Apàtics governants

Com les nacions que Jahvè ha destruït davant vostre, desapareixereu també vosaltres, pel fet de no haver escoltat la veu de Jahvè, el vostre Déu. Dt. 8:20

Apatia i abúlia per la por de decidir. Estat que s’enfonsa i la impossibilitat d’aturar-ho per la incompetència dels governants. Crisi de lideratge. Esquerra fictícia que farà renéixer la dreta que havia de ser colgada en la immundícia de la mentida. Gestió zero. Fracàs del progressisme d’aparador. Un polític sempre ha de prendre decisions: si no ho fa, el camí cap a l’oposició no té aturador. El gran simulador maquiavèl·lic esdevé el gran babau contemporani, víctima de la improvisació perpètua. Davallaran aquells que pensaven que la política era la simple presència en els fòrums internacionals i els gestos escadussers en el parlament.  Aquells que no ajudaven els jornalers i els immigrants. Aquells que reien les gràcies dels autors, tot pensant que la xarxa era una broma efímera d’un tal Berners-Lee. El reialme dels apàtics algun dia acabarà: nous referents naixeran i s’enduran l’època dels mediocres, situats a dreta i esquerra del creador.

PS: Ha llegit Zapatero tot el Deuteronomi?

Catosfera literària 2010

No existeix literatura en paper i literatura digital: existeix la literatura (Twitter: @enricgil)

El passat dissabte, en un dels espais paral·lels a les taules principals, tingué lloc la conversa La catosfera literària, conduïda per Toni Ibàñez, promotor del llibre del mateix títol, que el 2008 aplegà cent blogaires amb cent escrits representatius de la literatura 2.0 en els ciberdietaris, convertits en llibre en paper, sòlida massa atòmica que abandonava els bits primigenis. Una de les assistents, Teresa Fèrriz, del projecte de la UOC Lletra, ens mostrà les Topografies de l’exili català, uns mashups realitzats pels estudiants que segueixen el camí de l’exili dels nostres literats amb el suport de GoogleMaps. Alhora comentà la Música de Poetes, una combinació entre melodies i versos en podcast. Un dels col·laboradors en aquest projecte, Vicent Sanz, també digué la seva i n’ha deixat testimoni en el seu blog. Va resultar curiosa la presència de filòsofs en un espai destinat a la reflexió literària: una blogaire que va mantenir l’anonimat del seu espai internàutic i un altre dels participants, sociòleg però doctorand en filosofia, es van afegir a en Toni Ibàñez i a un servidor en la dèria del pensament. Potser ja seria hora de publicar La catosfera filosòfica! Els exembutaires i ara membres del colador, trangressors granollerins, van recordar el bombardeig poètic de la ciutat, un acte literari extraordinari que commemorava el bombardeig real de la ciutat. Versos que es precipitaven des del cel amb un missatge d’esperança en el final de totes les guerres. Per un suggeriment de Fèrriz, em va tocar exposar el sentit de l’aristocràcia virtual en els blogs, el domini que el blogaire té sobre el seu territori, que legisla amb total llibertat, permetent o no la intervenció dels altres usuaris i obrint-se als altres aristòcrates que són enllaçats amb la condició que enllacin al seu torn. Toni Ibàñez reflexionà sobre el ciberdietari, gènere literari que opera des de la virtualitat i que posseeix les seves pròpies normes. Pau Farell, amb un blog que combina el còmic i les arts plàstiques, argumentà que internet és una eina d’absoluta llibertat creativa, que fa possible l’autopublicació, la manca d’intermediaris, l’obertura radical de l’artista al seu públic. El debat adquirí un to metafísic quan aparegué la crítica d’aquells que pensen que la xarxa és un altre món, quan no és més que una modalitat del primer. “El virtual és real”, no ho podem oblidar. Per això no té sentit plantejar la distinció entre literatura en paper i literatura digital: només existeix la literatura, la resta són suports contingents. Un blog pot ser tan literari com un dietari tradicional, un e-book pot expressar el mateix que un llibre en paper. Vindrà l’iPad i altres suports, però la literatura romandrà. Finalment, vam debatre sobre el futur dels editors i els percentatges en la venda de llibres. Ibàñez, que va reivindicar la publicació online (Bubok, Issuu), va apostar per un model futur de domini públic. Els escriptors ja no es guanyaran la vida (si és que realment se la poden guanyar), sinó que regalaran les seves obres al món. A més, de què serveix vendre les obres si després es poden baixar en qualsevol programari peer-to-peer?

