha viscut sempre en el conflicte polític constant. Recentment, dues forces responsables (CiU i ERC) han contribuït a prosseguir en l’estabilitat, per no tornar al ball d’alcaldes del 1995, i arribar a aquest acord ha implicat per a Gassó retirar-se amb la feina feta i deixar el poble amb un equip preparat per treballar amb els reptes que Sant Fost té plantejats. L’alcalde (per a mi serà molt difícil dir-li ex) ha estat un referent en els darrers quinze anys, ha sabut canviar la imatge d’un poble amb mancances i sense il·lusió per un altre més modern i il·lusionat. Encara queda, però, molta feina per fer i segur que el nou Equip de Govern serà capaç de prendre decisions per continuar amb la tasca començada. Gassó, l’amic Joan, va dir en el Ple que quan els records pesen més que les il·lusions és que ha arribat el moment de plegar, i va reconèixer que s’havia sentit estimat. De res no va servir el discurs lamentable de la representant socialista, ple de ressentiment i d’odi, instal·lat en la desqualificació i sense cap reconeixement per al qui ha estat, sense cap mena de dubte, el Jordi Pujol santfostenc.

Només em resta agrair-li els anys que hem treballat plegats, els continus intercanvis de missatges de correu electrònic (de vegades semblava que xatejàvem) amb discussions sobre la nostra revista, notes de premsa o temes diversos d’àmbit municipal, i també la feina duríssima compartida a les dues darreres campanyes electorals (sobretot pel que fa al programa i als DVD). He de reconèixer que he après molt al seu costat i que em costarà no veure’l com l’alcalde. Ara segur que el veuré com un home que ha fet història.

En Xavi també en parla