Va ser reconfortant la presència de la Montserrat Mas, una dona jubilada que ens va ensenyar el seu blog i ens va demanar consell per publicitar-lo.

Uns enllaços interessants:

• Vicent Sanz: Cultures en xarxa. CDigital
• Toni Ibàñez: Cultura en temps de xarxes-4
• Xavi Conesa: Què et passa pel cap? (Anàlisi del Facebook i de la seva immediatesa, en contraposició al blog i la seva necessària reflexió). Encara que també circulo per la xarxa social, el blog continua essent incomparable.

Molt bé el CDigital 2010, tot i que alguns dels ponents són una mica repetitius. Propostes per al proper any: taules sobre educació, ciència i art i no tanta obsessió pel periodisme i la política.

Atac als drets lingüístics

El dia 1 de febrer està previst el tancament de 74 sales de cinemes pertanyents al Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya, com a protesta davant la nova llei de cinema català proposada pel govern català. Considero un atac flagrant als drets lingüístics de la ciutadania aquesta actitud gremial, que utilitza l’argument del mercat per discriminar aquells que desitgem veure cinema en la nostra llengua. No sóc gaire defensor de l’intervencionisme estatal, ja que sovint aquest oprimeix les llibertats, però penso que en aquest cas està plenament justificat com a protecció del català, en clara inferioritat de condicions respecte del castellà. Si els arguments del gremi triomfen, estarem matant la llengua a favor del simple guany econòmic. Si no defensem nosaltres el català, ningú no ho farà. Calen iniciatives agosarades per canviar la dinàmica de les darreres dècades, amb una presència testimonial en les sales de la llengua pròpia del país, i la del conseller Tresserras ho és (un oasi enmig de la mediocritat del segon tripartit). Si no ho fem, estem condemnats a ser una colònia plena de complexos, amb les il·lusions malmeses, agenollada davant l’arbitrarietat dels que no arrisquen per por a ser justos.

Inscriu-t’hi: Si els cinemes fan vaga contra el català, els catalans fem vaga de cinemes (més de 12000 membres!)

Després del viatge

Hem estat absents del blog durant aquests dies perquè ens hem dedicat a actualitzar, amb la col·laboració dels alumnes i sovint a hores intempestives, el blog Andalusia 2010, un diari dels quatre dies per terres andaluses, del 20 al 23 de gener. Ja des de casa, aprofito per agrair a totes i a tots la bona disposició en tot moment i el bon ambient creat.

Gràcies, M. Teresa, Blanca, Pablo, Raül, Laura, Rocío, Laia, Melania, Angie, Adrià, Iris, Natàlia, Marcel, Andrea, Aida, Carla, Sara, Judith, Maria C., Àlex, Joan G., Alba, Cristina, Irene, Berta, Marta A., Cecilia, Xavi, Joan O., Guillem, Marta M., Enric, Anna, Dani, Maria P.

Accediu al blog del viatge i als àlbums Picasa del segon, tercer i quart dies.

Llibertat, decisió, Catalunya

El passat divendres, un grup de santfostencs i santfostenques ens vam aplegar a l’Ateneu per posar les bases de la plataforma “Sant Fost Decideix”, amb l’objectiu de preparar en el nostre poble una consulta popular sobre la independència per al dia 25 d’abril. Unes trenta persones de diferents partits polítics, entitats i fins i tot alguns a títol personal es van unir, en un moviment inequívocament transversal, per fer possible que Sant Fost decideixi quin és el millor escenari per al futur del nostre país. Tot i les diferències a nivell polític entre alguns dels assistents, el que va presidir la reunió va ser l’aposta per un model de consulta democràtic, tolerant i just. Una consulta en la qual tothom s’hi pugui sentir representat i que sigui el reflex d’un poble viu i compromès. Sens dubte, els que formem la plataforma pensem que Catalunya té el dret a decidir i que el millor seria una consulta a nivell nacional de caràcter vinculant, però també som conscients que alguns no volen sentir a parlar de referèndums d’autodeterminació, enduts per temences no massa edificants. És el moment de manifestar la nostra llibertat d’expressió i de fer-la palesa a través de la participació activa. Si som molts, serem més forts. Podem fer-ho i tenim l’obligació moral d’intentar-ho. Els que estimem el nostre país no ignorem que el camí pot ser llarg, però que cada cop estem més a prop de la gran decisió.

Plataforma Sant Fost Decideix:

• Grup del Facebook
• Esdeveniment del Facebook (dia 29 de gener: no hi falteu!)
• Twitter

El demiürg dissortat

La lluita per sobreviure dia a dia no és prou desgràcia. El mal no abandona els desheretats, que tremolen com la terra en veure que han perdut el quasi no-res que posseïen, un petit bocí de benestar enmig de la penúria. Els que ja no tremolen jeuen colgats en les desferres, sense rostre, cossos rígids que es confonen amb el devessall de materials de construcció. Nens morts i mares desesperades que no poden entendre la injustícia de la natura desfermada. Crits i sanglots ofegats per l’evidència de la catàstrofe. No pot estar passant: la vida interrompuda, versos que mai no seran pronunciats, promeses sepultades en la tomba dels incompresos. I nosaltres, estúpids egocèntrics fruint de les nostres satisfaccions neocapitalistes. El somni de la felicitat no és possible amb un demiürg dissortat (en veure la seva obra defectuosa)  que fa vacances perpètues.

Tot recordant les víctimes del terratrèmol d’Haití

Petits fracassos

Tinc la sensació que la multitasca perpètua és la principal garantia del fracàs. Fer moltes coses indueix a bandejar-les successivament per manca de temps. El dia és massa curt per activar tantes finestres i fer-les aparèixer amb constància per tancar-les després d’haver-hi treballat. La docència, física i virtual, xucla les hores i el capvespre esdevé sense treva amb la frustració de no haver perseverat en les activitats més plaents. Blogs oberts i no actualitzats des de fa mesos, projectes que no culminen per culpa de les obligacions rutinàries, llibres per escriure i fins i tot un doctorat a mitges. Tinc la sensació de no acabar res, de participar en un work in progress sense fi, amb petits fracassos que es van acumulant i que deixen els petits èxits en un lloc secundari. Per això no aconsegueixo mai centrar-me, massa dispers en l’oceà de la quotidianitat. Les coses velles m’avorreixen, necessito reinventar-me amb les tasques noves, proposant activitats engrescadores i 2.0 als meus alumnes (blogs d’aula, documents i presentacions de GoogleDocs…), però el temps vola i les correccions amenacen el lleure i maten les iniciatives creadores. Voldria ser com aquells hiperactius de la xarxa que es passen la vida enganxats al blog o al Twitter i que fins i tot troben la manera de fer altres coses. No sóc, però, més que un aprenent de tot en el món dels límits.

En el racó

En el racó de la buidor del pensament. Fressa, massa fressa. Intento sortir fora de mi mateix però la ventada no em permet desplaçar ni un centímetre del centre de la ment cansada. Fugir de les interioritats a la recerca del defora per trobar vells plaers i no saber com. Arraulit de fred, tot esperant la nevada definitiva, però no. La pressa de ser m’empeny per culpa de les traïdores busques del rellotge, tiràniques ganivetes que tallen els instants i els converteixen en irrepetibles gotims fugissers. Passa tot el que ha de passar per culpa de la condició humana, lleu guspira racional, bombeta incandescent que es fon en l’inesperat. Esperança, maleïda paraula que solques el desig i no trobes objecte! Deixa’m sol amb el desconhort del jugador virtual, caçador de glòries efímeres, aranya devorada per la xarxa omnipresent.

El darrer apunt de l’any 9

Uns dies sense postejar coincidint amb les vacances. De vegades es fa difícil escriure un apunt quan és tan senzill fer un breu comentari a la xarxa social o dir que m’agrada qualsevol idea amb un simple clic de confirmació. Mantenir un blog exigeix feina i sacrifici, molt més que augmentar el nombre d’amics o proferir un exabrupte en pocs caràcters. I ja hi tornem a ser, un altre any que desapareix en el fons dels records per oferir el relleu a la nova època, el futur que s’obre amb tots els interrogants i que es va desvetllant amb un horitzó de possibilitats que es neguen tan bon punt s’imposa la crua realitat. I un altre bocí de vida que es queda en el camí, descomptant les hores que ens duran al segur desastre, a la riba inconeguda. Voldria demanar al nou any (que, de fet, no serà “nou” sinó 10) molta més recerca en la recuperació de la memòria perduda: el fil de consciència del meu pare cada dia és més estret i moltes famílies pateixen en veure com es desestructuren les connexions neuronals sense poder fer-hi res. La impotència d’assistir a la mort de la identitat. Voldria començar a fer allò que no he pogut dur a terme per culpa dels horaris maleïts i de la mandra circumstancial. M’agradaria escriure amb més regularitat, participar en el relat literari de la meva generació, esdevenir un filòsof 2.0 amb idees genuïnes i no un simple cronista del dia a dia blogològic. I no negaré que m’agradaria publicar en paper, baldament tingui reservat un espai privilegiat a la moda dels e-books.  També demanaria a l’any 2010 un major compromís sobiranista per la meva part: vull que Catalunya abandoni els complexos i s’enfronti a l’esdevenidor sense temences, amb la voluntat de ser allò que decidim. Voldria, per acabar, que l’any 10 fos realment un període únic a les nostres vides, com proclamaven els pitagòrics elevant aquest nombre a xifra màgica.

Creure-hi

Dedicat al gran Pep Guardiola

El gran èxit assolit pel Barça, amb els sis títols aconseguits en un mateix any, el converteix en l’equip més important de la història del futbol en un mateix exercici. No és tan sols una victòria del futbol, sinó de la fe en l’equip i el valor el treball grupal, que màgicament esdevé superior al de cadascun dels individus. No és tan sols la victòria d’uns homes que practiquen un joc vistós amb una esfèrica, sinó l’èxit de la confiança en les persones. És el triomf de la creença en unes idees i de la coherència en la seva aplicació. És la perseverança, la regularitat en les tasques diàries. És no baixar mai la guàrdia, estar atent al defalliment i assajar noves opcions quan una de les peces no sembla funcionar. És creure-hi amb tota la força i alhora mantenir la senzillesa dels inicis. És no imposar l’ego per damunt dels altres, sinó fer partícips els altres de cadascuna de les passes donades. És mantenir la disciplina i saber inculcar l’autodisciplina: preservar l’autoritat sense semblar autoritari. És deixar una empremta de bonhomia en cadascun dels mots. És respectar l’adversari i reconèixer les seves virtuts. És entendre que de les errades presents provenen grans satisfaccions futures. És romandre amagat en els moments de glòria perquè els altres rebin tots els afalacs. És liderar un grup humà i dirigir-lo al mateix objectiu de manera sostinguda i pacient. És la saviesa del mestre, que educa amb fites clares, estima els seus deixebles i sap que ells són sempre els protagonistes.